“Aquí t’escolten i t’hi adaptes”
Lis, Iker, Coral i Eric porten dos anys al Llindar i Lucía s’estrena aquest curs. Després d’abandonar l’ESO, segueixen un programa educatiu molt personalitzat amb un currículum flexible i adaptat als seus interessos i ritmes d’aprenentatge, combinant una formació bàsica a l’aula per a l’adquisició de competències transversals amb una forta presència a tallers professionalitzadors.
“Jo vaig entrar aquí perquè faltava tot l’any a l’institut i em van expulsar per mal comportament. Aquí els profes s’adapten, et donen consells i t’entenen. És un lloc original. En els col·legis solament et diuen el que has de fer però no et canvien el pensament. Jo vull tornar a l’institut per poder estudiar més tard Pediatria. M’estic preparant per a això”. Lis s’expressa de forma vehement perquè ho té molt clar. Aquest és precisament un dels molts reptes del Llindar: reaprendran a ser alumnes després d’empoderar-se com a subjectes, bé perquè puguin retornar al sistema educatiu o bé perquè puguin seguir itineraris professionals en aquest centre per proporcionar-los un projecte de vida personal i laboral.
Tampoc Iker s’adaptava a l’institut: “Rebia cada dos per tres expedients per mal comportament. Les classes eren molt de temps seguit, amb massa temps asseguts. No m’assabentava de res i no sabia estudiar”. Ara intervé l’Eric: “T’ho expliquen només una vegada i si no ho captes… Moltes coses que t’ensenyen no li trobo sentit. I que un professor t’aixequi la veu no ho suporto; una altra cosa és si és dona”. Tampoc a la Lucía li va anar molt bé: “A l’institut no hi feia res i marxava. És que sis hores seguides amb un professor… Aquí porto dos mesos però m’agrada més, no fas tantes hores de classe ni és tan avorrit. Això és diferent”. Coral comparteix la mateixa opinió: “El que es fa aquí és més interessant. T’escolten i et miren d’una altra manera. Tot és més adaptat al teu nivell, també els exàmens”. El mateix que l’Iker: “El tracte és diferent i t’ajuden”. L’Eric introdueix un element clau: “A l’institut hi havia un professor per vint-i-set alumnes i aquí som deu o dotze i moltes vegades tenim dos professors alhora [es refereix al tutor de grup i a l’especialista de taller]. Estan més per tu. Tinc ganes de venir i no de quedar-me als carrers fumant”. Tots valoren que no tot sigui tan teòric i que puguin fer alguna cosa pràctica on puguin moure’s; els tallers ocupen un 70% del temps escolar.
Sostenen que hi ha gent del carrer que els ha penjat l’etiqueta de rucs: “Per què vas al Llindar –ens diuen– si això és de ximples?”. Però saben donar-li la volta i contextualitzar-ho. Coral no ho dubta: “Els ximples no som nosaltres, perquè volem estudiar”. Lis argumenta el perquè d’aquesta situació. “Nosaltres no tenim els mateixos problemes i oportunitats que altres alumnes, on la família els ajuda i els hi fa tot”. Iker mostra una opinió ambivalent: “És gent més tranquil·la que estan millor a casa seva, però jo he desaprofitat moltes oportunitats per no adonar-me de les coses”. Els cinc coincideixen en una valoració més positiva del seu pas per l’escola primària, on gairebé sempre van trobar un docent de referència.
Com veuen el seu futur? Lucía vol ser dissenyadora de moda. Coral, hostaleria: “Als 18 anys vull tenir alguna cosa per no dependre dels meus pares”. També Lis, que vol estudiar pediatria, desitja independitzar-se quan acabi la carrera i formar de seguida una família. Ni l’Iker ni l’Eric ho tenen clar, ja ho veuran quan acabi l’ESO: ara no volen atabalar-se. El somni de petit de l’Eric era fer busseig científic, “però ara ja sé que no podré fer-ho”.
