Des de fa anys, l’entrada de l’art als centres educatius és quelcom quotidià. No es tracta només que les i els docents de les matèries relacionades facin més feina. No és que les visites pedagògiques a museus de tota mena tinguin cada vegada més pes. Parlem d’altres formes d’acostar-se a l’art, més directes, més participades i cooperatives.
Posem, per exemple, un dels projectes amb més solera i importància, LÓVA, d’escriptura i representació d’una òpera per part de l’alumnat d’un centre. Un procés que dura un curs sencer i que mou i remou molts fonaments sòlids. O parlem de cors o orquestres de nenes i nens a barris en els quals les condicions de vida no són les òptimes. O de l’escriptura, producció (rodatge inclòs) i exhibició de curts durant un curs, i que compten amb el suport de cineastes professionals al llarg de tot el procés.
I parlant de tota aquesta heterogeneïtat de propostes, que poden ser de diferents disciplines artístiques, resulta interessant parlar amb les mestres i els mestres que han encoratjat o participat en alguns d’aquests processos. I ho és perquè les seves respostes, totes diferents, tenen una melodia molt semblant, si més no en l’esperit del que es diu.
La millora dels aprenentatges, tant instrumentals com no; l’augment del pensament crític, la creativitat i la flexibilitat a l’hora de trobar solucions als problemes que sorgeixen. Parlar en públic, exposar objectes, processos i intencions. Compartir treball en equip des d’edats primerenques fins al Batxillerat.
Heus aquí algunes de les coincidències més habituals quan parles amb aquests professionals de l’educació. Hi ha altres relacionades, no tant amb l’alumnat, com amb la resta dels adults que els envolten. Quan el professorat d’altres àrees no artístiques veu el potencial que té la participació en el projecte per a la seva matèria. I, per descomptat, també les famílies es converteixen en molts moments en personatges protagonistes, mentre que en altres moments són col·laboradors necessaris.
Encara que no tot és festa i xerinola. Un projecte artístic és una cosa molt seriosa que necessita d’una bona planificació. Sobretot quan hi han de participar, d’una manera col·laborativa, desenes de persones. Fer art amb un artista en una residència de mesos o, fins i tot, un parell d’anys, és quelcom complicat que necessita de planificació i, sobretot, d’una cintura flexible per resistir canvis d’última hora arribats des de qualsevol banda.
Però… per a què és l’art?
L’art és una font de coneixement, que ens acosta a la nostra cultura. Imprescindible per seguir creant cultura. És una eina, una forma de mirar, una obligació de sortir del llibre de text i esprémer el cervell per encaixar els continguts de Matemàtiques dins del projecte d’un cançoner popular que estan elaborant nenes i nens de primària. L’art és una forma de conèixer i reconèixer el món i un artefacte amb el qual fer palanca allà on posem la mirada, per obligar la vista a fixar-se una mica més allà de l’evident. “L’art ens aporta a tots, alumnat, famílies i professorat: criteri estètic, emoció, sensibilitat, coneixement i la possibilitat de mirar el món des d’un altre lloc”, diu Fanny Figueras, professora en l’Institut Moisès Broggi, de Barcelona.
També pot ser que un projecte artístic sigui més del que s’esperava i es converteixi en alguna cosa així com un bàlsam reparador per a una comunitat educativa que ha hagut d’emigrar sencera per culpa d’unes obres. És el que els va passar en el CEIP Emilia Pardo Bazán, del cèntric barri de Lavapiés a Madrid. El curs passat van engegar un projecte perquè l’alumnat elaborés un cançoner popular, precisament l’any en què l’escola va tancar per obres i els alumnes van ser acollits en un altra escola propera.
“Ens ha servit com quelcom gairebé guaridor”, diu Rafael Sánchez, mestre de música i impulsor del projecte. Un projecte que s’ha materialitzat en la publicació d’un cançoner popular creat per l’alumnat en el qual s’ha intentat traslladar la realitat quotidiana d’un barri multicultural (cada vegada més preocupat per processos de gentrificació i turistificació).
