Les mesures proposades semblen, d’entrada, un pas endavant en la millora de la preparació dels futurs ensenyants i de retruc algunes poden ser interessants per als actuals. Com els passa a d’altres documents de bones intencions dependrà de la seva aplicació.
Augmentar el temps d’estudi
Dedicar cinc cursos a la formació inicial és important, estudiar per a mestre ha de tenir la mateixa o més importància que estudiar per a altres professions. Em preocupa que s’hi amagui un encariment. Els màsters són tan cars que limiten quines persones s’hi poden matricular. La selecció econòmica pot ser una barrera per l’accés i incidir en el perfil esbiaixat de classe social de mestres i professorat.
Sobre la realització de les pràctiques de manera semblant al MIR de sanitat ja vam escriure fa temps, de les seves bondats.
Una altra proposta que se m’acut seria la formació dels mestres novells. Començar a treballar a temps sencer a un centre, tutoritzat per un company o companya durant un parell de cursos i després si l’avaluació és positiva, aconseguir la plaça definitiva. Una manera de lligar les oposicions, la formació i l’accés a un lloc de treball. El programa MIR (metges interns residents) per als futurs metges (i altres professionals, com biòlegs, físics, psicòlegs… que treballen a la sanitat) sembla que ha anat prou bé… quelcom semblant podria ajudar als futurs professionals de l’ensenyament. Seria també una manera de prestigiar i exigir la feina educativa. Milloraria més amb mesures d’aquestes la qualificació de mestres i professorat que l’augment de les notes de tall o les proves selectives específiques, iniciatives que només tenen en compte l’augment de coneixements, i no la pràctica real amb alumnat i companys de claustre. [1]
Cal recalcar, com diu el document, el reconeixement als tutors dels centres escolars, no com ara, que fan la seva feina sense cap compensació ni econòmica ni de temps, que seria la més idònia.
Falta més incidència en les competències personals per exercir la docència
Saber tractar un grup d’infants o adolescents. Els ensenyants treballen amb persones, estableixen una relació, s’hi impliquen en cos i ànima… si no es té present moltes persones pateixen (i fan patir) al dur a terme la seva tasca. No s’ha d’oblidar que els aspectes emocionals també afecten els professionals de l’ensenyament. Pors, inseguretats, gelosies, il·lusions, ansietats, dificultats i satisfaccions estan presents en les relacions interpersonals que s’estableixen entre professorat i alumnat. Ja és coneguda la gran importància d’una bona relació per aconseguir més èxits en els aprenentatges.
No és senzill preparar i avaluar si es té aquesta disposició personal, però és important tenir-ho en compte. Les tutories individuals i de grup són un element bàsic per a la tasca d’ensenyar tot educant; necessitem una bona preparació i disposició personal per dur-les a terme amb eficàcia i afecte.
I a nivell emocional s’ha de treballar a gust: ser feliços a la feina. És important tenir una vida saludable. És bo pensar i reflexionar sobre el que fem amb la canalla, sobre el que fem cada dia… la feina de mestre és un xic difícil però engrescadora per poc que ens parem a pensar amb nosaltres i amb les persones que ens envolten.
En aquesta línia aniria bé pensar una formació permanent
Dedicar un temps setmanal o quinzenal, dins l’horari laboral, a reflexionar conjuntament amb tot el claustre sobre la nostra tasca. Il·lusions, pors, èxits, fracassos… si a més a més, hi pot haver la presència d’una persona aliena al claustre que ajudi a repensar des de fora sobre el que ens està passant, encara millor. Seria una formació realment eficaç per a la tasca docent, per millorar-la, per establir bones relacions empàtiques amb alumnat, familiars i companys. Qui treballa amb persones (ensenyants, treballadors sanitaris o dels serveis socials…) viu una situació diferent a altres que treballen amb objectes inanimats; que poden fer la seva feina tot escoltant música o pensant amb altres coses; que acabaran la seva jornada amb un cansament físic significatiu, però que després d’una bona dutxa o d’un descans podran oblidar la feina.