Aquests nois i noies, que pateixen rebuig i abandó escolar, conformen el grup de 50 de l’IPAC (Itinerari Personal d’Aprenentatge Competencial) que assisteix les trenta hores de la jornada escolar en un edifici antic restaurat al parc de Can Mercader (Cornellà). Ho comparteix amb un altre grup de setanta alumnes del segon cicle de l’ESO, procedents de diversos instituts que acudeixen al Llindar per espai de deu hores que passen als tallers. Arribem a l’hora de l’esbarjo, tot un luxe per l’ampli i bell entorn que disposen, acompanyat de Begonya Gasch, directora general de la Fundació, i Cristina Gómez, directora de formació. Se saluden i s’entrecreuen breus converses –tret dels que acaben d’arribar, els coneixen a tots –; suficients per capar els vincles de confiança amb ells.
Una de les conviccions de l’equip directiu del Llindar és que per a aquesta adolescència i el seu entorn familiar personal i social tan fràgil i vulnerable, el sistema educatiu reglat no té una resposta satisfactòria, perquè el discurs dominant convencional, així com les polítiques educatives fragmentades i curtes de mires, no entenen d’itineraris suficientment personalitzats amb el degut acompanyament, ni de temps i espais on aquest alumnat se senti còmode per aprendre i que dificulten la tornada al sistema educatiu i a forjar-se (construir-se) un projecte de vida.
Quan la revolució educativa és als marges
Tant la Cristina com la Begonya van estudiar educació social i psicopedagogia encara que la vida del Llindar –el seu projecte professional en majúscula– els ha ampliat extraordinàriament el seu camp de coneixement. Begonya és la directora i fundadora, i Cristina va treballar des del primer any com a voluntària i al curs següent ja es va incorporar a l’equip. La Fundació El Llindar es va crear l’any 2003 per un encàrrec del Departament d’Ensenyament de Generalitat, encara que amb un suport precari –per no dir inexistent– i sempre s’ha mogut dins de l’espai de l’economia social col·laborativa, recaptant ajudes, i teixint complicitats amb diversos agents del territori (sobretot del Baix Llobregat) i sòlides aliances per desenvolupar els seus projectes de formació professional i inserció al mercat de treball. A què ve el nom de Llindar? Significa un lloc de pas, la transició de la vida jove a la vida adulta, un lloc on la inseguretat es fa present de manera dolorosa.
El primer curs va arrencar amb vuit alumnes i avui arriben (gairebé) als 400. Des del principi, explica la Begonya, es van plantejar dues preguntes que han vertebrat la seva actuació: “Què ens diuen els nois i què ens diu l’Administració: quina és la seva voluntat política?”. Hi ha una frase que es repeteix a tot moment: “Estem en construcció permanent”. “Al principi, tant des de l’Ajuntament com des de la Generalitat, ens deien que havíem de fer alguna cosa amb aquests nois bojos i delinqüents. El nostre treball ha estat poder demostrar que no hi ha bojos ni delinqüents sinó nois en situacions difícils que tenen un profund malestar i fa que embogeixin”.
“Durant els primers anys, que van ser molt durs, la nostra hipòtesi de treball era crear un argumentari que permetés legitimar-nos com a espai educatiu amb sentit, al marge de les polítiques públiques i de les subvencions, generant conversa pedagògica i coneixement. A partir del curs 2008-09 es produeix un canvi d’inflexió en deixar de ser una Unitat Escolar Compartida i apostar més decididament per una escola de segones oportunitats com a model alternatiu al marge del sistema educatiu, després de constatar el fracàs d’aquest i de les polítiques d’ocupació tradicionals per fer front al fracàs i a l’abandó escolar que a Catalunya és del 17%, així com de l’atur juvenil. Posar en dubte la manera habitual de treballar resulta incòmode per alguna gent”.
