Crec recordar que era Josep Pla que dividia la gent en tres categories: amics, coneguts i saludats. No puc presumir de ser amic de Jordi Sánchez. Conegut sí, perquè he coincidit diverses vegades amb ell en taules rodones sobre educació quan formava part de la fundació Bofill o era l’adjunt general del Síndic de Greuges. També el recordo en reunions per debatre i concretar el Pacte Nacional per al’Educació.
En conservo el record d’un home bo, compromès en la millora del temps que ens ha tocat viure, un temps complex i apassionant on anàvem consolidant moltes conquestes que ara veiem en perill.
Aquests dies he tingut ocasió de llegir l’entrevista que ha estat recollida en el llibre 15 converses. Societat i escola en pau, publicada per l’editorial Octaedro i aquest diari. En aquesta entrevista se’m fa encara més evident que és un home de diàleg, que busca definir i potenciar els valorscompartits que necessita qualsevol societat que vulgui considerar-se democràtica, culta, decent, solidària, justa i compassiva.
Denuncia que el problema principal que tenim és el creixement de les desigualtats i el perill que té que aquest creixement porti al trencament de la cohesió social.
Entén la política com tot allò que fem per gestionar els conflictes i a la paraula conflicte li dóna un sentit positiu. El conflicte és, per tant, inherent a l’experiència humana. Defensa que l’educació ha de contribuir a la formació de persones crítiques.
Acaba l’entrevista amb aquestes paraules: “Hem de tenir aquesta capacitat d’entendre’ns icomprometre’ns en la transformació de la societat a través del sistema educatiu”.
Redescobreixo en les seves paraules el que ja sabia: que Jordi Sánchez és un home bo i que associa aquesta bondat a les idees de justícia i a la resolució pacífica dels conflictes, no pas en la seva negació.
I em commou veure que està empresonat –amb altres persones pacífiques– lluny de la seva família, dels seus amics, dels coneguts i, fins i tot, dels saludats. Per tant, lluny també de mi.
M’entristeix constatar que formo part d’una societat on encara són possibles injustícies com aquestes que pensàvem que no hauríem de tornar a viure mai més.
I m’indigna llegir que el senyor Méndez de Vigo,ministre d’Educació –i d’altres carteres– del govern espanyol, va firmar una carta l’any 1976 on justificava la violència de l’extrema dreta. Mentre un home pacífic viu entre reixes, el que va justificar l´ús de la força no se n’ha dolgut ni excusat públicament i continua formant part d’un govern on és, per amés inri, ministre d’Educació i de Cultura.
