A vegades se m’acut una caricatura maliciosa de l’escola tradicional (i cadascú sabrà com n’és d’actual). La facècia maliciosa diu una cosa així:
“Els cursos preparatoris per a la universitat els comencem a tercer de primària. Fem matemàtiques “com si” tots els nens haguessin de ser-ne, de matemàtics. Igual la llengua, la història, les ciències… Si després no els ve la vocació (Déu meu si els ha de venir d’aquesta manera!) ja faran alguna altra cosa. Els polinomis sempre els tindran”.
Ja dic que és maliciosa i no sé quanta veritat conté. Però el fet és que porto molts anys al voltant de l’educació i la facècia m’ha vingut al cap, per alguna raó. I pensant-hi molt, crec que patim una confusió fonamental. No acabem d’entendre, crec, la diferència que hi ha entre l’escola i l’institut (ara agreujada des que als instituts s’hi barregen les dues coses). M’explicaré.
Estableixo una diferència clara entre educació obligatòria i educació professional. Per a mi el batxillerat és una mena de Formació Professional. La diferència és que l’escola obligatòria forma ciutadans, és a dir, persones amb “visió del món”, capaces de les operacions normals d’una persona culta (als 16 es pot assolir) i amb la sociabilitat necessària per adaptar-se a qualsevol ciutat del món. En canvi, l’educació professional (inclòs el batxillerat) prepara per a una professió (per alguna raó les modalitats del batxillerat es basen en àrees professionals). I això quina plasmació pràctica té?
En primer lloc, la manera de treballar dels alumnes.
A l’escola obligatòria estem formant persones -animalons que estan descobrint l’entorn i l’entorn de l’entorn, és a dir, el món. És clar que ha de ser un descobriment dirigit, els nens no saben res (en principi) del món, però és un descobriment “seu”. És una etapa obligatòria, com la vida, i estan entenent el perquè de moltes constriccions vitals i socials. Estan entenent d’on hem sortit els humans i com hem arribat a uns nivells d’organització, de cooperació, de tolerància i de perícia que els permeten viure sense un estrès excessiu i amb una comoditat raonable. I que tot això depèn de la col·laboració i el treball de tots i també del seu. No és fàcil d’entendre en totes les seves facetes i és una comprensió que demana també acceptació. És a dir, que els nens sentin que se’ls respecta i que es compta amb ells i per tant respecten i cooperen. Per això no és l’edat de l’estudi, sinó de la familiarització. És a dir, de convertir tot el món en família. No se li pot demanar que estudiï perquè no ha expressat vocació. En tot cas en el període transitori, l’ESO, es pot iniciar una preparació a l’estudi, que és propi de la professió. I és que l’estudi és aplicació a una cosa concreta i decidida. Sí que se li pot demanar treball, que és una adhesió a la seva condició humana, però és un treball genèric. ¿No serà l’enfocament pseudouniversitari de la primària i l’ESO un obstacle per trobar la vocació a temps per a molts?
En l’educació professional tot canvia. L’alumne ha fet opcions. Si l’ensenyament obligatori ha fet bé la seva feina, el jove tindrà una visió bastant clara del món i una idea d’on es vol encabir. En diem “vocació”. I perquè ha fet una opció de treball en el món, aquest treball ja pot prendre la forma d’estudi seriós. Possiblement, amb opcions del món clares, amb vocació clara i amb procediments bàsics clars, moltes coses que a l’ESO s’aprenen dificultosament o no s’aprenen (posem els polinomis) entraran més fàcilment i més ràpid en els dos anys de l’FP que sigui (inclòs el batxillerat). Els mètodes de treball poden començar a semblar-se als de la universitat o les escoles superiors que sigui.
I aquestes dues visions de les dues etapes educatives modelen el tipus de materials que utilitzem (i aquí remeto als meus dos articles anteriors de 15/1 i 12/2 d’aquest any 2018).
En l’Educació Obligatòria és el món sencer que s’ha de veure. De la manera més omnicomprensiva que cadascú pugui. És que algú té una cultura “total”? Tothom s’ha orientat d’alguna manera, ha intentat veure el tot i després ha triat. Hi ha algun mestre que conegui tots els clàssics, de la matèria que sigui? Tothom és producte de les seves lectures i de les seves experiències. Per tant, l’escola ha de ser l’àmbit on llegir, discutir, debatre, experimentar i concloure… amb direcció. Cada escola o institut hauria de donar fe de gairebé tot el món amb les seves aules-biblioteca i amb els seus estris d’experimentació. Amb el benentès que no es tracta que els nens descobreixin per si mateixos el que ja està descobert. No es tracta de convertir els nens en investigadors, historiadors o biòlegs de broma. L’escola és el joc de descobrir, de meravellar-se i de discutir. I d’experimentar fent, no estudiar experimentant. Amb tot això (un currículum en ment i molts nens perseguint llibres) es poden bastir 12 anys d’escolaritat molt autònoma i profitosa. Senzillament cada nen s’ha de fer una imatge poderosa i certa de tot el que es pugui del món. Ens la fem ara quan en els currículums falten les experiències (no l’estudi, compte) de l’antropologia, la psicologia, el dret, la nanotecnologia, l’espai…?
Per a això falten mestres amb més experiències i una mica menys d’estudi (o un estudi més experimentat). Falten escriptors d’experiències per a nens de tots els aspectes del món (hi ha experiències fins i tot referents al mode subjuntiu, per si algú pateix pel currículum) i editors valents i connectats d’una altra manera amb les escoles. Falta molt, però caldria començar.
