¿S’han de separar els germans bessons a l’escola? ¿O han d’anar junts? A Catalunya, i a la majoria de països del món, no hi ha normativa al respecte. Són els centres educatius els qui decideixen, i tradicionalment han optat per separar-los, adduint que així es fomenta la seva autonomia. ¿Però és certa aquesta creença? En les últimes dècades, cada cop més famílies reclamen que els seus fills bessons vagin junts a classe, i estan aconseguint les seves petites victòries: un jutge de Badajoz ha dictat una sentència sense precedents que dóna la raó a una d’aquestes famílies, i la Comunitat de Madrid ha sigut pionera en decretar que la decisió s’haurà de prendre tenint en compte l’opinió de pares i mares. Per últim, la ciència també hi diu la seva: no hi ha evidències que la separació sigui beneficiosa en si mateixa. Al contrari, alguns estudis hi observen si més no alguns riscos.
El proper curs entraran uns 1.300 germans bessons a les aules de P-3 catalanes. El 1997 van ser poc més de 350. L’auge dels embarassos múltiples, sobretot a causa de la popularització de la reproducció assistida, ha fet guanyar centralitat al debat sobre l’escolarització dels bessons. I ha amplificat la veu de famílies com la d’en Pablo, que a l’hora de dur els seus fills bessons a una escola pública de Barcelona va topar amb una direcció que els va separar forçosament. Ell i la seva dona volien mantenir-los a la mateixa classe sobretot els primers anys d’escolarització, ja que duien tota la seva vida junts, inclús a la llar d’infants, i es temien que una separació de sobte i durant tantes hores els causaria estrès. I va ser així. “Van patir un retrocés, sobretot un d’ells, que s’aturava sempre a la porta de vidre que separa les dues aules per observar el seu germà; plorava sense parar i va perdre control d’esfínters”, explica en Pablo. Ho recorda amb la fredor dels nou anys que han passat des de llavors, però en aquell moment reconeix que estava molt “enfurismat”.
A Catalunya no hi ha dades sobre quants bessons estan separats i quants junts, segons detallen fonts del departament d’Ensenyament. Tampoc no hi ha una directriu que doni pistes als centres sobre com procedir en aquests casos. Les escoles acaben decidint d’acord amb la seva autonomia pedagògica, i depèn del seu tarannà el tenir en compte o no la veu de la família. “Amb tot, el més habitual és que se els bessons se separin”, exposen fonts de la conselleria.
“Fins ara s’havia pensat que separar-los era beneficiós per fomentar la seva autonomia, però quan se’ls separa a l’inici de l’escolaritat en molts casos passa el contrari: se senten insegurs, tímids, pateixen ansietat, es busquen…”, detalla la psicòloga infantil Coks Feenstra, autora d’El gran libro de los gemelos. Els estudis que es coneixen sobre la matèria concorden amb aquestes afirmacions.
Què hi diu la recerca?
Una de les recerques més reconegudes és la de l’Institut de Psiquiatria del King’s College de Londres, que va seguir l’evolució de més de 1.000 parelles de bessons dels cinc als set anys, distingint entre els escolaritzats junts, els separats i un tercer grup: els separats al cap d’un temps. L’objectiu era trobar evidències de si els diferents camins tenien efecte sobre el seu comportament, el seu progrés acadèmic o la seva competència lectora. L’estudi també diferenciava entre els germans bessons monozigòtics –provenen del mateix òvul i, per tant, són idèntics– i els dizigòtics, –d’òvuls diferents–, tot i que entre aquests últims no va contemplar a la seva mostra els que són de sexe oposat.
La conclusió més destacada és que els bessons separats als 5 anys patien en general més problemes de conducta interna (por, plors, ansietat) durant el primer any. I, en el cas concret dels monozigòtics, les afectacions, que podrien anar des de la tristesa fins a l’ansietat, perduraven en el temps. Una altra conseqüència negativa que observava en la separació és que, de nou en el cas dels monozigòtics, en aquest cas quan se separen més endavant, perden competències lectores. Amb tot, els autors de la recerca puntualitzaven que aquestes diferències, tot i que estadísticament significatives, són menors. Contra l’alarisme, també constataven que els bessons en classes diferents no pateixen més problemes de conducta externs –com la rebel·lia, el dèficit d’atenció o la hiperactivitat– que els qui anaven junts.
