Els processos d’innovació educativa es van generalitzant arreu. Mai com ara s’havia parlat tant d’innovació. I això és una molt bona notícia. Ara bé, les innovacions s’han de consolidar, s’han d’anar avaluant i s’han d’anar adaptant a les noves necessitats que sorgeixen dia a dia en una societat incerta i oberta on tot és possible. Aquest procés de consolidació ha d’anar lligat a una recerca de qualitat propera a les necessitats dels centres educatius. La col·laboració entre la universitat i els centres és un element clau per garantir l’èxit del canvis a mitjà i llarg termini.
Per tant, necessitem amb urgència una formació inicial dels futurs mestres d’educació infantil, primària i secundària innovadora i transformadora. Necessitem una formació que analitzi la pràctica a partir de la reflexió i, per aconseguir-ho, necessitem que les universitats treballin a les escoles i als instituts, de manera propera i humil, per donar sortida als reptes mundials que tenim plantejats. S’imposen noves maneres de fer en la formació inicial del professorat. El model transmissor ha quedat sense sentit en una societat on la informació està a l’abast de qualsevol. Ara, el que necessitem són criteris, arguments, guies i consells per analitzar profundament les informacions i transformar-les en coneixement. Aquest és el gran repte de la formació inicial del professorat, i necessitem que aquest canvi es produeixi el més ràpidament possible.
Necessitem reconèixer-nos com generadors de nous coneixements. Tots: estudiants, professorat, famílies… Tots sabem i podem aportar quelcom d’original, quelcom de constructiu i quelcom que ens millori com a persones. Considerar-nos com a productors de coneixements és una premissa fonamental per reorientar els processos formatius. La interactivitat és una condició bàsica en aquests processos formatius i reflexius.
Però la reflexió sobre la pràctica no és el més important, el més important és la presa de consciència del canvi personal que implica tot procés d’innovació. Sense una presa de consciència del processos de canvi personal, les innovacions poden quedar en canvis superficials que poc afecten els subjectes. Els processos de canvi han d’implicar el reconeixement de les persones, la comprensió de les complexes realitats de tots i cadascun dels individus que formen un col·lectiu (per exemple, una aula de classe).
Cal entendre que la missió de l’ensenyament és transmetre i, alhora, anar transformant una cultura que ens permeti entendre la nostra condició i ens ajudi a conviure. L’educació ha de formar ciutadans conscients, responsables i compromesos èticament amb la seva realitat social. Aquestes realitats socials són úniques i diverses, però en el marc d’una humanitat única –d’una espècie que habita un planeta del que tots som ciutadans–, diversitat i unitat són dues perspectives inseparables de l’educació. L’educació ha d’incidir en el destí individual, social i global de tot ésser humà.
La formació reflexiva ha d’educar la raó per a assolir la millora personal i social. Aquest compromís ètic és fonamental. L’educació ha de millorar el benestar de les persones i ens ha de millorar com a persones. Per això defensem una formació transformadora, reflexiva, conscient, responsable i compromesa.
La formació reflexiva implica ensenyar a dubtar, desindentificar-se, desaprendre, perdre, llimar capes, eliminar, evaporar conceptes, alliberar la ment, ser més humil i prendre consciència. Hem de reduir l’egocentrisme que ens envolta i que tenyeix massa discursos i obscureix pràctiques.
Existeixen necessitats formatives no demandades (temes implícits, que cal saber llegir i explicitar): l’educació per a l’autoconeixement, per a la complexitat de la consciència, per al dubte, per a l’autocrítica i la rectificació, per a la maduresa personal, per la no-dependència, i pel cultiu del pensament propi, per a la convergència, la cooperació i la universalitat, per a un llenguatge universal, per a la saviesa, per a l’evolució de la humanitat… Cal entendre la ciència com un procés universal i relatiu en evolució contínua que ha canviat i que evolucionarà en coneixement i coherència juntament amb qui la desenvolupem. La ciència ens obre portes, ens aporta explicacions i ens obre a nous interrogants, la ciència ens ajuda a interrogar la incertesa, ens demostra la humilitat de la nostra existència en l’univers infinit i ens ajuda a millorar el nostre benestar si sabem aplicar els principis ètics als avenços científics. No tot val. I per arribar aquí necessitem formadors compromesos amb la complexitat, compromeses amb la millora del benestar de milions de persones desfavorides, compromeses amb la millora del món que ens acull.
Per tot això cal que les aules on es formen els qui seran mestres es converteixin en espais d’interrogació reflexiva, en espais on compartir coneixements, on reviure experiències que ens enriqueixin a tots, treballant cooperativament i tenint com objectiu final la millora de les condicions de vida dels sectors més desfavorits. Ens cal un enfocament reflexiu sobre la pràctica que sàpiga:
- Analitzar el transcurs i significat de les accions en la seva aula i en les aules dels centres educatius.
