Tots hem sentit alguna vegada a classe com la bufeta ens estava punt d’esclatar, aquesta sensació urgent d’haver d’anar al lavabo i, al mateix temps, la vergonya infinita d’aixecar la mà per demanar permís. Urgència física i vergonya moral: dues sensacions contradictòries apreses de manera sistemàtica per controlar el cos, perquè aprenguem a romandre asseguts sense moure’ns (ni protestar) durant vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, nou mesos a l’any.
Els formats de transmissió de coneixement clàssics (ja sigui una lliçó magistral, una ponència en un congrés, una presentació d’un llibre o una visita guiada a un museu) ens obliguen a la quietud: el cos està assegut, pràcticament immòbil, o està dret (en la visita guiada, per exemple), però quiet també. Hem entès la concentració, l’atenció i, per tant, l’aprenentatge com a capacitats relacionades amb el silenci, la serietat i la immobilitat, de manera que hem desterrat els sons que no siguin la veu de l’enunciant, sensacions com el riure i totes aquelles postures diferents a estar asseguts en plena passivitat.
Aquesta és l’herència que la modernitat ha instal·lat en el nostre imaginari. Aprendre només és possible en un silenci monàstic, amb una serietat dictada des de l’autoritat i instal·lats en la incomoditat d’una cadira probablement massa petita: el moviment només és benvingut per entrar i sortir del recinte on l’activitat passa o, si som prou valents, quan ens donen permís per anar al lavabo.
Però les últimes investigacions en neuroeducació mostren el contrari al que habita en el nostre imaginari; els neurocientífics ens comenten que l’aprenentatge succeeix en moltes altres situacions:
• L’aprenentatge pot sorgir al costat del murmuri de la mateixa manera que al costat del silenci: cadascuna d’aquestes situacions auditives proporciona processos d’atenció diferents. El silenci no és l’únic context que afavoreix la concentració.
• L’alegria és imprescindible per aprendre: és una emoció que connecta els continguts amb la psique de l’aprenent, aconseguint connexions neuronals fortes i rellevants, en comptes de les connexions febles i volàtils que es creen per aprovar l’examen i que desapareixen en el moment en el que aquest ha acabat. Hem de replantejar-nos la serietat i deixar d’entendre-la com un exercici de legitimació del que és rellevant: l’alegria i el riure són emocions que poden estar també relacionades amb la generació d’un coneixement transformador.
• I, evidentment, el moviment afavoreix l’aprenentatge: els investigadors ens adverteixen de com d’important que és moure’s a l’hora d’aprendre, el que desmunta la falsa idea que la concentració només funciona quan estem quiets i asseguts. En aquesta situació, ens concentrem a vegades (i no tothom), però hi ha moltes altres situacions en què la concentració esdevé quan ens estem movent: caminant, corrent, nedant o… ballant.
La Nocturna és un col·lectiu d’art i educació colombià que experimenta la transformació dels formats des de Cali (Colòmbia). Entre els molts dels seus experiments es troba la Conferència ballable, una peça que “utilitza el format acadèmic de la conferència per subvertir-la, aconseguint que un esdeveniment discursiu sigui alhora ballable”. Des de l’abril del 2014, Ericka Flores i Hernán Baró l’han desenvolupat en diferents llocs i han abordat temes molt diversos, amb títols com Sobredosi d’amor, en el qual es convidava a l’audiència a repensar el narcotràfic i la seva legitimació social des de la salsa.
El descobriment de Sobredosi d’amor i la invitació el mes passat a participar en l’esdeveniment Pedagogies empàtiques (organitzat de manera cooperativa per la Fundació Alumnos 47, Laboratorio de Arte Albereda, el MUAC i el Museu Tamayo a Mèxic) em van motivar a desafiar els límits de la conferència que havia d’abordar triant pràctiques que em semblaven estranyes. En un moment de la meva vida en què abandonar allò acadèmic m’ha portat a extraviar-me en allò aliè, remixejar la Conferència ballable de la Nocturna em va semblar el més natural.
La ballarina Sandra Milena Gómez i jo vam dissenyar Educar amb moure, fent l’ullet al llibre Pensar amb moure. Una trobada entre dansa i filosofia de Marie Bardet, una autora que, des del contact dance i les teories de Steve Paxton i Nancy Stark, defensa la dansa com a experiència de coneixement en lloc de com a exercici de virtuosisme, rescatant nocions que, definitivament, hem desplaçar des de la dansa fins a l’educació (com, per exemple, la improvisació).
Mitjançant dues accions d’inici (Botella i Ventisca), deu accions de nus (Espejo, Diferencia, Jerarquía, Cardumen, No se puede, Sí se puede, Estudiar, Aprender, Vomitar, Investigar) i una acció de tancament (No, Sí, Quizás…), vam compartir amb els cent assistents, durant dues intenses hores, la necessitat d’un canvi de paradigma en educació a través dels continguts però, especialment, a través del trencament de l’arquitectura de transmissió (de la metodologia i els formats ), subvertint la idea de la conferència tradicional mitjançant la incorporació d’una sèrie de factors clau:
• Substituir la metodologia única i permanent per 13 micrometodologies canviants.
• La introducció de la música, l’alegria i el moviment, en oposició al silenci, la serietat i la quietud.
• La necessitat de tocar-se (totes les accions es van realitzar en parella o en grup).
• Presentar els conceptes com preguntes, i no com a respostes, apropant-nos-hi des del cos.
• La incorporació de l’atzar, la improvisació, l’error i allò inesperat, davant del control, l’assaig, l’èxit i el que és predictible.
• Les formes de participació dels assistents és un dels factors que han de ser reformulats, així com la posició dels agents líders, que han de desenvolupar un lideratge rotatiu.
• El respecte a la no participació també és un aspecte que cal abordar.
Transformar una conferència en una Conferència ballable no és un acte banal, és un exercici que intenta desestabilitzar el que sembla estable per proposar formes de creació de coneixement que incorporen metodologies que són honestes amb la realitat.
Si acceptem que només des de la falta d’estabilitat és des d’on podrem treballar en educació en els propers anys, les arts són el millor sistema per desestabilitzar les nostres pràctiques. Una síndria, una bossa de paper al cap, un llençol trencat amb el qual caminem junts o una conferència que es balla no són més que gestos desestabilitzadors que ens conviden, des del plaer, a recuperar la passió per construir un coneixement que, definitivament, pot ser ballat.
