L’educació comunitària és la força col·lectiva, el motor de canvi que permet assolir objectius socioeducatius. Les expressions artístiques esdevenen el recurs creatiu que pot acompanyar l’educació comunitària. La política esdevé el paraigües que sustenta, facilita i permet el desplegament de l’educació comunitària i les expressions artístiques.
Aquestes definicions són subjectives i les connotacions que se’n deriven estan relacionades amb la meva posició en la realitat social i estan enunciades des de les meves opressions i des dels meus privilegis. Això significa que els individus podem concebre i practicar de manera diferent l’educació comunitària, les expressions artístiques i la política? Això significa que les finalitats associades a cada concepte poden variar? De ben segur que sí. I això ho podem exemplificar amb certs interessos individuals que com a éssers socials inevitablement esdevenen col·lectius, interessos per una banda, per mantenir l’estatus quo i per altra banda, per desmuntar-lo.
Hi ha qui utilitza l’educació per la transformació i n’hi ha qui l’utilitza per la reproducció social. Hi ha qui fa ús de les expressions artístiques per l’emancipació popular i qui l’utilitza pel propi consum. Hi ha qui entén i practica la política com a forma d’alliberament i qui l’entén i la practica com a forma d’opressió. I després, hi ha qui no col·lectivitza interessos tot i que siguin comuns, qui no té la intencionalitat ni de mantenir l’estatus quo ni desmuntar-lo, qui sense saber-ho o sense voler-ho esdevé també subjecte polític perquè mai podem esdevenir merament objectes ja que tant la nostra inacció i normativitat, com la nostra acció i subversió són fets que protagonitzem i desencadenen conseqüències tangibles. Podem ser la revolta o podem ser les nostres pròpies dictadores.
Vaig pensar que la suma entre l’educació comunitària, les expressions artístiques i la política era un resultat inequívoc, senzill, natural i màgic equivalent a la transformació social. Però alguna cosa em trontollava, alguna cosa que anava més enllà. I finalment, l’he trobada. Els valors. Els embafadors valors. Em recorden a aquelles classes avorrides d’Ètica i Ciutadania de l’ESO on ens omplien de textos sobre l’ONU. Doncs clar que se m’havien oblidat! Ara bé, tota la recerca que he fet sobre el tema i sobretot, el contacte amb professionals que estan vinculats al projecte de Circ Social de l’Ateneu Popular 9Barris m’han obert els ulls i el cor. Els ulls per veure que tot, absolutament tot, està impregnat per uns valors, i el cor, per sentir la importància que tenen els valors amb tot el que fem en el nostre quotidià. I així sentir que accionar-nos mogudes per valors com la solidaritat, la cooperació, l’empatia, la diversitat i la cura ens enriqueix com individus, com a comunitat i com a humanitat.
La meva aposta d’intersecció de l’educació comunitària, les expressions artístiques i la política sota uns valors concrets esdevé un mecanisme pacífic, col·lectiu i creatiu per la transformació social, per a la justícia global.
La justícia global ha de venir empesa per totes nosaltres, per uns agents comunitaris i una comunitat organitzada que treballin pel benestar en totes esferes de la vida, des de l’esfera relacional, a l’econòmica, la sanitària, l’arquitectònica, l’ambiental i sense cap dubte, l’esfera educativa. I totes podem esdevenir agents comunitaris. Com consumidores crítiques, educadores crítiques o economistes crítiques. Com viatjants crítiques, famílies crítiques, veïnat crític o organització crítica. Com comunitat crítica. Transformant-nos.
L’educació comunitària pot esdevenir l’art per conviure. Conviure entre grups, entre comunitats i entre pobles.
