Project Zero, un dels equips de recerca més reconeguts de la Harvard Graduate School of Education, és com una atalaia amb una vista privilegiada al món –literalment– de l’educació. A dalt de tot s’hi troba l’investigador Daniel Wilson, ocupant una cadira on fins fa uns anys s’hi asseia Howard Gardner, psicòleg que va desenvolupar la teoria de les intel·ligències múltiples. Wilson ha participat aquests dies al simposi internacional Barcelona Educació Canvi –impulsat per la Universitat Ramon Llull, Fundació Jesuïtes Educació i Col·legi Montserrat–, que congrega docents d’arreu del món que busquen aprendre dels centres educatius innovadors de la capital catalana. El director de Project Zero ha estat l’encarregat de tancar les jornades amb una ponència sobre com crear contextos que afavoreixin l’aprenentatge. En aquest cas a les escoles, tot i que la seva recerca també s’amplia en àmbits com el laboral.
Quin diria que és el primer pas per crear un ecosistema escolar per a què els alumnes aprenguin millor?
No hi ha una resposta senzilla, sovint depèn del context. Però diria que s’ha de començar per ajudar els mestres, com a professionals vocacionals que són, a que aprenguin. No es tracta de donar-los més feina a fer, aquesta sol ser una mala aproximació. El que cal és implicar-los en el procés, preguntar-los què és el que no funciona i que voldrien canviar d’allò que fan. Si volem que les escoles tinguin una cultura d’aprenentatge que tingui a veure amb l’exploració, la recerca, la construcció de coneixement, hem d’imbuir els mestres d’aquest esperit. No podem esperar resultats fent servir fórmules de control, perquè no seria coherent amb la filosofia amb què volem que aprenguin els estudiants.
Primer pas, els mestres.
Els adults! La qualitat dels aprenentatges dels alumnes equival a la dels adults. Si ells no participen d’una cultura educativa enriquidora, els estudiants tampoc no ho faran. Un exemple és l’institut High Tech High, a Califòrnia, on els adults participen en els processos d’aprenentatge dels nois i noies. En aquest centre, com que els mestres que contractaven no tenien prou coneixements per fer el tipus de classe que feien, més basada en projectes, se’ls va acudir crear una facultat d’educació al mateix institut! No sé si aquest hauria de ser un model global, però és interessant. Apliquen la seva filosofia educativa al desenvolupament professional. És l’exemple més radical que conec, ara mateix.
Aquí formació dels mestres continua sent sovint externa: a les facultats, a l’administració, en cursos privats…
És un repte a tot el món i a totes les professions. Les facultats, les titulacions, tenen les seves raons de ser, però la seva debilitat és que molt poc del que s’hi aprèn allà serveix per al futur professional. El departament de Treball dels Estats Units va fer un gran estudi fa uns vint anys per observar on construeixen el coneixement els professionals: enginyers, advocats, periodistes… Menys del 20% a les universitats. La gran majoria és amb els companys de feina, en els intercanvis informals, en la pràctica diària, quan es demanen ajuda, quan comparteixen idees… Els aprenentatges informals són la millor oportunitat per al creixement professional.
Quins elements faciliten aquest aprenentatge informal? Parlant ara en altres contextos professionals, no només en escoles.
Hi ha dos comportaments que són crucials i que són transversals pel que fa a cultures i contextos. El primer és la seguretat psicològica, un concepte que mesura com de segur em sento a l’hora d’assumir un risc, de provar coses noves. És una variable molt important per a l’aprenentatge dels adults. Jo ara mateix estic parlant anglès perquè és una entrevista professional [riu], però potser si estiguéssim fent una copa de vi provaria amb el castellà. La gent s’ha de sentir segura en aquest sentit. L’altre comportament que és un indicador clau d’aprenentatge és la recerca d’ajuda. Si estic amb un alumne i no me’n surto, vaig a demanar ajuda a un altre professor? Si estic preparant classe i tinc dubtes, busco ajuda? És un factor clau.
I li fa la sensació que és un comportament habitual?
En el terreny professional, no gaire. Perquè és un àmbit competitiu i demanar ajuda és senyal de debilitat. Cirurgians, advocats… És estrany veure’ls demanar ajuda. Quan es veuen canvis és quan es reconfiguren aquestes relacions. També els passa als mestres. A Reggio Emilia, per exemple, no es pot fer de mestre tot sol. Simplement no pots! Perquè s’han organitzat perquè fer de mestre impliqui altres adults, que documenten, observen i treballen junts.
Un sensació d’inseguretat que sovint assalta els mestres a l’hora de canviar la seva pràctica és com avaluar. Com comprovar que els seus alumnes aprenen quan l’examen ja no val.
Podem tenir molts més resultats que els que ens proveeix un examen. El millor resultat és l’ésser humà mateix. Si demanes a Reggio Emilia per les evidències sobre l’aprenentatge dels seus alumnes et diran que parlis amb els veïns del poble. L’examen és un artefacte que representa alguna cosa que assumim que has après. Però això nodiu gaire de tu com a ésser humà. Hem de canviar el tema: menys artefactes d’assumpcions de coneixement i més qualitat de l’experiència com a éssers humans. La idea dels exàmens ha estat massa dominant.
Però una societat, o si ho vol una Administració, bé s’ha de procurar que els seus ciutadans tinguin uns coneixements mínims més enllà de la seva experiència humana, no?
És clar! No dic que haguem d’acabar amb els exàmens ni amb els estàndards de coneixement. N’hi ha d’haver, i tant. Si ets una Administració, i has de prendre decisions, és evident que necessites informació quantitativa a l’hora de fer polítiques educatives, però el que deia és que al nivell local –d’aula, de mestre– els efectes de les decisions que són preses únicament en base a xifres són nocius. Pot soscavar el veritable propòsit: crear ciutadans ètics que participin positivament en societat. El que realment empodera els alumnes en aquest sentit és la informació sobre el seu propi aprenentatge. Si el mestre s’asseu amb ells, els ho explica, demana què en pensen i estableix així un diàleg a partir de l’avaluació, els alumnes s’empoderen.
Vostè que ha siguit testimoni, almenys via recerca, de tants processos de canvis educatius, hi ha algun hàbit molt difícil de transformar?
Un mite molt predominant a les escoles és que aprendre és un fenomen de transmissió. Que consisteix en que posar informació dins el cap del nen. Fa 50 anys que sabem que això és només una molt petita part d’aprendre, que és un fenomen més social, que requereix multiplicitat de llenguatges i intel·ligències. Aquest mite és molt difícil de trencar, i així i tot l’hàbit sempre tendeix a imposar-se.
Com descriuria el moment educatiu actual?
Són temps apassionants per aprendre. Per una banda, podem accedir a una quantitat d’informació sense precedents. Ser aprenent avui no té res a veure amb altres èpoques. Els meus fills aprenen a escalar, a fer avions de paper, joies… Tot per internet i en xarxa amb altres nens. És apassionant. Però també perillós. L’accés a la informació ens sobrepassa, mirem si no la proliferació de les fake news als Estats Units. El perill és recolzar-se no només en l’abundància d’informació sinó en els desencontres que pot generar en la societat civil. Com a educadors, ha de ser un moment de despertar. Una crida moral.