Crea, a més, ocasions per a altres aprenentatges més enllà dels curriculars (aquests depenen finalment del treball d’encaix que es faci des del claustre). Aprenentatges, com comenta Ana Pérez, mestra del CEIP San José Obrero de Sevilla, que es relacionen amb la “flexibilitat de pensament”, a més que “potencia totes aquestes capacitats que permeten als nens i nenes conèixer el seu entorn, altres cultures i desenvolupar les capacitats d’expressió, creació i comunicació”.
Com qualsevol procés en el qual no solament es compti amb un docent i un grup classe, i necessiti, a més d’un artista, de part de la comunitat educativa, principalment les famílies, es posen en joc també les capacitats de totes aquestes persones adultes per posar-se d’acord i anar conformant el propi projecte.
I els artistes?
Sens dubte, la utilització de l’art és un exercici de flexibilització de les mirades i els quefers. També pels qui porten les metodologies artístiques a les aules. Rubén Alonso és un dels responsables principals del projecte Antropoloops. Consisteix en la recopilació de músiques tradicionals del món que són remesclades al costat d’altres peces per formar una obra nova i diferent. Pot ser una percussió africana la que doni base a veus siberianes i guitarres country. Les combinacions sempre són enriquidores.
Aquest concepte, a més de la difusió de cultura i informació sobre expressions musicals tradicionals diferents, és el que van traslladar al San José Obrero, marcat per un context desfavorit amb una gran càrrega d’alumnat migrant. Entre altres coses, l’alumnat de 5é de Primària va elaborar històries de vida a força de músiques amb valor simbòlic per a les seves famílies, així com fotos i objectes que van acabar conformant un collage sentimental.
Segons Alonso, l’acolliment que van rebre del centre va ser molt bona. I encara que tenien algunes reticències per sentir que estaven envaint parcel·les de la vida d’aquests nens i nenes, “per la lògica del centre i el treball dels docents i per com ho hem fet, ha estat tot el contrari”. A l’escola està tan integrada la diversitat que parlar dels orígens de cadascú resulta quelcom normal. A més, creu Rubén Alonso, aquest projecte ha servit també per “donar espai per aflorar aquesta identitat que està en conflicte”, en el sentit de ser joves d’origen migrant (encara que sigui de segona generació) que han de “adaptar-se” a un entorn diferent.
Ficar-se als nens i nenes, als joves, a la butxaca amb projectes artístics amb els quals se senten escoltats, impel·lits, en els quals poden mostrar qui són, què volen o què els interessa, sembla senzill. I malgrat que suposi esforços, ho és. Donar veu a l’alumnat dins de l’aula és un pas important per a la millora de les relacions entre la comunitat educativa, a més de fer-li sentir part del procés, valorant les seves aportacions i esforç. Per no parlar dels coneixements que adquireixen, siguin o no curriculars, ja sigui perquè els ajudin a trobar un treball en el futur o perquè els ajudin a conèixer-se i conèixer el món.
I la resta, què en diu?
Els projectes no solament els fa l’alumnat. També hi ha la resta del claustre, més enllà del profe de música o la de plàstica. Involucrar docents d’altres matèries és una d’aquestes dificultats que, o bé pots solucionar ràpidament per crear una certa sintonia (cas aquest del professor d’Educació Física del San José Obrero, que es va pujar al carro tan aviat com va poder), o pot ser que porti una mica més de temps, i sigui necessari que els companys i companyes comencin a veure els resultats perquè valorin les possibilitats que s’obren davant d’ells.
