La situació és habitual. Una parella dels Mossos d’Esquadra es desplaça cada any al centre a donar consells als alumnes sobre seguretat a les xarxes i ciberassetjament. I fins aquí tot l’ensenyament planificat que rebran els alumnes al voltant d’una temàtica tan nova i desconeguda com és el món digital. “És un problema que deixem aquesta mena de temes en mans de la policia, ja que no és només un tema legal, sinó que ho és de convivència”, apunta Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia i professor d’educació social a la UVic. “Quan això passa el mestre està abdicant de tractar temes transversals, la sexualitat seria un altre exemple, i això no vol dir que no es puguin convidar tota mena d’experts a l’aula”, comenta des de la zona del públic Miquel Àngel Prats, director dels estudis de Grau d’Educació Infantil a Blanquerna (URL).
Bernabeu i Prats van ser dos dels ponents que van participar en la jornada Saltant obstacles en l’era de la informació, organitzada dissabte per la Fundació Ferrer i Guàrdia. La jornada la va obrir la sociòloga Liliana Arroyo (coimpulsora amb Jordi Jubany del Manifest per una nova cultura digital presentat fa uns mesos), amb una conferència sobre els reptes de l’educació en l’era digital. A continuació van seguir Miquel Àngel Prats i Oriol Torres, director de Second News (consultora que ha editat diverses guies sobre educació digital i imparteix xerrades a escoles i instituts), els quals van parlar sobre l’àmbit educatiu; i posteriorment Bernabeu i l’educador expert en TIC Juan Garcia, els quals van tractar l’àmbit familiar. En realitat, però, les dues taules van anar saltant amb facilitat d’un àmbit a l’altre, tractant diverses qüestions, que podrien sintetitzar-se en aquests punts.
Volem crear ciutadans o usuaris digitals?
Una idea interessant amb la qual Oriol Torres va tancar la seva exposició: l’educació digital permet crear ciutadans digitals, i la seva absència crea usuaris digitals. Una missió tan cabdal és la que no s’hauria de deixar en mans dels agents de la policia i el seu –dirà Bernabeu– “l’enfocament punitiu”.
Prohibir no, posar límits sí
Com tothom sap, a França han prohibit els mòbils a les escoles. A Espanya no –o no encara, ja que l’actual ministra va dir al setembre que s’estudiaria–. Pels experts, prohibir no és cap solució. “Prohibir o no prohibir no és un debat interessant, perquè prohibint no s’ensenya a usar”, opina Torres, per al qual, en canvi, “l’educació digital és posar límits”. Això vol dir monitorar els usos tecnològics dels fills. L’ús i el consum. Juan Garcia també creu que el debat sobre la prohibició és estèril (“la tecnologia ha vingut per quedar-se”) i adverteix als pares que no poden espiar els seus fills a les xarxes –seria una il·legalitat–, sinó que el que han de fer és acompanyar-los, entrant junts als comptes, interessant-se pels amics o coneguts a qui segueix i que el segueixen, preguntant-li quin ús en fa, etc.
Prats posa un altre exemple molt gràfic que es podria incloure en aquest capítol de posar límits. Imagineu-vos que fa 30 anys tots els alumnes entren a l’aula amb una càmera de fotos penjada del coll. Doncs si fa no fa això és el que fan avui cada dia. “Educar en la consciència sobre què puc o no puc fotografiar és molt interessant”, comenta Prats.
Som bons exemples?
Acompanyar és una paraula recurrent durant la jornada. Els joves necessiten referents, o bé ho són pares i educadors o aquest espai l’ocuparan altres, ara mateix és un terreny adobat per empreses privades. Els suposats referents, però, no sempre donem bon exemple, com recorda Prats. Llença una invectiva pels pares: “Quants d’aquesta sala hem sopat amb el mòbil davant?”. I una altra pels mestres: “Qui és més mandrós, aquell qui copia el treball al Rincón del Vago, o el mestre que fa 30 anys que demana als seus alumnes els mateixos treballs?”.
La tecnologia a l’aula, només quan toqui
“Emprar tecnologia a l’aula no vol dir estar tot el dia connectat, s’ha de ser capaç de saber quin moment del dia és el millor”, continua Prats. I hi ha un mètode infal·lible per fer-los desconnectar: explicar-los coses que són molt més interessants de les que poden trobar a internet. “Us asseguro que quan això passa abandonen la xarxa”, afegeix. Minuts abans des del públic li han preguntat a Arroyo si a l’aula és millor el mòbil o l’ordinador: “No és tant una qüestió de quin és el millor dispositiu sinó de com el volem fer servir i per què”, ha dit Arroyo, la qual ha animat els assistents a perdre la por a “l’assaig-error”.
La importància de la identitat digital
Avui dia, la identitat dels joves es construeix en bona mesura a les xarxes socials. “Els adolescents construeixen la seva identitat i relacions a través d’internet”, i això va associat a una “necessitat de reconeixement social”, afirma Jordi Bernabeu. Liliana Arroyo també és del parer que “més que en l’era del coneixement, som en l’era del reconeixement”. Aquest reconeixement no és ni bo ni dolent, és com és, i tampoc seria una bona idea tractar d’anar-hi en contra. “Molts pares es plantegen com un problema l’excés de presència digital, però el contrari és negatiu també, ja que pot comportar exclusió social i per tant solitud”, explica Bernabeu.
Calma i coneixement
Els experts convocats per la Ferrer i Guàrdia no deixen de recordar, però, que internet té moltes coses bones. Bernabeu, per exemple, demana que no es frivolitzi amb el concepte “addicció a les xarxes”, que és una patologia molt específica. Des del punt de vista dels vincles afectius, Garcia sosté que no els malmet sinó que els reforça. “Els estudis demostren que qui crea vincles a les xarxes també el manté en el món offline, ja que qui té un grau alt de sociabilitat en un àmbit el té en l’altre”, comenta. De fet, “moltes relacions es perdrien sense facebook o whatsapp”, i per això, afegeix, “educar és fer compatibles les relacions online i offline”.
Més coses bones. Garcia esmenta que a la xarxa no tot són youtubers, també es poden trobar grans comunicadors, i en cita alguns. Arroyo parla de la potència educativa que té fer, per exemple, un projecte d’anglès en col·laboració amb una escola d’una altra punta del món. I Prats afegeix que la tecnologia facilita la consecució d’aquells principis que avui són considerats bàsics per a millorar la tasca docent, com són el foment de l’autonomia, la socialització i l’atenció individualitzada.
