Sembla que si una escola o institut no és “innovadora”, no pertany a un col·lectiu o a una xarxa que té la paraula innovació, no té prestigi o és “tradicional”. I ja se sap que quan una cosa, en educació, es posa de moda apareixen moltes conseqüències: venedors d’innovació que utilitzen processos mediàtics, filantropia empresarial (recordem que l’educació és un gran negoci), oportunistes que volen visibilitat més econòmica o mediàtica que educativa, debats en xarxes i mitjans de comunicació, manifestos, seminaris dubtosos de la seva fita, xarxes de desenvolupament de talent, etc. La pregunta que ens podem fer és: moltes d’aquestes propostes són veritables innovacions? Quantes estan comprovades que són veritables canvis educatius de millora de l’ensenyament-aprenentatge o són veritables canvis cosmètics del que s’ha fet sempre? Quines evidències les sostenen?
I aquestes preguntes són conseqüència del fet que es parli tant d’innovació i ha portat a una nova tendència, que és analitzar críticament si moltes d’aquestes innovacions produeixen un canvi o són processos de màrqueting per augmentar un públic més captiu, donar feina a alguns venedors o tenir un major ressò en les xarxes.
I comença una modesta crítica a algunes metodologies aplicades a l’educació com el PNL, les intel·ligències múltiples, els estils d’aprenentatge, hemisferis cerebrals, l’aula inversa (deures per casa?), la gamificació (distreure o aprendre?), aspectes cerebrals d’estimulació, algunes metodologies, etc. Estan avalades per la recerca i l’experiència educativa? Es pot parlar d’innovació quan el que es fa és adaptar les pràctiques educatives a processos tecnològics molt nous que sembla que siguin la panacea de la innovació? És cert que el debat sobre la tecnologia passa de com passar d’una eina de comunicació i distracció a eines d’oportunitats d’aprenentatge, dels saber què i com ensenyar a saber on, i no tant d’aplicar-les com sempre amb un mateix model d’ensenyament repetitiu, instructiu i memorístic. No tota tecnologia és i porta innovació educativa.
I no vull negar que hem d’innovar constantment i que s’està avançant molt. També s’ha de revisar el treball del professorat (metodologia, relacions-comunicació, organització, espais, aules, virtualitat, temps, etc), i considerar el centre com a unitat de canvi. Però la innovació de tot això s’ha d’entendre com el que ha de ser en cada context i no com el que a vegades venen com eines, per a tothom, més modernes per educar als fills i les filles. Una innovació ha de provocar un canvi, però no tot canvi és una innovació i tampoc la resolució puntual de problemes educatius que són els que alguns pensen que preocupen a la comunitat i al seu interès personal. La innovació educativa ha de mirar més enllà de les fronteres que limiten les aules.
I no tot ha de ser nou, la innovació educativa sempre ha emprat, en la majoria de les ocasions, una recombinació d’elements ja existents enllaçats d’una forma nova, la qual cosa mostra que el coneixement del passat, de la trajectòria seguida per altres professors i professores, és una altra de les principals qüestions per posar en pràctica qualsevol innovació. És cert que hem de canviar el professorat i el context on treballa, però no a costa de tot i d’eliminar-ho tot. A vegades es ven com una cosa nova i és més del mateix, però amb una altra cara o imatge.
I una de les fites més importants d’aquell canvi és canviar l’ADN inoculat a l’educació com la linealitat, la perspectiva industrial i la cultura de la il·lustració (homogeneïtat, no context específic o tot val per a tothom, individualisme, competitivitat, desenvolupar el talent per ser alguna cosa a la vida, preparació per a la feina, etc.) No és suficient canviar pràctiques educatives amb un maquillatge: estratègies, estructures, processos i sistemes, si no es canvia el pensament i actitud del que les produeix i practica, i és amb una mirada més enllà d’estratègies metodològiques que alguns ho confonen com a mètodes d’ensenyament. Seria ingenu pensar que innovar en educació és canviar eines i programes curriculars sense preguntar-se per què aquest canvi, què s’ha fet que funciona i que provocarà.
Crec que tota la comunitat educativa s’ha de plantejar en què consisteix tot aquest batibull que avui dia engloba la innovació en educació, que no és suficient criticar l’educació anomenada “tradicional” sinó eliminar males pràctiques i cercar bones pràctiques educatives que ajudin a aprendre millor, preparar ciutadans lliures i no treballadors productius o emprenedors amb talent eficients i competitius. La innovació ha de permetre resoldre problemes més significatius i rellevants que les estratègies metodològiques relacionades amb la transformació educativa amb equitat. I algunes pràctiques ja les coneixem fa temps i no cal canviar-les, altres sí. I no podem posar el llistó molt alt on moltes escoles, sobretot públiques, no puguin arribar. I vigilar no creure’s que el que diuen alguns és ciència comprovada. Parafrasejant la dita popular hem de vigilar no anar amb certesa, amb la innovació educativa, pel camí equivocat.