Qui treballa en relació amb persones s’hi ha de dedicar plenament, hi implica les emocions a més dels coneixements que té. Per tant, en acabar la jornada el seu desgast és menys cansament físic però més intens. Costa més desconnectar de la feina, de les preocupacions del dia. Per salut mental es fa necessari repensar el que s’ha viscut, no només el que s’ha fet. La formació que es fa generalment és insuficient. Els aspectes relacionals, emocionals de la nostra feina no es tracten. El Departament faria bé en invertir en aquest tipus de formació. Els mestres i les professores treballarien amb més tranquil·litat i eficàcia, l’alumnat en sortiria beneficiat. Seria una formació que sí aniria al nucli de la feina d’ensenyar, d’ajudar infants i adolescents a aprendre i a créixer com a persones.
No és bo no gaudir amb les alegries; no és bo no pensar amb les frustracions. És bo compartir amb els altres allò que ens va bé, que ens agrada i allò que no ens va tan bé, que ens molesta, que ens neguiteja. Els treballadors sanitaris poden disposar dels anomenats grups Balint (grups de reflexió i formació docent), que intenten ajudar els professionals de la sanitat a reflexionar sobre les situacions que viuen; algunes agradables i d’altres molt estressants. Quelcom de semblant aniria bé poder fer-ho als claustres.
Serà conflictiu el tema del cos únic
Es tracta d’una reivindicació dels anys setanta del segle passat. Part del professorat de secundària i alguns sindicats posaran el crit al cel. Es diu que no és el mateix treballar a primària que a secundària. A les etapes obligatòries no hauria de ser-ho. Aquí rau el greu error de l’aplicació de la Logse. Quan es va començar a parlar de la necessària reforma educativa, es deia que s’allargaria l’escola de primària. Que en comptes d’acabar als catorze anys els nois i noies hi estarien fins als setze; però no es parlava d’anar als instituts. Es parlava d’allargar l’escolarització obligatòria. L’esperit de la llei era aquest. Els criteris de la Logse estaven adequats a l’organització de les escoles de primària i no a la dels instituts, fessin BUP o FP. Les pressions i la recança a la reacció del professorat de secundària ho va frenar. Probablement si s’hagués cursat l’etapa de l’ESO als centres de primària, els resultats haurien estat millors. Els mestres estaven i estan més preparats per aplicar-la que el professorat de secundària. I sobretot, l’organització de les escoles ho afavoria més que la dels instituts.[2]
Un canvi n’implica d’altres, el cos únic hauria d’anar acompanyat de la generalització dels instituts escola com ja es remarca al document que comentem, un invent que ja té cent anys de vida i que la política de concerts a la privada ha frenat fins ara.
És bo que les etapes obligatòries estiguin ateses per un mateix cos d’ensenyants, la qual cosa evitaria l’excessiva especialització i facilitaria el treball en equip, dos elements molt necessaris per dur a terme les metodologies participatives (TxP, ABP, TG…). La globalització implica, entre altres aspectes, la docència de diferents matèries per part del mateix mestre o d’un equip.
El document fa referència a la importància de la investigació per part de mestres i professorat: és una bona iniciativa que complementa l’ajudar a aprendre de manera globalitzada i anima a la formació permanent establint relacions entre investigadors, docents i universitaris. Potser, com s’ha dit, els actuals centres de recursos podrien ser una infraestructura adequada per facilitar-ho… Tot això ho tindrà en compte la nova formació?
Un darrer apunt, l’accés a l’ensenyament
Compartim la proposta de canviar radicalment el sistema d’oposicions: la selecció dels nous professionals ha d’incloure una valoració de les aptituds; en la línia del que hem escrit cal fer atenció a l’equilibri personal, a la capacitat d’empatia, d’establir bones relacions amb infants i/o adolescents, de treball en equip (no només en grup)…
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Joan Maragall. Elogi del viure
[1] Girona, Joan M (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys. Barcelona. Edicions de Rosa Sensat. P.207 Altres aspectes exposats en aquest article també hi apareixen (cós únic, formació, aspectes personals…)
[2] Girona, Joan M (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys. Barcelona. Edicions de Rosa Sensat. p.70.
