Professora de Pedagogia i investigadora en el Laboratori d’Educació Social de la UOC, Eva Bretones problematitza la participació de l’alumnat a partir de l’anàlisi de les pràctiques docents. Tots els professionals, explica, coincideixen en què la família i el seu model educatiu influeixen en les aspiracions i les estratègies escolars de l’alumnat. La diferència està en com interpreten el seu paper en la gestió d’aquesta influència: una majoria –un 85% dels professionals entrevistats– opina que la implicació parental en la vida escolar dels fills, la seva actitud i expectatives són determinants en la seva participació escolar, i que estan, a més, fortament vinculades al seu model cultural. Pel 15% restant, en canvi, l’èxit de l’alumnat depèn tant del paper de la família com del seu en tant que professionals al servei de la ciutadania, de les seves estratègies educatives i del lloc que aquestes ocupen als projectes dels centres. Al mateix temps, consideren clau atorgar un lloc a les famílies a l’hora de desenvolupar aquestes estratègies i projectes. Són professionals que reconeixen i accepten la diversitat –cultural, social, individual– present a les seves aules com a resultat d’un continu procés de formació i reflexió en espais col·lectius.
Per què de sobte gira el seu focus i deixa de fixar-se en els alumnes per fer-ho en els docents?
Entenc l’escolarització com a dret de ciutadania, i la meva trajectòria com a investigadora m’ha portat a qüestionar al llarg d’aquests darrers 20 anys les condicions que la possibiliten des de diferents perspectives, a fixar-me en els factors que influeixen que un determinat tipus d’alumnat tingui èxit a l’escola i promocioni educativament. Un d’aquests factors són els professionals, i per aquest motiu a la meva darrera recerca em vaig centrar a analitzar com les seves representacions culturals influïen en les seves relacions amb les famílies, en concret amb les famílies gitanes. M’interessava entendre com els professionals percebien les funcions parentals de les famílies per veure el lloc que aquestes ocupaven a la seva pràctica professional. Com a docent a la universitat, em semblava un tema especialment rellevant per a la formació inicial de mestres i educadors.
I es va endinsar en les relacions que es donaven a diferents centres de Catalunya.
Sí, la recerca va culminar l’any passat. El treball de camp es va desenvolupar a diferents centres caracteritzats per la seva diversitat cultural i social. En alguns d’ells sorprenia constatar una absència de discussió al voltant dels continguts educatius que s’havien de transmetre. Destacava, no obstant això, una centralitat en les dificultats de l’alumnat, les quals s’explicaven bàsicament des d’un punt de vista psicobiològic, que redueix les dificultats escolars a factors de dèficit o socials. Aquesta perspectiva destapava, així mateix, l’oblit de les realitats personals, familiars, contextuals, socials i culturals diverses i desiguals presents als centres escolars, però també l’oblit de les responsabilitats públiques i polítiques en la generació o perpetuació d’aquestes realitats.
El professional tendeix a oblidar la motxilla amb la qual arriba l’alumne o, per contra, sol caure en el fatalisme i creure que amb aquesta motxilla li serà molt difícil avançar?
Depèn. A vegades els professionals –evidentment, no tots– obliden que qui participa a l’escola no és només l’alumne. Aquest és un subjecte amb la seva pròpia realitat i amb capacitat de prendre decisions. Quan ho obliden, cauen en les generalitzacions, en els estereotips, condicionant –quan no determinant– l’escolarització i la participació de les famílies.
Hi ha diferents perfils de docents per com es posicionen davant aquesta diversitat?
Sí, el ventall és molt ampli. Destaquen, no obstant això, dos perfils pel seu impacte en l’escolarització de l’alumnat. Encara que són moltes les variables que intervenen en la participació escolar i no totes depenen dels professionals, només una minoria d’aquests cerca incansablement que l’escola tingui sentit per les famílies, un sentit que permet l’aprenentatge en contextos escolars.
Si un 30% de la societat és racista, un 30% dels professors ho seran?
Diguem que és fàcil. La comprensió de la diversitat cultural no és un acte espontani, és un acte de responsabilitat que requereix un esforç per part dels professionals. Aquest esforç passa necessàriament per qüestionar i analitzar les pràctiques professionals. Visibilitzar la dimensió sociocultural i socioeconòmica de tota realitat i desenvolupar un abordatge atent a la complexitat dels fenòmens implica aprendre i analitzar les accions professionals com a fenomens vinculats a qüestions socials i culturals. Només quan els professionals analitzen i reflexionen sobre les estratègies que entren en joc en la participació escolar de l’alumnat –i que estan lligades a factors socials, culturals, històrics i subjectius tant de les persones com del seu grup– i de la comunitat en les quals s’inscriuen com de les seves pròpies com a professionals, es posen de manifest les lògiques de poder subjacents a tot procés social i es trenca amb visions reduccionistes i clarament racistes.
Quins són els trets distintius d’aquesta minoria de professionals que no es desanima fàcilment?
Al principi, quan vaig començar el 2009, em topava principalment amb dones. Lògic, ja que el meu treball de camp se centrava sobretot en centres d’educació primària. Amb el temps i la diversitat de contextos educatius observats he pogut constatar que no depèn del gènere, ni de l’edat, ni de la trajectòria. Parlem d’homes i dones que aconsegueixen vincular-se a l’alumnat i a les seves famílies des del reconeixement de la mateixa vulnerabilitat, des de la humilitat. Aquest reconeixement els permet teixir llaços entre subjectes diversos per convertir-los en mútuament comprensibles. Són professionals que reflexionen i qüestionen els processos de desigualtat social, que es responsabilitzen socialment i que qüestionen durament un sistema educatiu injust i moltes vegades violent amb aquells que presenten dificultats de participació social, professionals que creuen en l’escola com a espai de participació i de corresponsabilitat. Crítics, molt crítics, amb la bona voluntat o la beneficència que naturalitza els fenomens de desigualtat, i intenten trencar, a través de les seves pràctiques professionals, amb processos de normalització, disciplina i generalització.