- Identificar processos i resultats, llegir més enllà del que som capaços d’observar a través dels sentits. Necessitem endinsar-nos en els sentiments i les emocions de les persones i saber interpretar. És llavors quan la cara se’ns omple d’alegria i ens sentim plenament realitzats; són moments màgics que succeeixen a les aules quan un fillet ens diu: vine, queda amb jo, m’ajudes? No vull que te’n vagis. Quan passa això als estudiants de mestre, el cor se’ls capgira i queden lligats de mans i peus a aquell fillet oi filleta. A partir d’aquell moment, la seva formació haurà donat un tomb, ben possiblement, definitiu.
- Identificar limitacions i costos de l’acció: valdrà la pena? És l’acció més adient a la situació plantejada? He d’intervenir ara o deix passar una estona? Hem d’aprendre a actuar i també a esperar, a no actuar, deixant que els fillets resolguin els seus conflictes amb les seves eines. No podem atabalar-los. Cal confiar amb ells.
- Avaluar el que es programa i el que succeeix des de les fortaleses (o certeses), des de les debilitats i des de les propostes de millora. Els processos de valoració i avaluació són determinants per conèixer l’abast de la nostra actuació però també per conèixer i sorprendre’ns de les capacitats dels fillets i de les filletes.
- Finalment, aquest enfocament reflexiu ens portarà a posar en pràctica millores contrastades amb evidències empíriques, fruit de l’anàlisi cooperatiu i fruit de la reflexió conjunta.
Per aconseguir aquesta formació inicial transformadora necessitem professors universitaris reflexius, que han de formar part de comunitats d’aprenentatge més àmplies que entenguin la seva pràctica com a praxis reflexiva o diàleg continu entre pràctica i teoria. Aquest professorat s’ha de recolzar afectivament en aquestes comunitats, socialitzant coneixements i contrastant-los, mentre se va enriquint personalment i professionalment.
El professor universitari ha de ser competent, crític, coherent, sòlidament format, col·laboratiu i actiu en recerca propera a les necessitats dels centres. Ha de saber viure en diàleg cooperatiu permanent amb els seus companys i amb altres investigadors i compartint els resultats del seu diàleg amb la seva comunitat d’aprenentatge. S’ha de saber distanciar de la seva pròpia pràctica i algun company pot ajudar a prendre consciència d’elements que un mateix pot passar per alt i, en canvi, poden arribar a ser rellevants.
Com investigador ha de pretendre millorar el que fa i investigar per innovar, percebent-se permanentment en formació. Ha de saber construir-se com investigador des de la seva pràctica docent mitjançant la indagació sistemàtica i autocrítica fonamentada en la curiositat i el desig de comprendre-la i millorar-la.
Però la reflexió sobre la pràctica pot no ser suficient per transformar, cal arribar a una transformació de l’enteniment sobre el que es fa i adquirir consciència del canvi: el nou paradigma de desenvolupament professional es basa en analitzar com pensen els docents sobre el seu treball, desplaçant l’accent del que els professors fan al que saben, a les fonts del seus coneixements i a com aquests afecten el seu treball a les aules. Parlaríem d’un treball metacognitiu.
Des d’aquests plantejaments dibuixem un professor universitari conscient, orientat a l’evolució i millora personal, orientat a servir de guia i de model dels estudiants i compromès en la millora del benestar de la comunitat:
- Un professorat més ben preparat i competent, manco orientat a la pressió de publicar en revistes d’impacte que marquen un model de recerca, que potser no és el més adient en educació.
- Un professorat capaç d’investigar sobre el propi ensenyament i en el marc d’un equip o comunitat d’aprenentatge; orientat a una investigació més qualitativa que quantitativa.
- Un professorat capaç d’innovar i de participar en projectes d’innovació educativa en el seu context.
- Un professorat més conscient de si mateix, de la seva professió, de la seva ensenyança i del seu compromís amb la comunitat.
- Un professorat capaç d’eliminar el propi egocentrisme (massa vegades implícit i inconscient), d’equip i institucional. Que sàpiga aprofundir cap al seu autoconeixement i integrar el seu ésser en la seva professió.
- Un professorat amb major maduresa professional (síntesi de maduresa personal i desenvolupament professional)
Per tant, necessitem professors reflexius capaços d’autoconèixer-se, capaços de portar a terme recerca cooperativa, capaços de portar a terme la renovació pedagògica a través de la nostra maduresa professional.
La formació reflexiva ha de permetre dotar a cadascú dels mitjans pels quals contextualitzi, globalitzi i estableixi relacions entre coneixements; la formació reflexiva ha de permetre prendre consciència de la nostra responsabilitat i del nostre compromís de millorar el benestar general.
Aquests canvis són necessaris si des de la universitat volem avançar-nos als canvis que s’estan portant a terme als nostres centres educatius.