Hi ha una seqüència que apareix a moltes pel·lícules. És la següent: el pare o la mare arriba tard de la feina i les criatures ja dormen. El pare o la mare obra la porta de l’habitació, s’acosta al llit dels seus fills, els tapa, els fa un petó al front i si està molt cansat, preocupat o deprimit s’estira una estona al seu costat i els abraça. Les criatures deuen percebre aquell contacte, aquella tebior i es deuen sentir protegides dels poders del mal del món però continuen dormint.
L’altre dia al Parlament Espanyol es va decidir si es venien armes a l’Aràbia Saudita, país que no respecta els drets humans més elementals i que ara es vanta de progressisme perquè permet que les dones condueixin.
Amb aquestes armes –que com totes les armes estan fetes per matar gent, criatures també, criatures que esperen els seus pares i mares com els nostres o com els de les pel·lícules– hi ha qui fa molts negocis, en treuen importants guanys econòmics, fan agost tot l’any i també donen feina a treballadors i treballadores que les construeixen.
Tot plegat s’ha posat a primera pàgina de l’actualitat perquè un periodista ha estat assassinat a un consolat a Turquia. Aquest fet tan terrible –sembla ser que ha estat esquarterat mentre encara vivia– ha aconseguit que els poderosos del món hagin de prendre alguna decisió. Els milers de persones del Iemen que pateixen bombardejos constants no ho havien aconseguit, però ja se sap que aquestes coses passen i que a vegades un nom propi fa molt més que les xifres de víctimes amb uns quants zeros.
Hem escoltat arguments com ara que si no les venem nosaltres les vendran altres països, que aquestes armes només maten els dolents de tan precises com són, que si som un país seriós i tenim compromisos comercials que hem de satisfer, que si cancel·lem els contractes enviarem gent a l’atur i estem entrant en períodes electorals…
Són decisions difícils, les que han de prendre les seves senyories parlamentàries que arribaran tard a casa i es trobaran que els seus fills i filles dormen tranquil·lament.
Oblidem que hi ha temes que no admeten cap mena de relativització. Per exemple, en cap cas es pot torturar un ésser humà. En cap cas, repeteixo. En cap cas es pot admetre una violació o un maltractament. Hi ha casos on no hi poden haver circumstàncies atenuants.
En ple franquisme es discutia sobre la pena de mort, sobre si calia suprimir-la o mantenir-la vigent. Doncs la pena de mort sempre és un mal major que se suma als altres mals, per tant, no podem estar a favor o en contra de la pena de mort a mitges. No a la pena de mort en cap cas. O sí a la pena de mort, és clar.
El govern no pot vendre armes a l’Aràbia Saudita perquè no respecta els drets humans i les utilitza contra la població civil indefensa. No hi ha més cera que la que crema.
La societat decent hauria d’exigir que les fàbriques que construeixin les armes dediquin els seus esforços a altres productes que no provoquin més mort i més destrucció. Sóc naïf? Sí, segur que sí però més m’estimo passar per ingenu que per cínic quan hi ha vides pel mig.
Al matí, els pares i mares que han petonejat en silenci els seus fills i filles els despertaran. Quina alegria veure’ls i quina feina que donen: han de rentar-se, endreçar quatre coses, esmorzar, agafar la cartera, barallar-se amb els germans, explicar alguna vivència… i poden preguntar: pare, mare, què vas votar ahir?
I el pare o la mare haurà de respondre… Mira, criatura innocent i preguntaire: el mon és molt complex, hi ha raons d’estat… parole, parole i més parole mentre alguna cosa molt fràgil i molt important s’esquerdarà.
Recordem el vers del poeta Jordi Virallonga, un dels meus poetes de capçalera:
Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú,
ni han pensat que, en morir, els seus fills tindran memòria.