Montse Codina ha treballat tota la seva vida en l’educació especial. Durant 42 anys –es diu aviat– com una de les responsables de la Fundació EIR El Niu, un dels centres d’educació especial que s’ha distingit per impulsar més espais de col·laboració amb la xarxa escolar ordinària, a fi d’aconseguir que alumnes amb discapacitats estiguessin escolaritzats en el que als vuitanta se’n deia integració i que a partir dels 2000 es va començar a conèixer com inclusió. Codina, que va ser una de les impulsores de la Fundació EIR El Niu, s’acaba de jubilar amb la satisfacció d’haver vist com abans el Govern català aprovava el decret d’escola inclusiva, i com Ensenyament reconeixia aquesta tasca feta per El Niu convidant-lo a ser un dels primers CEEPSIR (centres d’educació especial proveïdors de suports i recursos) de la ciutat de Barcelona, és a dir, un centre que a més de tenir un concert com a escola en té un segon pel suport a la inclusió que presta a altres escoles.
“Fa molts anys que fem aquesta tasca, perquè hem defensat que l’alumne amb discapacitat ha d’anar a l’escola del seu barri, a la mateixa del seu germà, hem fet mans i mànigues per aconseguir-ho, i ara se’ns reconeix, tenim una normativa i des del Consorci s’estan coordinant els recursos, això és un gran avenç”, explica Codina. Considera que aquesta seguretat jurídica és una de les virtuts del nou decret, però sobretot en destaca una altra: “Fins ara els pares i nosaltres com educadors hem hagut d’anar a una escola ordinària i suplicar que tinguessin aquest alumne allà, i de vegades era com si ens fessin un favor, que de fet era un favor compartit perquè d’aquella experiència tothom n’aprenia, però ara és un dret reconegut que s’ha de respectar”.
En aquests moments El Niu compta amb un centenar d’alumnes, dels quals al voltant de 40 van al centre situat al barri de la Salut i 60 estan repartits per centres ordinaris de tota Barcelona, on reben el suport dels seus professionals. Alguns d’aquests nens i nenes presenten trastorns del llenguatge i la comunicació i d’altres algun tipus de discapacitat intel·lectual. “Hem cregut sempre amb la idea que és el recurs qui va on és l’alumne i no l’alumne on és el recurs, igual que creiem que és l’escola qui s’ha d’adaptar als seus alumnes i no l’alumne a l’escola”, diu Codina.
De Sant Pere de Torelló al Canadà coneixent bones pràctiques
El Niu és una bona mostra de com el món de l’educació especial, juntament amb les famílies, ha estat el motor del moviment pro-inclusió que ha viscut Catalunya en els darrers vint anys. “Quan veus els resultats és com una revelació”, explica. Al llarg dels noranta i començaments dels 2000, en aquesta escola van preocupar-se per conèixer els models d’escolarització més inclusius. Primer van visitar alguns centres catalans abanderats de l’escola inclusiva, com Els Xiprers (Barcelona), El Margalló (Vilanova i la Geltrú) o el Josep Maria Xandri (Sant Pere de Torelló), i després es van posar a viatjar: País Basc, Regne Unit, Alemanya, Canadà i Suècia. “L’exemple del Canadà va ser molt xocant, un país on de la nit al dia pràcticament havien acabat amb tots els centres d’educació especial”, recorda.
Al Canadà Codina va conèixer el professor Gordon Porter, un dels grans referents mundials en escola inclusiva, i un temps més tard, l’any 2002, el van portar a Barcelona i li van organitzar una conferència davant dels inspectors i alts càrrecs del departament. També van portar altres experts internacionals, com els britànics Mel Ainscow o Seamus Hegarty o Frances James. A banda, durant anys Codina va formar part de la junta de la federació APPS (avui Dincat) i del grup de recerca GIEE (Grup d’Investigació en Educació Especial), format per mestres d’educació especial, professionals d’EAP i professors universitaris com Climent Giné.
Malgrat el temps recorregut, Codina no considera que s’hagi trigat tant. “M’agrada citar aquella dita segons la qual sol pots anar molt ràpid, però si vas en equip arribes més lluny. Tota aquesta feina que s’ha fet conjuntament ha servit per anar endavant, encara que fos a poc a poc”. Malgrat tot, i malgrat el decret, la feina no està acabada. “És una lluita que ha de continuar”, afirma.
A Catalunya, opina, “no passarà com a Canadà”, però tampoc no veu quimèric que en un futur proper un bon nombre de centres d’educació especial es transformin en CEEPSIR i la resta desapareguin. La clau de la inclusió, considera, “passa per la millora de l’escola”, és a dir, perquè es faci realitat el concepte d’una escola per a tothom. “La gent entén ja que el que hi ha són barreres a l’aprenentatge, i que quan modifiques el context o el mètode d’ensenyar les pots superar, i per tant ens hem de centrar en això”.
“El que ajuda més són les experiències positives”
Al començament, recorda, el que feien era adaptar els materials, a mida de cada alumne, i ajudar-los en els estudis, i no ho han deixat de fer perquè “és bàsic que les coses estiguin adaptades a cada nen”, però a la vegada han anat aplicant o col·laborant en l’aplicació de mètodes que permeten la participació i progrés d’alumnes amb capacitats i coneixements diversos en un mateix espai escolar. Com l’aprenentatge cooperatiu, el treball per projectes o l’educació multinivell (també anomenat Disseny Universal de l’Aprenentatge). “No són només pinzellades, cada cop vas trobant més i més centres aplicant aquestes noves metodologies”, sosté Codina.
Per aquesta millora de l’escola, recomana a cada centre que s’autoavaluï, amb eines com l’Index per la Inclusió, però sobretot que ho provin. “Saps què és el que ajuda més? Que hi hagin experiències positives. Els mestres són persones molt receptives, si tu els dones suport i tenen èxit, la pilota va creixent, ara conec moltes escoles que han tingut moltes experiències positives i estan molt orgulloses de comptar amb alumnat amb discapacitat”. I tant ha crescut ja la pilota, que la considera “imparable”.
Codina recorda una experiència positiva recent: “En una escola religiosa hi havia un alumne que estava mal diagnosticat, no entenia el llenguatge, i recomanaven als seus pares fer un compartida o anar directament a un centre d’educació especial, però era un nen amb un coeficient intel·lectual normal, o fins i tot per sobre en àrees com la visual, perquè havia desenvolupat altres mecanismes. Llavors se li va diagnosticar TEL (Transtorn Específic del Llenguatge) i es va poder començar a treballar amb ell, i al final en aquesta escola l’experiència ha estat molt positiva i això els ha fet millorar moltíssim a tots”.
Sobre l’escolaritat compartida, que en ocasions han practicat, opina que “no pot ser ni de bon tros la solució”. “No diré que en alguns moments no hagi anat bé, com en aquelles compartides on es desplacen grups d’alumnes, però vaja, no és això, la idea és una escola per tothom”, insisteix, “la compartida va ser un pas, igual que les USEE han estat un altre pas, però la inclusió és una altra cosa”.