Miquel Àngel Essomba (Barcelona, 1971) intenta aplicar en aquest municipi -on conviuen diverses barcelones– allò amb el que va començar a familiaritzar-se primer com a educador en institucions formals i no formals, després impartint classes a la universitat, ocupant càrrecs en institucions com el Centre UNESCO de Catalunya, i investigant i comprometent-se a fons amb la interculturalitat, la diversitat i la inclusió escolar i social.
Sosté que el primer eix d’actuació és la lluita contra les desigualtats socials, el que significa més i millor educació pública en els diferents trams: “Hem assumit la gestió municipal de les tres escoles infantils que estaven externalitzades, i s’ha aprovat la construcció de 10 més: 5 entraran en funcionament el curs que ve i les altres 5 el següent. També hem establert la tarifació social, que consisteix a adaptar la quota a la renda familiar per garantir una major equitat”. En càlculs fets sobre el total de famílies barcelonines, això suposaria que un 62,5% d’elles pagaria menys que ara (298 euros al mes); el 27,5% pagaria més, i la resta, seguiria amb la mateixa quota que ara. En relació als centres públics de Primària i Primària presenta una dada molt reveladora: “En els dos cursos vinents es construiran 12 centres, els mateixos que van entrar en funcionament els 10 anys anteriors: cap en l’anterior mandat 2011-2015 de Convergència i Unió (avui refundat en PDeCAT).
Però la igualtat d’oportunitats va més enllà de l’escola. D’aquí el propòsit de garantir l’accés a un mínim d’activitats que ofereixen les entitats de lleure, esportives i culturals fora de l’horari escolar, mitjançant beques o preus bonificats, durant el curs i les vacances escolars. O un altre tipus d’iniciatives relacionades amb el projecte ‘Barcelona ciutat educadora’ i els plans educatius en tots els barris i districtes per al desenvolupament d’activitats de diversa índole destinades a totes les edats.
L’Ajuntament de Barcelona conforma amb la Generalitat de Catalunya el Consorci d’Educació Consorci d’Educació. És un ens públic per a la gestió conjunta dels centres, serveis i programes educatius de la ciutat. Un dels que Essomba se sent més orgullós és el de les ‘Escoles enriquides’: “Va dirigit a les escoles d’alta complexitat situades en entorns empobrits. Aquest any li hem destinat tres milions d’euros per finançar 80 projectes d’innovació o de millora del centre per afavorir les oportunitats educatives d’aquest alumnat”. També s’està treballant en la creació d’un centre públic de segones oportunitats per combatre l’absentisme i abandonament escolar mitjançant itineraris formatius personalitzats. Altres focus d’atenció objecte de debat són la Formació Professional -amb la creació d’espais professionalitzadores-, l’educació de persones adultes i l’Educació Especial: “Es necessiten mesures de millora en clau inclusiva en aquests centres massa abandonats i privatitzats”.
Les jornades de reflexió i intercanvi d’experiències sobre la petita infància, els espais familiars i les escoles infantils municipals de Barcelona que acaben de celebrar posen en relleu la preocupació per les ràtios -ha augmentat el suport educatiu però aquestes no han baixat com reclama justament el sector- i pel model educatiu, una qüestió polèmica que cueja des de fa temps. Aquest comissionat ho té clar: “No tota la primera infància es redueix a les escoles infantils”. Suposo que caldrà escoltar a les famílies, ajustant sempre les opcions als principis d’equitat, qualitat i diversitat.
L’Ajuntament de Barcelona és l’únic que disposa d’una autoritat educativa que li permet disposar de competències i autonomia de gestió en qüestions com la formació del professorat, la innovació pedagògica i els criteris de zonificació per a l’adscripció i matriculació de l’alumnat. En aquest sentit participen de la iniciativa catalana Escola Nova 21, un programa per impulsar una onada de canvi en tot el sistema educatiu a través de la col·laboració i l’aprenentatge mutu, promogut per diverses entitats i 26 centres públics i privats escollits per incidir en altres 456 més. Aquest Ajuntament participa de la filosofia d’aquest canvi però a partir del seu propi model. “Nosaltres no vam triar els centres, sinó que incloem a tots els centres públics d’ensenyament obligatori de la ciutat mitjançant les Xarxes pel canvi amb dues premisses: el lideratge públic de canvi i el foment de la cooperació enfront de la competitivitat entre centres”. Per a això compten amb tres entitats col·laboradores: l’Associació de Mestres Rosa Sensat, l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació) de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’ecosistema de Escola Nova 21. Cada xarxa compta amb un mentor de l’equip de l’ICE. El seu objectiu, en una primera fase, és compartir informació i promoure la formació entre iguals. De moment operen 19 xarxes d’un total de 40.
La innovació educativa, cada vegada més present tant pel desig i convicció del professorat com per la demanda social de les famílies, és el segon eix prioritari d’actuació. Es percep una il·lusió per la innovació a la ciutat. Sempre n’hi ha hagut però estava massa invisibilitzada. Ara s’ha posat en l’agenda pública i social. “
El tercer eix de política educativa municipal és el de l’apoderament de la ciutadania: “Cal donar més contingut als consells escolars, més enllà del que diu la LOMCE, impulsant dinàmiques col·lectives i una major participació de les famílies. Volem assajar models de governança més democràtics com les adreces col·legiades en els centres públics o mecanismes de participació significativa en els processos d’ensenyament i aprenentatge per part de la infància i la joventut tant en els centres com en la comunitat. Tenim competències per fer-ho i ja les estem aplicant”. En el mateix sentit, estan tractant de revitalitzar altres organismes que Essomba considera que estaven bastant paralitzats com el Consell Escolar Municipal, el Consell d’Innovació Pedagògica o el Consell Assessor Municipal d’Universitat. “Es tracta que participin més agents, que es dotin de més contingut i disposin d’un major poder de decisió”.
A Miquel Àngel Essomba li agrada conèixer de prop la realitat i per això tots els esforços els dedica a la visita de centres, districte a districte. Després d’aquesta immersió ha detectat, sobretot, tres necessitats: “Una d’elles és que a la comunitat educativa li falta una interlocució: la gent vol que se l’escolti i se li reconegui. L’altra és l’estat dels equipaments públics: fa anys que no s’inverteix en reformes i manteniment. D’altra banda, observo una preocupació progressiva per la salut mental en els entorns més empobrits de la ciutat. Les retallades han fet molt de mal als éssers més vulnerables de totes les edats. Cal veure quins recursos i quina atenció es requereix”.
Aquest comissionat té molt clar que la pedagogia és política. Per la seva trajectòria i pel govern dels comuns en què treballa no podia ser d’una altra manera; però ara s’està adonant també que la política és pedagogia: “Perquè necessiten molts esforços i diàleg per convèncer la gent de la importància de la innovació i de la participació per a la transformació educativa. Com fer que els principis educatius siguin realitats socials”. En aquesta frase es condensa un dels reptes més emblemàtics de l’actual política municipal, tot i que en una ciutat com és Barcelona, hi ha molts reptes!