“De tot… Me’n recordo de tot… Recordo que els adults deien: ‘És massa petit, no ho entén’. Jo em sorprenia, pensava: ‘Que estranys són els adults!’ ‘¿Què els fa pensar que no entenem res, quan en realitat ho entenem tot?’ Fins i tot tenia la impressió que entenia més coses que ells, perquè jo no plorava i ells sí”.
“La guerra és el meu manual d’història. La meva solitud. No vaig tenir infància… Me la van robar, no forma part de la meva vida. Sóc un home sense infància, el seu lloc el va ocupar la guerra. Després, només l’amor em va marcar-me fins a aquest punt. El dia que em vaig enamorar… que vaig descobrir l’amor”.
¿Què no entendran? Aquest text, igual que molts altres de dramatisme similar, està extret de Últims testimonis. Un solo de veus infantil, de la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx, en què s’entrevista nens i nenes de 2 a 12 anys que van sobreviure durant la Segona Guerra Mundial, que a la Unió Soviètica va causar milions de víctimes infantils. Històries d’orfandat, dolor i desplaçaments en la que va ser fins llavors crisi humanitària més gran de la història.
Semblava que, al final d’aquest conflicte, que es va saldar amb 60 milions de víctimes, el desig de pau s’instal·laria definitivament. Així va ser en molts països però la geografia de la guerra s’ha mudat a altres territoris, on els conflictes bèl·lics interns compten amb estretes complicitats de les potències estrangeres més poderoses. Els beneficis econòmics de la indústria armamentística i el control geoestratègic del món són massa temptadors i sucosos per no treure’n profit. I així ens va.
Fa un parell de dècades l’horror es va instal·lar als Balcans i avui està a Síria: una guerra que ha entrat ja en el seu setè any i que sembla enquistada i normalitzada. Sí, perquè tot i la retòrica de les paraules, sembla que la mort massiva no es viu com una excepció sinó com una normalitat, envoltada de silencis i oblits (vegeu en aquest mateix bloc Síria a l’escola: tan lluny, tan a prop).
Les dades són esfereïdores. A part de la sagnia de morts i ferits, 11 milions de persones –2,3 són nens i nenes– s’han vist obligades a desplaçar-se forçosament, dins de la pròpia Síria o buscant refugi en altres països. I són ben coneguts els obstacles que es troben en alguns d’ells per ser acceptats com a refugiats, per no parlar de les pèssimes condicions en què viuen en els anomenats camps de refugiats –perquè alguns ho són de concentració– malgrat els esforços heroics de certes organitzacions humanitàries per brindar el suport alimentari i sanitari mínim, i fins i tot una mica d’instrucció. També se sap de l’incompliment del compromís europeu signat fa un parell d’anys: van aprovar acollir 160.000 refugiats sota diferents formes (reubicació i reassentament) i fins a la fi de setembre tan sols n’havien arribat 27.695, el 17,5%. Tot i que la quota espanyola és encara més baixa: el 11,4%.
Mentrestant, els nens de Síria, a través de textos i cançons, es pregunten: “Món, què està passant? Què t’hem fet? Per què ens assassinen?”. Denuncien les massacres, matances, desnonaments, bombardejos de cases i escoles, i la por que els domina i que no els deixa viure. I llancen un SOS per protegir la seva seguretat, llibertat i dignitat: per protegir la seva infància. Per viure com a éssers humans i poder dibuixar els seus somnis. “Món, on ets? Per què no ens feu cas? Us satisfà veure com l’exèrcit assassina als nens petits? Món, ja n’hi ha prou de tant silenci!”.
El silenci segueix als parlaments i a les nostres pantalles. És cert que a l’escola li incumbeix un protagonisme més gran de l’educació per la pau, més enllà de la celebració d’efemèrides puntuals, creant espais específics de reflexió i aprofitant totes les àrees del currículum i activitats del centre. Perquè, en definitiva, la pau té a veure amb la convivència i amb el respecte escrupolós dels drets humans i de la Infància. Una cosa que es visualitza en la nostra vida quotidiana i que per allò de la solidaritat també contempla altres realitats. Però el reclam de la pau ha d’estar present en tots els espais de comunicació, socialització i decisió. Hi ha una dada preocupant que no convida a l’optimisme: “El percentatge destinat a la cooperació ha anat minvant en els darrers anys. Quin serà en els pròxims pressupostos de l’Estat?”.
Però la vida segueix. Aviat arribaran les festes de Nadal i els carrers i comerços s’ompliran de belles i lluminoses paraules de Pau, mentre les guerres segueixen aquí, sota el vergonyós silenci dels governs i la falsa però arrelada sensació de normalitat. Cada vegada es globalitza més el consum però la globalització de la solidaritat passa per hores baixes.