“L’art ens connecta amb el món, i al món real els camps de coneixement estableixen connexions: les ciències, les matemàtiques, la literatura, la llengua, la dansa, el cinema…”, explica Fanny Figueras. “Els projectes del Broggi –afegeix– participen de 3 a 4 àrees de coneixement, per exemple: a 1er d’ESO (Llengua catalana, Ciències socials i Visual i Plàstica). Són tres professors a l’aula amb 60 alumnes amb un centre d’interès comú: ‘Qui sóc; com som; on visc’ (La identitat, el context)”.
Dificultats
Implementar qualsevol projecte que passi per canviar els teus mètodes, que altres persones entrin a la teva aula, en el qual comptar amb la voluntat i interessos del teu alumnat, de les seves famílies i d’algun o alguna artista, no és fàcil. Quadrar interessos, necessitats, exigències curriculars o adaptar les expectatives a una realitat més complexa del que es mostrava, sempre suposa dificultats, però també punts d’aprenentatge. Per a tot el grup.
És possible que acabi imposant novetats en el claustre i en les seves metodologies. És possible que aquest canvi sigui previ i ajudi a l’aterratge d’art a l’escola. “Com a experiència docent –diu Ana García– crec que la integració de projectes artístics en la dinàmica de treball d’un centre educatiu millora sens dubte la motivació dels alumnes cap al seu aprenentatge; el factor de motivació és molt forta, ja que l’alumnat sent que no està treballant de la mateixa manera que fa en altres moments”.
Vençuts o, almenys, reduïts els obstacles per convèncer professorat, famílies i alumnat d’engegar un projecte artístic, encara queden dificultats i reticències que anar llimant. Una de les principals és que aquests projectes estan finançats de manera privada per fundacions o associacions. En si mateix no és un problema, però sí ho és quan els diners del projecte s’acaben ics mesos després de començar.
També hi ha problemes inesperats. Per a la gent d’Antropoloops, una de les majors dificultats radica en l’ús d’una tecnologia complexa, tant per implementar com per gestionar. Ara, segons relaten Rubén Alonso i Nuria García (una altra de les integrants del grup), l’obsessió que tenen és la simplificació de la seva proposta perquè, al final d’aquest curs, puguin disposar d’una eina que els docents puguin utilitzar sense necessitar la presència de ningú del col·lectiu. Així s’asseguren que el projecte no mori amb la seva sortida del centre i que, a més, pugui replicar-se en qualsevol altre.
Els terminis dels projectes també són un escull que necessita certa reflexió, tant per part dels centres, dels qui dissenyen i implementen els projectes, així com de qui els finança. Els hi ha curts, que se solucionen en un curs, com el del cançoner de l’Emilia Pardo Bazán (encara que per aquest curs ja s’està preparant una nova edició). Però el d’Antropoloops, veient la seva experiència, ha necessitat (i necessitarà) de tres cursos per estar enllestit per ser replicat. En el primer any (el curs passat) es va fer la prova i es va implementar. En aquest segon està previst fer un treball més profund al costat del professorat per afermar les parts que funcionen i millorar les que no ho han fet tan bé. El tercer seria ja el d’un projecte polit que pot ser replicat en altres centres educatius sense la necessitat d’intermediaris.
No són pocs els processos artístics (molts, per exemple, relacionats amb música o cinema) que es vénen desenvolupant des de fa anys per tot el país. Malgrat les dificultats, els claustres que han provat l’acostament d’aquestes disciplines al seu quefer diari asseguren que, una vegada solucionades les dificultats, mereix la pena com canvia l’actitud de l’alumnat cap a l’aprenentatge, sigui o no curricular. També millora les relacions entre les persones de la comunitat educativa. Enriqueix, en qualsevol cas, la mirada que l’escola fa de la realitat que té a la seva al voltant.
“És una forma de reil·lusionar-te, de reemocionar-te”, diu Rafael, des de Madrid. L’art a l’escola és un “moment de canvi, que és el millor que et pot passar”. “Canvies les teves rutines. Fiques algú a l’aula que et desplaça. L’objecte és el de menys. El de més és la sorpresa, la dels nens i la del mestre”.