En els últims anys s’han buscat altres recursos financers i intel·lectuals per anar consolidant el concepte de noves oportunitats a partir de tres eixos: Itineraris flexibles; alternança formació-treballo; i acompanyament subjectiu. Tot això amb una mirada més crítica i oberta, uns temps més lents i serens (tranquils) i uns espais més diversificats. Es posa especial èmfasi en l’acompanyament subjectiu del jove i l’adolescent, a qui s’acompanya en les seves preguntes i demandes, mitjançant estratègies, itineraris i accions educatives ajustades a les seves singularitats i necessitats: des de la seva selecció i acolliment fins a les diverses transicions vitals i professionals. També des de fa algun temps El Llindar ha participat a diversos fòrums i ha compartit projectes amb les universitats i altres institucions, creixent sempre en col·laboració.
L’experiència del Llindar forma part d’aquestes pedagogies que per combatre els diversos rostres de la marginació escolar i social se situen en els marges del sistema educatiu, des dels quals és possible investigar, pensar, experimentar i actuar més lliurement. Sense la rigidesa, les exigències normatives –amb freqüència tan burocràtiques com innecessàries – i les inèrcies de l’escolaritat oficial. Una pedagogia dels marges que, sota diferents perspectives ideològiques i en contextos molt variats, ha convocat autors tan emblemàtics com Ferrer i Guàrdia, Makarenko, Deligny, Freinet o Freire. I per descomptat al Dom Milani de l’Escola Barbiana, una de les escoles que amb més lucidesa i tenacitat va arribar a recuperar un alumnat que havia fracassat a l’escola estatal, perquè en paraules del mateix Milani: “L’escola és un hospital que guareix als que estan bé i rebutja als malalts”. En efecte, s’ocupa dels alumnes normals, estàndards i modèlics, i exclou als estranys, diferents i marginals.
Tres mil hores d’intercanvi i formació
Avui toca sessió de l’espai metodològic de l’equip de l’IPAC (Itinerari Personal d’Aprenentatge Competencial). Begonya i Cristina la comparteixen amb els tutors que imparteixen les matèries més teòriques i que acompanyen al grup durant tota la jornada i els especialistes de formació professional que ensenyen en els tallers. Es reuneixen setmanalment durant un parell d’hores. Cadascú exposa un cas o qüestió a tractar i entre tots reflexionen i busquen respostes i construeixen estratègies.
El primer cas que es descriu és el de Luis (els noms són simulats en aquest apartat). Dels catorze dies només hi ha anat set perquè ajuda el seu pare amb la ferralla, però quan ve està molt bé. Ho verbalitza d’aquesta forma: “El meu pare està molt vell i em demana ajuda”. Sembla, a més, que aviat rebran un avís de desnonament. Begonya llença aquesta pregunta: ”Com incorporem això que fa el Luis i no es visqui com absentisme?”. Tots estan d’acord que, malgrat les anades i vingudes, cal mantenir l’escolar fins on es pugui i donar-li importància a l’ofici del seu pare. S’acorda parlar amb el pare, amb el qual s’han establert vincles, i amb el noi. Un altre cas és el de Rebeca, una jove de 18 anys que acaba d’arribar de Cuba. Es descriu un conflicte relacionat amb baralles i males mirades. Es barregen diverses propostes: Qui parla amb ella i què se li diu? Begonya intervé amb aquesta anotació final: “El malestar de cadascun d’ells surt com sigui. De vegades podem anticipar-nos, però altres cal esperar. Els nous s’estan incorporant i entra dins del normal; també cal veure com la poden ajudar altres alumnes”.