“Els descobriments de l’estudi corroboren la necessitat de reevaluar les pràctiques escolars de separar tots els bessons”, conclou l’estudi. És a dir, que si més no, s’ha de posar sobre la taula, amb evidències científiques, un debat que almenys a nivell oficial no ha existit mai. Els autors, de fet, tampoc no aboguen per defensar una normativa que estipuli que han d’anar forçosament junts, sinó que consideren que les polítiques haurien de ser més flexibles i tenir en compte la voluntat de les famílies i les necessitats educatives i de desenvolupament dels infants.
La separació es recomana en alguns casos
Hi ha alguns casos en què els diversos professionals consultats per aquest reportatge coincideixen en què sí que cal separar els bessons: quan un exerceix la voluntat de l’altre, quan un d’ells té molt més desenvolupat el llenguatge, quan tots dos són molt nerviosos i es retroalimenten, quan tenen una relació conflictiva, quan es comparen contínuament i són competitus… “Si es pren aquesta decisió, llavors el professorat ha de ser sensible i estar atent a l’evolució dels infants; i la majoria ho fa”, defensa Maria Rosa Gil, professora de la UAB i assessora piscopedagògica a la zona de Terrassa.
Un motiu de pes per mantenir-los junts d’entrada, segons Rosa Sellarès, psicòloga i directora de la Fundació PRESME, és si no han estat mai separats abans. Així ho argumentava en un article de la revista Infància (Rosa Sensat) de 2014. El procés maduratiu dels bebès bessons té les seves particularitats: a diferència de la resta de nens, tendeixen a desenvolupar la consciència pròpia –el jo– una mica més tard, i el mateix els passa amb alguns aspectes del desenvolupament lingüístic. Que necessiten atenció especial a l’hora d’enfortir la seva autonomia és, per tant, un diagnòstic compartit.
L’estudi del King’s College no analitza el desenvolupament de l’autonomia. “És una variable molt difícil de mesurar; dir que l’autonomia és bona o dolenta per un nen és una opció personal”, exposa Terrie Moffitt, autora de la recerca, a preguntes d’El Diari de l’Educació. “Algunes cultures creuen que les relacions més properes i la interdependència entre els germans és bona pels nens”, precisa. Moffitt també diferencia també entre germans monozigòtics i dizigòtics. “Altres recerques mostren que els bessons monozigòtics tendeixen a ser més propers emocionalment; a la nostra es veu que aquests pateixen la separació a l’escola; els dizigòtics no”, conclou.
Participació familiar i flexibilitat
Cap dels psicòlegs consultats reclamen una política estricta en favor de l’escolarització junts. Tampoc en Pablo, que va patir en primera persona la separació dels seus fills. El que reclamen sobretot és que les famílies hi tinguin alguna cosa a dir i que la decisió no sigui irreversible. “El que seria idoni és que la decisió fos consensuada, i que a més a més cada any s’avalués el progrés i el mestre i les famílies poguessin c0mentar l’evolució”, exposa Feenstra. Gil reivindica per la seva banda que la relació cada cop més estreta entre famílies i escoles fa que aquest tipus de decisions es prenguin cada cop més de forma dialogada.
Aquesta psicopedagoga també aposta per trencar la dicotomia junts-separats en un context de canvi educatiu en què defensa que hi pugui haver moments per a tot. “Les escoles, sobretot a Infantil que és l’edat més crítica, treballen cada cop més per racons, i això fa que els infants puguin circular més lliurement i trobar-se en cas que hi hagi bessons”, exemplifica Gil. També és cert que un nombre creixent de centres aposten per barrejar els grups-classe i fins i tot les edats, de manera que la separació en aquests casos ja no seria tan dràstica.
Amb tot, sempre hi haurà casos en què famílies i centre no es posaran d’acord. En el cas de la Comunitat de Madrid –la primera en regular aquest tema–, si es dóna una situació de disparitat d’opinions l’última paraula quedarà en mans de la conselleria. És a dir, probablement de la Inspecció Educativa. Pel que fa a la sentència de Badajoz, el jutge va donar la raó a la família gràcies a un informe pericial d’una psicòloga que recomanava que anessin a la mateixa classe.
En aquests extrems ja no hi ha tant consens sobre quina hauria de ser la forma de procedir. “Entenc que hi pugui haver una mena d’arbitratge d’un psicòleg”, exposa en Pablo, “però l’última paraula hauria de ser de la família: es responsabilitat nostra si ens equivoquem”, sosté. Una opinió similar té Feenstra, almenys quan es tracta de la primera escolarització a P-3. “A aquesta edat els mestres no coneixen els nens tan bé com els pares”, sentencia. Això, tanmateix, suposaria obrir la porta a una legitimitat de les famílies a decidir sobre el que passa a l’escola. I no complauria a tothom.
