Els joves que s’autolesionen, generalment entre els 12 i 26 anys, solen ser hipersensibles al rebuig, tenen un mal concepte d’ells mateixos i els costa controlar els seus impulsos. Ferir-se és la manera que han trobat de deixar un senyal visible del dolor que pateixen, una manera de materialitzar-lo per fer-lo mentalment més comprensible, justificable i manejable. Autolesionar-se és per a ells una via que respon a una necessitat, bé per alleujar una tensió, bé sentir-se vius, o bé per castigar-se després del sentiment de culpa. I, contràriament al que es pugui pensar, no es tracta de cridar l’atenció: si de cas (per a alguns) és un crit d’ajuda.
Són moltes les famílies que encara desconeixen aquesta problemàtica, moltes no han sentit tan sols parlar de joves que s’autolesionen, però els números són clars, per posar un exemple: el 45% dels adolescents d’entre 12 i 17 anys que van ingressar a la unitat de psiquiatria infantil i juvenil de l’Hospital de Sant Joan de Déu (160 d’un total de 360), mostraven talls d’autoinfligits als avantbraços, cuixes, ventre o tòrax. Les dades demostren que cada vegada són més els joves que duen a terme aquesta pràctica: “El que abans era un símptoma col·lateral d’algunes alteracions mentals, ha passat a ser un problema generalitzat”, apuntava Anna Sintes, psicòloga clínica de Sant Joan de Déu.
Autolesions, autoagressions o ferides autoinfligides, tot això remet a una mateixa situació: “Provocar danys de forma deliberada al propi cos, principalment a través de talls, però també en forma de cremades, abús de drogues, alcohol i altres substàncies”, segons la definició de la Mental Health Foundation (2000). Sent aquest un fenomen relativament recent, hi ha qui ho han titllat, frívolament, de moda, però aquesta no deixa de ser una mirada simplista. Les ferides que un adolescent pugui causar-se –més enllà de si ho ha après o imitat d’algú– denoten un problema que va molt més enllà del propi cos.
La via de l’autolesió
Els joves que s’agredeixen declaren sentir alleujament quan es realitzen les autolesions: “Jo tinc problemes amb tot el que m’envolta i acostumo a tallar-me a les cames paraules com “pain” o “rage”. M’alleuja bastant quan no sé què fer… És com treure aquestes paraules de dins del teu cos… Arrossegant aquests sentiments”, escriu una jove en un blog. I és que per a algunes persones el dolor físic és preferible al dolor emocional que pateixen, no només per la seva intensitat, sinó també perquè aquest és inespecífic, difícil de precisar i, per tant, d’alleujar. La desesperació que senten en no poder localitzar o mitigar el seu patiment és calmada amb la falsa sensació que a través de l’autolesió en prenen el control. Amb la ferida visible i latent, poden identificar d’on prové el seu patiment: es troba en un punt concret del seu cos, té una forma i es pot anomenar. D’altra banda, aquest dolor físic –contràriament a l’emocional–, té un principi i un final. D’aquesta manera, l’autolesió (AL), és la manifestació d’una –o diverses– incapacitats: principalment, dificultats per manejar les tensions o les emocions intenses de forma assertiva: des de la ira, l’ansietat o la tristesa al desemparament, la culpa, etc. L’AL els permet retornar a l’estat previ, anterior a l’emoció intensament pertorbadora.
En ocasions, l’AL és una resposta a una incapacitat de sentir, a una apatia generalitzada que porta a buscar sentir-se viu. També pot ser una manera de castigar-se, especialment quan hi ha un elevat sentiment de culpa o de vergonya, accentuat, encara més, quan després de la pràctica de l’AL cal fer front al judici i la desaprovació dels altres.
Això ens porta a parlar d’un altre cicle, el que es forma a partir del conflicte entre alleujament (després de l’AL), el sentiment de culpa/enjudiciament (posterior) i la recerca, de nou, d’una sortida a aquest malestar. És llavors quan arriba el tall, o la cremada, o el cop; i després el dolor, la segregació d’endorfines que es tradueix en una sensació de benestar i calma.
Finalment, en el transcurs de la repetició, i per associació, igual que passa amb altres conductes compulsives, el cervell acaba relacionant la sensació momentània d’alleujament amb l’acció de tallar-se. És per això que, cada vegada que sorgeix aquest dolor, el cervell busca sentir de nou aquesta sensació i porta l’adolescent a repetir aquesta conducta. Això explica el curs crònic que les autolesions tenen.
“Quan em tallo, l’angoixa se me’n va, ni que sigui durant cinc minuts”, “tallar-me em relaxa”, “deixo de pensar”, “l’ansietat s’esfuma durant una estona”… Són missatges que repeteixen una i altra vegada.
Que sigui precisament l’adolescència l’edat en què sol aparèixer aquest comportament no és d’estranyar, ja que durant aquesta etapa la pressió emocional és molt gran i la identitat dels adolescents és encara feble o difusa, i en molts casos no tenen les habilitats imprescindibles per al desenvolupament: tolerar emocions fortes, mantenir un sentit d’autovaloració i la sensació de connexió amb els altres. La primera es refereix directament al paper que té l’autolesió en aconseguir regular les emocions, mentre que les altres estan més relacionades amb la funció comunicativa de l’autolesió.
Guerra contra un mateix?
Els nostres preadolescents i adolescents s’inicien en les relacions socials i laborals envoltats d’un panorama que, a totes bandes, els promet i reclama un futur reeixit, ple de grans experiències i relacions. Què passa quan un no arriba a acomplir-les?
Darrere de tots els missatges, difosos fins a la sacietat, de “sigues la millor versió de tu mateix”, “els límits els poses tu”, “sí que es pot”, s’hi pot amagar una contra-idea tòxica i perillosa que estem passant per alt: “Si no ho aconsegueixes és perquè no has sabut ni pogut fer-ho”, “tu ets l’únic responsable de tu mateix”.
La pressió, tant social com professional –i educativa!– a la qual estem actualment exposats, està sent emmascarada amb missatges positius que s’associen a l’èxit en un camp molt restringit: la producció. Aquesta idea tan exalçada d’emprenedor ens està convertint en el nostre pitjor explotador. Donar-ho tot, avui, és un valor en alça que busca que cada d’un de nosaltres es sacrifiqui en pro d’un ideal: la persona que es fa a si mateixa.
No suportar tanta pressió o no poder ser part d’aquesta vida posada al servei del treball i l’èxit, per altra banda, no és tan excepcional, no és una cosa que ens hagi d’estranyar.
Si els qui s’autolesionen senten culpa (potser de no complir amb el que s’espera d’ells); ira (de fer front a unes demandes que no comparteixen o amb les quals no se senten còmodes); ansietat (de sentir que no tenen disposició per a tals sacrificis o que no encaixen en aquest sistema), potser sigui fruit d’una falta de sentit crític. Si els nostres adolescents tinguessin les paraules per assenyalar amb el dit tot allò amb què no estan d’acord, tot allò amb el que no volen ser partícips, i entenguessin que el que es porta no té per què ser vàlid, si els ensenyéssim a pensar i els deixéssim parlar, potser no necessitarien d’un tall al braç.
“Hola, tinc 16 anys. Em dic X i ho faig des de fa més de 2 anys. Jo crec que només ho podem explicar a gent que faci el mateix que nosaltres “, escrivia en un blog aquest adolescent.