A Irene l’assistència li està costant perquè està desmotivada. Ahir li ho va dir a la seva tutora: “No vull venir però la meva àvia –viu amb ella i amb la seva germana gran– em diu que haig de venir”. Està despenjada. Camina tot el dia amb el mòbil i els cascos i no vol fer res, s’atabala. La seva tutora li diu: “És que aquest curs encara no t’has donat una oportunitat”. La seva germana ha demanat un seguiment a Serveis Socials. A continuació parlen de Gerardo. Últimament es troba especialment malhumorat i es rebota per res. Experimenta canvis molt sobtats i comportament. L’altre dia va dir-li a la seva tutora: “No vull anar a esport”. En aquests casos els recomanen que es tranquil·litzi. “Va començar a donar cops de puny a la paret i m’explica que sempre es dóna cops a la mà, i es posa al límit amb el cos. De vegades embogeix, es ferà molt de mal”. Sembla que ho fa per evitar treballar a casa: sosté que la seva mare, que està embarassada, l’explota. “Necessita una aturada i dir-li a la mare que li deixi lliures els matins”. Ara intervé Begonya: “Ha de veure que estem preocupats per ell i que li podem oferir alguna cosa diferent. I per què no parlem amb la mare per explicar-li nostra preocupació i també amb el SOAF” [Servei d’Orientació i Atenció Familiar, depenent de la Fundació Cassià Just, que ofereix assessorament en qüestions de salut mental i amb la qual col·laboren molt estretament].
S’exposen altres casos i també es valora l’aplicació del Projeclab-didaclab que acaba d’iniciar la seva marxa: tant les dificultats i possibilitats per a l’alumnat. Es tracta d’una iniciativa de recerca i innovació tecnològica proposada per una professora de la Universitat de Barcelona que ha requerit una formació i dedicació específica per un grup de professors del Llindar.
Aquests espais metodològics, als quals sempre tracta d’assistir la Begonya, s’organitzen també per altres trams educatius. Però existeixen altres moments d’intercanvi i formació en els quals participa el professorat i altres professionals. Es tracta de la construcció de casos, trobada quinzenal on un professional de l’equip escriu i presenta un cas en concret per tal de ser construït entre tots. De les triangulacions, espai individual on un professional de la institució exposa una situació o una dificultat relacionada amb la seva intervenció educativa, contrastant el seu punt de vista amb la mirada educativa de la Begonya i la mirada psicològica i de salut mental d’un professional de la Fundació Cassià Just. En total es dediquen unes tres mil (3.000) hores a aquest tipus de trobades. És la millor manera d’anar construint i reinventant el Llindar dia a dia i en col·laboració.
FP de qualitat per accedir al mercat de treball
Després del primer tram formatiu de l’ESO flexible i adaptada, ve el segon tram de la Formació Professional (Fase I o Inicial i Fase II o Especialitzada: programes formatius de transició entre l’escola i el mercat de treball per a joves que, després d’una ESO complicada, tenen molt poca qualificació i molta vulnerabilitat davant la precarietat i el futur, i tenen com a objectiu el retorn al sistema educatiu reglat en una especialitat concreta o la inserció al món laboral. I el tercer tram formatiu són els Serveis amb Joves, pensats per ajustar la seva formació professionalitzadora, al mateix temps que se’ls garanteix una experiència de treball real a través de serveis amb valor social a la ciutadania, entitats, empreses i administracions del Baix Llobregat i Barcelona Sud.
Aquests Serveis amb joves es desenvolupen en tres branques professionals i edificis diferents (dos a Cornellà i un altra a l’Hospitalet de Llobregat, i compta amb la col·laboració d’empreses del sector: Cebado, en el cas del centre de formació i assesorament en imatge personal; M. Automoció, en transport i manteniment de vehicles; i Tragaluz en restauració. M’han convocat precisament a primera hora del matí a “El Repartidor”, l’Escola retaurante Llindar-Tragaluz, situat al centre d’Hospitalet. Es tracta d’un lloc molt càlid, amb bar inclòs, i amb una sala per 30-40 comensals on se serveixen menús diaris al migdia i els divendres a la nit, amén de d’altres serveis especials. La Begonya es reuneix amb l’equip de serveis de restauració: la Mònica, la coordinadora; l’Adrià, encarregat de la cuina; l’altra Mònica, que s’ocupa de la sala; i el Pere, que acaba d’entrar aquest curs, dels esdeveniments. La sessió se centra sobre aquest punt.