La seva passió és contagiosa?
És contagiosa, visiblement, per a l’alumnat. Entre professionals la situació és més complexa. Això sí, quan aquests professionals formen part dels equips directius l’impacte pot ser significatiu. Quan no és així, quan parlem de professionals aïllats o minoritaris en un centre, el contagi es dóna a l’aula, entre l’alumnat, però és molt difícil arrossegar a un altre tipus de perfils professionals més assentats.
Hauria d’haver-hi una formació més específica per atendre a la diversitat?
Sí, falta formació nova, però també repensar l’existent. Ens estem acostumant a un tipus de formacions encapsulades i descontextualitzades, molt vinculades a la innovació i als entorns digitals, que oblida qüestionar allò que s’està fent: com, per què, quins principis bateguen darrere. Ens estem oblidant de l’educació.
I en formació inicial?
La recerca posa de manifest com la formació inicial dels professionals en l’àmbit social i educatiu, la descripció de les seves pautes d’actuació i relació, s’assenta, en termes generals, en models dissenyats per i per a una societat que no és necessàriament amb la que es troben als centres. Sovint estan desenvolupats per a un alumne-tipus, sense particularitats associades a l’origen, al gènere o a realitats econòmiques o socials per entendre i atendre als missatges del professional i que comparteix, bàsicament, els seus mateixos codis culturals i s’identifica amb el mateix sistema. La recerca reflecteix, no obstant això, com els professionals exerceixen en contextos heterogenis i com sovint es troben que aquests paràmetres no sempre tenen validesa per tots els implicats i/o no els permet interpretar el que ocorre en tota la seva complexitat. Es fa necessari, per tant, en la formació inicial dels professionals, una perspectiva que incorpori no només les aportacions de les diferents disciplines que sustenten les accions professionals (pedagogia, antropologia, sociologia, psicologia, etc.) sinó també que centri la seva atenció en un anàlisi constant sobre les condicions en les quals operen aquests sabers –en els individus i en els grups–. Entenc que aquesta perspectiva aportaria una posició ètica, moral i política en relació a les persones que permetria la generació de renovats fonaments en el desenvolupament dels models que guien les pràctiques professionals en contextos educatius.
Parlem tots del mateix quan ens referim a l’atenció a la diversitat?
És evident que no. Hi ha molt pocs projectes educatius que possibilitin una atenció a la diversitat real. Atendre i incorporar la diversitat als nostres projectes requereix una prèvia: qüestionar els nostres referents culturals perquè l’altre deixi de ser-ho i passi a ser un nosaltres, algú a qui no només haurem d’entendre, amb els seus sabers, les seves realitats, sinó també sostenir com a part constitutiva i imprescindible dels nostres projectes educatius i de la nostra realitat professional.
Per molt palpable que sigui, al meu entendre, que les pautes culturals acompanyen a tota persona –inclosos els professionals–, les seves conductes i percepcions, si els professionals no les reconeixen, no seran capaços d’identificar-les ni de valorar adequadament el seu impacte. Les conseqüències són conegudes: dificultats de comunicació, desconfiança mútua, rebuig cap a l’escola, actuacions errònies o poc adequades per benintencionades que siguin… És molt important que els professionals reconeguin, no tant cadascun dels continguts culturals, múltiples i diversos, dels subjectes que participen del sistema, la qual cosa d’altra banda seria impossible, però sí la seva existència, la seva importància en la vida quotidiana de les persones i en les conductes relacionades. En aquest sentit, si hi ha alguna cosa que posa de manifest la recerca és la necessitat que els professionals reconeguin l’existència d’aquestes pautes culturals que acompanyen tot alumne, tota família, la seva importància en les seves expectatives i comportaments. Com? Des de la formació.
Que un professional tingui unes altes expectatives, fins a quin punt pot repercutir en les de la família?
Depèn de si els professionals són capaços, prèviament, de guanyar-se el respecte de les famílies. Guanyar-se el respecte de les famílies implica conèixer les seves circumstàncies particulars i respectar els processos i les decisions que prenen, també en relació a l’escolarització dels seus fills. És el reconeixement de les dificultats de les famílies el que possibilita generar la confiança necessària per actuar com a professionals, això és, el vincle educatiu. Quan l’escola té sentit per a les famílies i els professionals són reconeguts com a tals, les expectatives en el fill/alumne s’alineen.
De vegades la participació de les famílies pot generar recel en els docents.
Sí, és un recel molt habitual. Per aquest motiu sovint el dret que tenen els pares i les mares a participar en la vida escolar de les seves filles i fills és entès només com el dret que tenen les famílies a rebre informació i a ser consultades sobre decisions ja adoptades prèviament pel tutor i/o l’equip docent i/o per la direcció. Són pocs els professionals i els centres educatius que entenen el dret de participació de les famílies com el dret de les famílies a ser copartícips en totes aquelles qüestions i decisions (organitzatives, curriculars, etc.) que afecten l’escolarització de les seves filles i fills.
