El nen parla i juga amb algú a qui ningú més veu i que en realitat no és aquí. Els seus pares o altres persones poden arribar a preocupar-se o espantar-se. Li passa alguna cosa, té algun problema, veu fantasmes? Gens d’això: el nen està interactuant amb un amic imaginari, algú inventat per la seva pròpia fantasia. Al voltant del 30% dels infants té un amic imaginari en l’etapa del desenvolupament del joc simbòlic, que comença cap als 2 anys i finalitza cap als 7.
El joc simbòlic, expliquen els experts de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), és “la capacitat de realitzar representacions mentals i jugar amb elles, com per exemple agafar el telèfon i imitar que s’està parlant amb algú”. Doncs bé, de la mateixa manera que poden creure que parlen per telèfon quan no ho fan, “creuen” en la presència d’algú que en realitat no existeix.
Un amic imaginari és “un personatge invisible, nomenat i referit en converses amb altres persones, amb el qual el nen juga directament almenys durant alguns mesos, que té un aire de realitat per al nen, però no té aparentment cap base objectiva”. Aquesta és la definició clàssica, encunyada per la investigadora nord-americana Margaret Svendsen en un article de 1934 i que té consens encara en els nostres dies.
Els amics imaginaris, han de ser motiu de preocupació?
Malgrat és freqüent que els nens tinguin amics imaginaris, molts adults s’inquieten quan els seus fills comencen a parlar-los d’ells. Qua potser s’inventen un company invisible per satisfer alguna mancança? Des de l’AEP expliquen que no: la majoria dels nens que els creen compten amb “un desenvolupament normal de la fantasia i de la imaginació infantil”.
Si s’ha relacionat aquest tema amb les mancances afectives ha estat per dos motius. En primer lloc, perquè els primers estudis sobre aquest tema es van realitzar amb nens institucionalitzats. En segon lloc, per una simple qüestió estadística: atès que un terç de la població infantil té amics imaginaris, hi ha dins d’aquest grup nens amb mancances afectives. Però no és aquesta la causa.
Hi ha algun risc que l’amic imaginari del nen sigui en realitat producte d’un deliri o una al·lucinació? Aquest és un altre dels temors recurrents per part dels pares. I, en efecte, alguns elements podrien plantejar una similitud entre tots dos tipus de casos, assegura Jacqueline Benavides Delgado, màster en protecció infantil per la Universitat del País Basc.
No obstant això, existeix una diferència fonamental: “La capacitat que té el nen de crear els amics imaginaris, de donar-los la funció que desitja, sempre sota el seu control”, explica Benavides. I afegeix que aquests éssers invisibles “no són símptomes de processos anormals ni de dissociacions perceptives”, ja que, “a diferència de les al·lucinacions, no són intrusius”.
Per què alguns nens inventen amics imaginaris?
La creació d’un amic imaginari per part d’un nen respon a diversos motius. Un dels principals és que els permet aconseguir el company ideal: no discuteix, no vol les seves joguines, no és una amenaça i cedeix davant tots els seus desitjos. A causa d’això, “no hi ha dubte que aquests nens estan encantats amb inventar-se un amic que s’allunyi dels pares dominants o dels amiguets que, algunes vegades, poden ser incòmodes”, va escriure el pediatre Ernesto Sáez Pérez al seu llibre Què li passa al meu fill? (EDAF, 2012).
A més, aquest amic invisible és un alter ego del nen, apunta Sáez Pérez, un “altre jo” que compleix diverses funcions: és una vàlvula d’escapament (el petit el culpa de les seves pròpies faltes i li possibilita comprovar els límits dels seus pares), i li serveix com a consciència (l’ajuda a “mantenir-se al seu lloc”) i per expressar emocions intenses que no pot manifestar d’una altra manera (gelosia, ansietat, por).
De vegades, l’amic imaginari resulta també una manera en què el petit se sent protegit. El seu amic l’acompanya quan s’acosta a un gos al carrer, quan es queda a la foscor de la seva cambra o en altres situacions que li generen temor. Per això també moltes vegades l’amic posseeix poders especials: vola, veu en la foscor, roman despert i veu televisió tota la nit, o altres gestes que el nen pugui concebre.
Els amics invisibles, un senyal positiu
Els amics imaginaris no solament no són símptomes de cap problema, sinó que, per contra, poden ser un senyal positiu per al desenvolupament. D’acord amb l’AEP, el nen que crea un amic imaginari “té major capacitat de comprendre les emocions i les creences dels altres. És a dir, tenen major capacitat d’empatia, la qual cosa li facilitarà la seva interacció social”. D’altra banda, “desenvoluparà més el seu llenguatge interior, la qual cosa afavoreix un millor desenvolupament de les seves capacitats lingüístiques i narratives”.
Un estudi realitzat fa alguns anys a Nova Zelanda va constatar que una colla de nens amb amics imaginaris van crear narracions més riques i elaborades, tant quan es van basar en un llibre de dibuixos com quan van haver d’explicar experiències pròpies, en comparació amb nens que no tenien amics inventats.
Elaine Reese, una de les responsables del treball, va declarar que això es podria deure a la “pràctica extra de narrar històries” dels nens del primer grup, els quals expliquen primer els seus relats als seus amics imaginaris i després als adults que els vulguin escoltar. “L’habilitat del petit per explicar històries millora la capacitat per llegir”, va afegir l’especialista, per la qual cosa els amics imaginaris podrien també ajudar al rendiment acadèmic del nen.
L’actitud dels adults davant els amics imaginaris dels nens
Quina ha de ser llavors l’actitud dels pares davant la interacció del nen amb el seu amic imaginari? Bàsicament, acceptar-ho amb tranquil·litat, sense pretendre prohibir-li-ho ni tampoc prendre-s’ho massa seriosament. Han d’assumir que “els amics imaginaris enriqueixen la vida del nen” i “són indici de la presència d’un desenvolupament emocional i cognitiu saludable”, com assenyala el clàssic manual Su hijo, del pediatre nord-americà T. Berry Brazelton.
Si el nen li dóna la culpa del que ha fet (per exemple, deixar la seva roba o les seves joguines llençades a terra), Sáez Pérez suggereix no discutir-li-ho. “Convenç-lo que ha d’ajudar al seu amic a recollir”. Què passa si no ho fa? Doncs llavors l’adult ha de posar-se seriós i exigir-li que compleixi amb el seu deure.
L’AEP, per la seva banda, recomana no fer res “sempre que vegin que el seu fill és feliç jugant amb ell”. Però afegeix que “si observen que l’amic imaginari li produeix malestar i inquietud, han de consultar amb el seu pediatre”. I també cal consultar amb el metge, explica Sáez Pérez, si l’infant està per complet abstret amb el seu amic i depèn exclusivament d’ell, si no juga amb altres nens o si sembla que no és feliç a causa de l’existència d’aquest amic invisible.
