Elvira Godàs va néixer a Lleida el 1917, en una família progressista lligada a l’educació. Uns anys abans, el 1906, els seus pares, Victorina Vila Badia i Frederic Godàs i Legido, havien fundat el Liceu Escolar de Lleida, considerada la primera escola laica de les terres de ponent. Lleida, amb la fundació del Liceu Escolar, va situar-se a la primera línia del moviment de renovació pedagògica catalana i sobretot esdevenia un puntal en la construcció de l’Escola Nova de la Generalitat de Catalunya.
Aquest mateix Liceu va ser, durant la Guerra Civil, el 2 de novembre de l’any 1937, un dels objectius del bombardeig de Lleida per part de l’Aviazione Legionaria feixista Italiana, que donava suport als franquistes. Més de seixanta infants d’entre 9 i 13 anys van quedar sepultats sota la runa i van haver-hi cinquanta víctimes. Aquest funest episodi va ser un dels bombardejos més mortífers de la barbàrie feixista i ha restat imprès a la memòria col·lectiva per les imatges del fotògraf Agustí Centelles.
La mestra
L’Elvira Godàs s’encaminava cap al món de la música. Foren les circumstàncies socials i polítiques les que provocaren que també acabés exercint el mateix ofici de la seva besàvia, l’àvia, el pare, la mare i el germà. “Tots els homes estaven en el front, així que la República va sol·licitar més professors; jo em vaig presentar voluntària”.
L’Elvira Godàs no va estudiar a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Per aquest motiu, va haver de superar els exàmens durant el curs escolar 1936-1937 per ser mestra. El 16 de setembre del 1937 havia estat nomenada mestra interina del Consell de l’Escola Nova Unificada. El dia de l’examen final coincidí amb un dels pitjors bombardeigs que va patir Barcelona per part de la l’aviació feixista italiana. Tot i això obtingué el títol.
Elvira va treballar a l’escola Nova Infància de Barcelona, on sovint es veia obligada, quan sonaven les sirenes, a parar la classe i haver de córrer amb els infants al refugi antiaeri que hi havia als Encants. Els continus bombardeigs sobre Barcelona posà en marxa l’Elvira, el seu marit i el seu fill, cap a Les Borges Blanques. A l’escola de Les Borges Blanques fou on Elvira pogué desenvolupar la seva tasca docent durant més temps: del 14 d’octubre del 1937 al 27 d’abril del 1938. Malgrat tot, un cop més, l’aviació feixista els obliga a buscar un altre emplaçament. Abans de l’exili, l’última escala d’Elvira fou la ciutat de Figueres, a on arriba en un tren ple de soldats ferits a la Batalla de l’Ebre.
L’exili
El 25 de gener del 1939, Godàs va iniciar la marxa cap a un llarg exili creuant els Pirineus a peu amb el seu marit, malalt del cor, i el seu fill de dos anys i mig. Malgrat l’ajuda del mestre del primer poble al que van arribar a França, els gendarmes van separar la família. Van ser internats en camps de refugiats dels quals tant Elvira amb el seu fill com el seu marit van poder escapar, retrobar-se i restar amagats prop de París fins a aconseguir plaça en un dels vaixells que el govern de Mèxic i el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles van organitzar per a refugiats espanyols. D’aquesta manera Elvira va partir en el Sinaia, un dels símbols de l’exili republicà, en el que, amb la seva família i 1.600 espanyols més, va arribar a Veracruz després d’una travessa de 18 dies.
A Mèxic, Godàs treballa en una escola rural a Yucatán, on va néixer la seva filla Teresa i d’allà es trasllada a Mérida, on impulsa el primer centre educatiu per adults, l’Acadèmia Cervantes. La mort del seu marit la farà desplaçar-se a Ciutat de Mèxic. cercant l’escalf familiar, i allà Elvira funda el 1951 l’escola infantil Hans Cristian Andersen, el 1956 crea el Jardí d’Infants Juan Ramon Jiménez i, un cop convalidat el seu títol de Piano, comença a donar classes de música a diverses institucions importants de la ciutat de Mèxic, com el Liceu Franco-Mexicano.
El retorn
El llarg exili va durar 40 anys fins que amb l’arribada de la democràcia Elvira Godàs va regressar a Catalunya. Mai però va deixar de seguir els esdeveniments polítics de l’Estat Espanyol. Elvira havia fet un breu viatge el 1966 i el 1972 fa un primer retorn perquè el seu segon marit pugui morir a la seva terra natal.
En aquest primer retorn Elvira va fundar el parvulari “Petit Món”, en el qual va treballar al costat seu germà Frederic, que, mestre com ella, no va voler exiliar-se després de la guerra i havia estat empresonat i marginat de la docència pel règim franquista. Com a Elvira no li reconeixien el títol de mestra atorgat per la Generalitat, va ser l’esposa del seu germà Frederic, la reconeguda mestra Felisa Bastida, qui va establir legalment el parvulari que més endavant es va ampliar a l’E.G.B. i que avui és una reconeguda escola de Primària. Elvira però, va tornar el 1975 a Mèxic per treballar al Col·legi Las Vizcainas, on a banda d’impartir classes va renovar l’ensenyament musical del centre.
El retorn definitiu d’Elvira de l’exili es produeix el 1980, any en què s’instal·la a Barcelona, i pot prosseguir amb la docència al Col·legi Prim del barri del Besòs, on encara és recordada, impartint classes de música i de català fins a la seva jubilació el 1983.
El 12 de novembre de 2015 Elvira Godàs va morir a Barcelona, als 98 anys. Dos anys després, el seu centenari va romandre a l’oblit. Només a Lleida hi ha una campanya per posar el seu nom al carrer que ara ocupa un antic alcalde franquista.
