1. El temps extraescolar, en primera línia de l’acció educativa
Fa molt de temps que els experts venen advertint que l’educació no es limita al temps lectiu ni al que passa dins les parets de l’escola. Això ha estat més evident que mai amb la posada en marxa del programa Educació 360, impulsat el gener de 2018 per una administració pública (la Diputació de Barcelona), una fundació privada (la Fundació Jaume Bofill) i una federació d’associacions de docents (la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica). La teoria és que el combat contra les desigualtats en matèria educativa s’ha de lliurar en allò que passa fora de l’escola, i en aquest punt és capital el lideratge dels ajuntaments. L’aliança ha anat teixint aquesta xarxa i de cara a 2019, com ens explicava Carles Barba en aquest article, es proposa que el fet de connectar temps, espais, aprenentatges i agents educatius sigui un dels eixos de l’acció dels governs municipals de cara al període 2019-2023. Es parlarà de l’educació 360 a la campanya electoral de les eleccions municipals?
2. Menors no acompanyats, un problema que es fa més gran
La problemàtica dels menors no acompanyats està superant les administracions públiques, en especial els serveis socials municipals i la DGAIA, ja que els recursos i places d’acollida són insuficients malgrat que han experimentat un increment. Els centres d’acollida estan saturats i tampoc els que arriben a la majoria d’edat reben un bon acompanyament, com ens explicava el gener l’Omar, un noi arribat d’Algèria que havia hagut de dormir al carrer després de complir els 18 anys. El passat setembre el Síndic de Greuges alertava de la necessitat de reformes estructurals davant la previsió que el 2019 arribin 6.000 menors no acompanyats a Catalunya, i assegurava que alguns d’aquests menors havien sofert maltractament institucional. Alguns col·laboradors del diari han escrit sobre la problemàtica en articles com “Els menors estrangers no acompanyats, més enllà dels estereotips” (Aurora Moreno) o “No són els nostres menors” (Enric Canet).
3. L’escola catalana no es toca! El cas de Sant Andreu de la Barca
Malauradament l’escola catalana ha estat d’actualitat aquest any per les reiterades acusacions d’adoctrinament per part de determinats sectors polítics i mediàtics espanyols. Segons aquestes veus, l’auge del sentiment independentista a Catalunya seria en gran mesura responsabilitat del que s’ensenya a l’escola. Innombrables pedagogs i docents catalans, alguns dels quals no especialment seduïts per l’ideari independentista, han negat amb vehemència aquesta acusació, però això no ha aconseguit que baixi en intensitat, i fins i tot ha estat present en unes eleccions tan distants com les autonòmiques andaluses. Al maig el govern del PP va fer una operació a gran escala per estendre la sospita sobre 134 centres catalans, però el pitjor exponent d’aquest clima ha estat el cas dels professors querellats per un suposat delicte d’odi de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Els querellats van rebre nombroses mostres de suport, amb diverses manifestacions a la seva ciutat i a Barcelona, i la major part de querelles ja han estat arxivades, però això no ha impedit que el 30% dels docents digui ara que s’autocensura, segons l’Edubaròmetre. Al setembre entrevistàvem Jaume Carbonell, que acaba de publicar el llibre L’educació és política (Octaedro) i ens comentava, precisament, que a l’escola encara s’hauria de parlar més de política, entesa en un sentit ampli.
4. Nou conseller, nou equip, nou organigrama i canvi de nom
Òbviament, l’arribada d’un nou conseller/a sempre és notícia, i en aquest cas ho va ser encara més perquè posava fi a uns mesos d’anomalia institucional, amb un govern intervingut durant més de mig any. El nou conseller era a més el primer polític que repetia en el càrrec, ja que havia estat conseller catorze anys enrere, i del qual per tant es podia intuir quin seria el seu tarannà. Bargalló va reorganitzar el departament amb càrrecs de la seva confiança, tasca que ha culminat recentment amb un lleuger canvi en l’organigrama, i també li ha retornat el nom d’Educació, en comptes d’Ensenyament, que és el mateix que va fer en la seva anterior etapa. Aquest diari el va entrevistar poc després de l’inici de curs, i la meitat del temps el vam passar parlant del que sens dubte són dos dels grans reptes dels proper anys: la lluita contra la segregació i la lluita per la inclusió.
