El curs passat l’escola del nostre país va patir pressions molt serioses, accions adreçades a destruir el que s’havia aconseguit per afermar la cohesió social, el coneixement de les dues llengües oficials i el treball crític adreçat a construir una societat plurilingüe i pluricultural que resistís els corrents segregadors que ens arriben de diversos àmbits del nostre entorn. Un model escolar on cada llengua i cada cultura tingui el seu reconeixement i aquesta diversitat sigui viscuda com un element positiu. Com més mirades i com més veus, més ric és el resultat final. Ja ho deia el poeta quan reconeixia el valor de la pluralitat quan aquesta va adreçada a dir de maneres diferents, però dir el que és fonamental per viure i conviure que no es altra cosa que la capacitat d’estimar l’altra i reconèixer-lo com una part imprescindible de mi mateix.
A més a més es va voler fer creure que tenim una escola adoctrinadora perquè acull el que passa al món i crea espais de conversa amb l’alumnat per descobrir que és en el debat lliure d’idees i sobre les nostres accions com es construeix una societat democràtica, una societat que per ser-ho necessita que les seves institucions ho siguin i l’escola n’és una de fonamental perquè a més de tot el que la societat li encomana que faci és l’única que té un caràcter obligatori fins als 16 anys.
Han volgut fer-nos por i hem tingut por, és clar, però la por no ens ha d’impedir que complim la nostra funció: obrir totes les finestres, diversificar les mirades sobre els conflictes que vivim, separar el gra de la palla i recuperar el significat més profund que tenen les paraules.
Sabem que amb el llenguatge podem expressar qualsevol emoció i sentiment humà, qualsevol fet que depengui de la racionalitat, que podem ferir i mentir, estimar i acaronar. Però a l’escola hi anem a distingir-ne els usos i hi anem a buscar entre tots el valor de la veritat, una veritat que està recollida en un mirall que quan ens cau de les mans es fa mil bocins i en cada bocí hi ha una part d’aquesta veritat que ens ha d’ajudar a construir una societat més justa, més equitativa, més lliure i més decent, i que ens ha d’ajudar a construir-nos junts.
Comencem el curs amb l’alegria de rebre els nens i les nenes, els nois i les noies de les nostres escoles. Acceptem el repte de buscar, de deixar-nos meravellar per les seves singularitats i de crear un espai i un temps per a tothom, on tots i cadascun se sentin reconeguts, se sentin part d’un projecte que va més enllà de les quatre parets de l’escola i d’ell mateix, un projecte que aculli tothom –tenim la normativa sobre escola inclusiva com una novetat lluminosa i amb experiències molt engrescadores que cal donar a conèixer –. Tenim els seus somriures i les seves pors. Les seves esperances que són les nostres. I tenim un camí recorregut que ens omple d’orgull perquè s’ha fet bé, amb generositat, però encara volem més i estem disposats a exercir la funció crítica sobre les nostres reflexions i les nostres accions per continuar millorant encara més.
Parem atenció als carronyaires que ens envolten. Intentaran debilitar el nostre model d’escola, l’alegria que experimentem quan ens posem al costat d’una criatura i l’ajudem a créixer. No podem oblidar que per tal que la feina dels carronyaires sigui efectiva ens necessiten immòbils i espantats. I això no ho aconseguiran. Estimem massa aquest jovent i aquestes criatures que confien en nosaltres i estimem massa el nostre ofici per deixar-nos enfonsar
Mestres, bona feina i colguem la por que ens volen imposar amb tots els nostres somnis, alguns ja resplendents realitats.