Es valoren els últims esdeveniments gastronòmics en els quals han participat, com el II Congrés d’Educadors o la mostra “Tapes del món” i d’altres previstos. Davant la creixent demanda, la Begonya recorda que el focus es posa prioritàriament en l’interès per a l’aprenentatge dels estudiants. I a continuació fa participar a l’equip d’aquestes qüestions: “On estem? Fins a quin punt estem preparats per assumir segons quines demandes? Com ens fem visibles com a escola de restauració? Com combatem la creença que allò social ha de ser més barat quan oferim qualitat? Com fer més contractació per donar noves oportunitats? Quan fem serveis fora de l’horari, com els recuperem? Durant la formació s’obtenen beques per treballar a restaurants que els cobreix el transport i la manutenció (no són remunerades perquè és un temps d aprenentatge).
Aquest itinerari professional consta de tres anys: en el primer es treballa tant a la cuina com a la sala del menjador; al segon s’especialitzen en una d’aquestes feines; i al tercer s’incorporen al mercat de treball. Un grup d’alumnes ha visitat alguns restaurants del grup Tragaluz a Barcelona on algun d’ells treballaran durant un temps. Un alumne que ho farà com a cambrer va exclamar en veure el seu funcionament: “Això és molt gran!”. Se sentia orgullós d’arribar a servir en un lloc de tanta categoria.
El Pere porta anotats en un full els aspectes positius a destacar: la responsabilitat individual i el treball en equip; el saber estar en els esdeveniments; els beneficis econòmics; la participació i integració en actes públics i socials de la ciutat; els contractes laborals per als nois i noies de la fase III… Al final de la sessió la Begonya li pregunta al Pere com ho veu i com va. I s’acomiada amb aquestes paraules: “Molt bé. Esteu fent una superfeina”. Ens dóna temps per fer un volt per totes les dependències de la cuina, àmplies i ben dotades. A El Repartidor hi ha tres joves que treballen amb un contracte: dos a la cuina i una altra a la sala.
Passió, vida i molt compromís
Aquí es treballa més que a altres centres educatius –trenta-vuit hores i mitjana setmanals– i es cobra menys. Malgrat les dificultats econòmiques els cinquanta-sis professionals que conformen l’equip mai han deixat de cobrar les seves nòmines. També és més gran el grau de compromís. A la Cristina, la directora de formació, el Llindar li ha suposat esforç, perseverança i un qüestionament continu. “He sofert molt però també he crescut un munt al costat de la Begonya. El Llindar és un somni que mai m’hagués imaginat. Són molts sentiments junts. És un orgull, una passió, és la meva vida”. També ho és per la Begonya: “Un lloc de vida autèntica on hi passen moltes coses –i malament el dia que no sigui així–. I un lloc que s’articula entre el desig i el marge, que et permeten generar discurs crític i a interpretar la política real, més enllà dels límits imposats per les institucions i els sabers poderosos”. Com a directora-fundadora li preocupa, per tota la implicació personal que això suposa, que no es converteixi en un projecte seu, i per això sempre ha tractat d’impulsar el treball col·laboratiu. L’acompanyament de l’alumnat i (sobretot) del professorat, dos dels seus eixos d’actuació prioritaris, li proporcionen un gran aprenentatge i la confiança per seguir pensant en el poder transformador de l’educació.
Llarga vida a aquest somni que compleix quinze anys. I tant de bo arribi el dia que l’administració educativa s’adoni, més enllà de la retòrica, del poder i la necessitat d’aquest projecte i que pugui apostar i crear uns altres Llindar públics per tot el territori. Perquè, com molt bé diu Marina Garcés, no es tracta de tancar-se als marges sinó d’eixamplar-los.