5. Nova ministra i adéu a la LOMCE
I si al maig teníem nou conseller, al juny arribava una nova ministra, la socialista basca Isabel Celáa, gràcies a la moció de censura que va descavalcar Mariano Rajoy de la Moncloa. Davant la situació de minoria parlamentària amb què es troba el Govern de Pedro Sánchez, el que ha fet fins ara el Ministerio de Educación ha estat una poda selectiva de la LOMCE (la famosa Llei Wert, que de fet no s’havia acabat de desplegar), la qual cosa suposa la seva derogació de facto, fet que ha desfermat les crítiques de PP i Ciudadanos.
6. Segregació, la prova del cotofluix que esborrona el sistema
La qüestió de la segregació escolar, molt present en el debat dels darrers anys, s’ha imposat aquest 2018 com el primer tema de l’agenda educativa (per sobre de l’escola inclusiva, que seria el revers de la moneda, i que segueix pendent de nous pressupostos per desplegar el decret 150/2017). Ara toca, com ens recordava en un article l’Observatori de la Segregació Escolar, traduir aquesta preocupació en polítiques efectives. En la roda de premsa de presentació del curs va ser la primera qüestió que va abordar el conseller Bargalló. Com a mesures per combatre el fenomen, el Departament ha promogut la creació de nous institut-escola i ha advertit els centres concertats que no recullen la realitat socioeconòmica del seu entorn que podrien perdre el concert quan toqui renovar-lo, però la principal mesura se suposa que es veurà ben aviat, en forma d’un nou decret d’admissió d’alumnat que substituiria el de 2007 i ja s’aplicaria en les preinscripcions per al curs 2019/20. Simultàniament han anat aflorant les evidències sobre un problema que està enquistat en el sistema, que afecta sobretot l’escola pública però no només, i sobre el qual el síndic de Greuges ha seguit advertint igual com en els darrers anys, mentre s’observen diverses iniciatives antisegregadores que sorgeixen de la col·laboració públic-privada, o públic-comunitària, com l’ampliació del programa Magnet a 45 centres, després dels bons resultats obtinguts pels cinc centres pilot, o els plans específics contra l’estigmatització de centres educatius que es duen a terme a ciutats com Lleida, El Prat de Llobregat o Badalona.
7. La Generalitat assumeix la seva responsabilitat amb el 0-3
La bona notícia per l’escola bressol pública ha estat que la Generalitat torna a sentir-se corresponsable del seu finançament, després de sis anys sense fer-ho (i d’unes quantes sentències judicials en contra). Durant aquests sis anys els municipis i les diputacions han estat fent un sobreesforç econòmic perquè aquest terç que va deixar de finançar la Generalitat no recaigués en les famílies. L’any 2019 ha de ser, doncs, el del retorn de la Generalitat al manteniment del sistema 0-3 públic, si bé el conseller ho ha supeditat a l’aprovació dels nous pressupostos, i quedarà per veure com s’afronta el retorn als municipis de tots els diners que no ha posat durant aquests anys.
8. Un congrés sobre escola pública promogut des de la base
Malgrat que la idea venia de lluny, el mes de novembre va cristal·litzar la iniciativa de convocar el primer congrés d’Educació Pública a Catalunya. De la dotzena de centres originàriament implicats es va passar a una setantena quan ja es va fer pública la iniciativa, xifra que es va duplicar en poques setmanes i que segueix augmentant. Si tot segueix segons el calendari previst, el Congrés no es realitzarà fins el febrer de 2020, però certament durant tot l’any 2019 es faran jornades i activitats territorials a fi d’anar construint aquest esdeveniment des de la base. Hi ha moltes coses a debatre, algunes de les quals les ha posat sobre la taula en quatre articles un dels promotors del congrés: el mestre i exdirector de l’escola Fructuós Gelabert, Joan Domènech.
