S’obren les portes de l’escola i els pares i les mares entren pel pati d’educació infantil. Cau la nit. Ha començat la tardor, els rellotges no trigaran molt a retardar una hora. El pati està ple de petites espelmes que, amb la seva llum, donen calidesa i intimitat a la trobada. Les ombres de l’arbre centenari, del banc, dels jocs i de les instal·lacions artístiques, acompanyen el moviment de les persones que van arribant. Intercanvien salutacions, abraçades i comentaris. És la reunió de pares i mares d’inici de curs.
Fa dies que està preparada. La cita ha arribat a les cases en formats diversos. Adéu a la vella circular en paper, perduda en les profunditats d’una motxilla, al costat d’un entrepà no menjat i un bolígraf. Els nens i les nenes han elaborat un petit videoclip convocant els seus progenitors. Al barri ja sembla que guanyaran un Oscar o alguna cosa semblant. Els dies anteriors, els pares i les mares han pogut escriure preguntes i interrogants per a la reunió en els llençols llargs de paper col·locats estratègicament en els vestíbuls d’entrada del centre.
La biblioteca s’ha habilitat perquè els més petits de les cases puguin estar a l’escola mentre els seus pares i mares participen en la reunió. Vénen amb àvies o germans grans. La iniciativa gairebé mor d’èxit i vénen més persones de les previstes. Valoraran com s’organitza per a l’any que ve.
No hi ha pressa, tot i que les mestres tenen clar que la reunió ha de desenvolupar-se amb fluïdesa, que no es faci tediosa; controlant els temps, però sense pressió; evitant informacions que puguin donar-se d’altra manera. Si dura més temps del previst, que sigui, en tot cas, perquè es parla d’aprenentatges, de pedagogia, de les activitats que porten a terme els nens i les nenes.
Així doncs, la directora dóna la benvinguda, breu. Institucional i cordial alhora. La coordinadora del cicle presenta la reunió i comparteix amb les famílies les inquietuds i esperances dels moments que vivim. Les famílies ho agraeixen. No són dos sectors aliens i distants; és una comunitat que conviu en un territori comú. Després, s’organitzen per grups i se situen en les diferents aules. Veuen el que fan els seus fills i filles. També en diferents modalitats de la documentació: vídeos, panells i murals d’alta qualitat d’impressió, amb bones fotos i textos clars i eloqüents. S’organitzen breus dinàmiques per entendre millor els projectes que es duen a terme en els espais del centre. Ja fa algun temps que les mestres van deixar de recitar llistes d’objectius, continguts o competències com si fossin els números de la loteria, alineacions d’equips de futbol o llistes de la compra. Les mestres no són altaveus administratius. És una altra història. Són les mestres dels seus fills i filles.
La posada en comú final posa en escac el temps previst, però hi ha un bon clima. Hi ha interès per saber, per preguntar. No només per part de les famílies hipervisibles. Al final, algú proposa per a l’any que ve una copeta de cava com a tancament. L’equip directiu arrufa les celles per raons de pressupost, però la delegada de l’AMPA diu que trobarà solucions. La reunió acaba, però durant la setmana següent altres llençols de paper tornaran a l’entrada del centre perquè qui vulgui, pugui escriure les seves valoracions.
Fins aquí una reunió que no és sinó una amalgama de diferents reunions, reals, que s’han dut a terme aquests dies a diferents escoles. Reunions d’etapa, de cicle, d’aula. Després, durant el curs, passaran moltes coses. Grans moments, però també embolics, malentesos i dificultats. Però reunir-se amb les famílies no és un tràmit inevitable, que s’ha de fer perquè toca. És una oportunitat per construir un àmbit de relació de confiança que va més enllà de la reunió mateixa. Això és només el principi.