La casa de la esperanza, de la directora Niki Caro, està basada en fets reals. Narra la feina que va fer el matrimoni que dirigia el zoo de Varsòvia a l’època nazi i les relacions que van establir amb el director del zoo de Berlín que acaba abraçant la causa hitleriana. Aquesta parella va fer servir les instal·lacions del zoològic per amagar jueus fugitius del gueto.
La pel·lícula està ben explicada, tot i que té algunes seqüències que grinyolen, però es deixa veure i arriba a commoure’t en alguns moments. De pel·lícules sobre el nazisme en tenim per donar i per vendre, però aquesta, a més d’explicar els perills que van assumir aquesta parella, té un inici molt directe on podem veure com reaccionen els animals als primers bombardeigs que va patir la ciutat. Una ciutat que, ho sabem prou bé, va acabar gairebé del tot destruïda al final de la guerra, perquè estava al bell mig de dues potències molt expansionistes.
I un valor afegit que, si més no, a mi em va interessar i emocionar. Veus com el pedagog Janusz Korczak, que dirigia un orfenat de criatures jueves, rebutja l’ajuda de la resistència per salvar la vida ja que aquesta acceptació comporta abandonar els nens i les nenes de qui ell se’n sentia responsable. Tots van acabar a Treblinka.
És una bona ocasió per reivindicar aquesta figura central de la pedagogia europea i per recuperar els seus llibres i, sobretot, per repassar els punts de la Declaració dels Drets dels Infants que Korczak va anar recollint a les seves obres i que al nostre país ha divulgat incansablement Jordi Cots. Una de les declaracions més contundents i més belles que s’han arribat a escriure mai. Si aneu a veure La casa de la esperanza llegiu o rellegiu Korczak, perquè ara més que mai aquesta mena de lectures són imprescindibles per reforçar els compromisos ètics que tenim les persones que ens dediquem a l’educació.
https://www.youtube.com/watch?v=DVnyZ2IVsfg