9. Educació digital, més enllà del debat sobre els mòbils
El fet que França prohibís l’ús de mòbils a les escoles, a partir d’aquest curs, va reobrir un debat que fa anys que dura, i que es va veure intensificat quan la ministra Celáa va declarar que estudiaria la possibilitat d’aplicar una mesura similar a Espanya. A Catalunya, però, el conseller Bargalló ha deixat clar en repetides ocasions que aquesta decisió pertany als claustres i a l’autonomia de centres. “Quina és l’edat idònia per al primer mòbil dels nostres fills?”. Aquest article de Bet Bartrina (docent de la Fundació Pere Tarrés), ha estat un dels més llegits d’aquest any al diari, però més enllà del debat sobre els mòbils el que s’està posant de manifest és la necessitat d’introduir l’educació digital en el currículum. “Prohibir o no prohibir no és un debat interessant, perquè prohibint no s’ensenya a usar”, deia en una jornada organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia el consultor Oriol Torres, per al qual tindrem “ciutadans digitals” en la mesura que rebin educació digital, o tindrem “usuaris digitals” en la mesura que no ho facin.
10. La formació inicial dels docents, a debat
El debat sobre la formació inicial dels docents ha entrat amb força en el darrer trimestre de l’any després que els experts del Programa MIF presentessin el document Millora de la formació inicial per a la docència a Catalunya, en el qual es proposa una profunda reestructuració dels actuals estudis de magisteri, que passaria per la creació d’un cos únic docent, així com allargar la formació a cinc anys (grau i màster) per poder exercir. La proposta ha rebut un suport important però no unànime per part de la comunitat educativa, com vam poder constatar en aquesta enquesta que el diari va fer a diversos representants sindicals i socials, així com en articles d’opinió que hem anat publicant, entre els quals els tres que hi va dedicar Jaume Carbonell, o els de Joan Maria Girona o Annabel Fontanet.
11. La regulació del menjador (o del migdia) es refreda
El principal contratemps –si més no, momentani– de l’equip de Josep Bargalló s’ha vist en el decret de menjadors, que pretén regular no només tot allò relatiu al servei de menjador (el decret vigent és del 1996), sinó també el que s’entén com a temps educatiu del migdia, que pràcticament és un terç de tot l’horari escolar. Se suposava que la tramitació hauria de començar el mes d’octubre, a fi de poder entrar en vigor de cara al curs que ve, però l’oposició frontal presentada per diversos sectors –i molt especialment les famílies–han forçat el Departament a endarrerir o aparcar la tramitació, ben bé encara no se sap.
12. Escola Nova 21 passa a política pública
L’any s’ha tancat amb la notícia que el Departament d’Educació assumirà, liderarà i estendrà el programa Escola Nova 21 (com, de fet, ho venia fent ja a la ciutat de Barcelona), amb un paper molt rellevant per part dels ajuntaments. Però no només, ja que la intenció expressada pel secretari de Polítiques Educatives, Carles Martínez, ha estat liderar totes les altres xarxes de docents i centres que hi ha al país i enxarxar-les. L’anunci no ha deixat indiferent ningú: un sector de la comunitat educativa ho ha rebut amb gran entusiasme i un altre l’ha criticat ferotgement pel que se suposa que té la transformació educativa de màrqueting i el fum. Al diari hem recollit opinions d’uns i altres, posem per exemple la que va publicar el director d’EN21, Eduard Vallory (“La tercera primavera pedagògica esdevé política pública”), o la del catedràtic Francesc Imbernón (“No és educació tot allò que brilla”). Serà un debat que continuarà ben viu l’any que ve. Això segur.