La paraula vulnerabilitat apareix poques vegades en els discursos educatius i, quan ho fa, és en relació amb aquells infants o joves que, per alguna circumstància vital més o menys extrema, s’han convertit en persones vulnerables. És a dir, persones que pateixen alguna malaltia, que viuen en contextos d’exclusió social o bé, en general, que estan afectades per algun altre tipus de condició física o ambiental que dificulta els seus processos d’aprenentatge i la seva inclusió social. Un exemple d’aquesta restricció en l’ús del concepte el trobem en el fet que la majoria de textos que parlen d’educar en la vulnerabilitat formen part de la pedagogia hospitalària.
Tanmateix, tots els éssers humans, pel simple fet de ser-ho, som vulnerables en un sentit o un altre. Ho explicava amb unes paraules molt boniques la professora de filosofia Alicia García Ruiz a l’article ‘La ley del más débil‘: “Cap ésser humà es basta a si mateix. Tots sense excepció, i no solament els afectats per algun tipus de mal incapacitant, en diferents moments del nostre cicle vital hem estat i tornarem a ser dependents: des de la infància fins a la vellesa”.
Malgrat la constatació òbvia de les debilitats i les interdependències humanes, segueix predominant una visió positiva de l’individu que circumscriu l’ésser humà a l’autonomia i a la independència. El somni de l’autosuficiència segueix essent l’horitzó dels models d’èxit: l’emprenedor que suposadament aconsegueix triomfar amb els seus propis mitjans, sense ajut de ningú, o l’aventurer independent que sobreviu sol i no té responsabilitats ni lligams. Tot i així, aquests emprenedors i aventurers un dia van ser nadons i van sobreviure perquè alguns (segurament, algunes) els van cuidar. Aquests cavallers solitaris, quan cauen malalts, necessiten que algú tingui cura d’ells; quan el vent se’ls gira en contra i els negocis van malament i els camins estan tallats, necessiten que algú els sustenti, i quan esclaten les guerres i han de fugir per sobreviure, necessiten que algú els aculli.
Els infants, les dones i els homes som forts, autònoms i lliures; però també som vulnerables, socials i dependents. Educar en la vulnerabilitat vol dir ensenyar a viure de manera més integrada aquestes dues dimensions de l’experiència humana, sense negar-ne ni rebutjar-ne cap, i descobrir la potència de cadascuna d’elles. La consciència de la pròpia vulnerabilitat és necessària per gaudir d’una bona salut emocional i és el punt de partida per una solidaritat autèntica: ens necessitem els uns als altres.
Educar en la vulnerabilitat, al cap i a la fi, és educar en la cura i en el suport mutu. Cada dia, a casa, al carrer i a l’escola hi ha mil exemples quotidians des d’on construir el respecte cap a la debilitat, valorar l’atenció de les necessitats i prendre consciència de la interdependència: des de regar una planta o acompanyar la tristesa d’un company fins a preparar un àpat saludable.
És urgent que en els currículums educatius i en les pràctiques didàctiques, a banda de promoure les competències en iniciativa personal, autonomia i emprenedoria, se n’incloguin d’altres com la interdependència. Per això cal felicitar i difondre la iniciativa d’EduAlter i altres entitats socials d’elaborar una guia d’orientacions pedagògiques per a la incorporació de l’Educació per al Desenvolupament al currículum de primària i secundària des de la perspectiva de les competències bàsiques. Aquesta guia ofereix un conjunt d’estratègies didàctiques per treballar la interdependència positiva, l’autoconeixement i el desenvolupament comunitari. Un primer pas del llarg camí que ens queda per recórrer.
