Sense ànim de caure en el pessimisme —ans al contrari—, a vegades, les preguntes que intuïm en la ment dels alumnes són inquietants. Us en serveixo unes quantes:
- Quan sigui gran, estaré envoltat d’especuladors i de gent consagrada a acumular diners que se’n riurà dels més pobres i m’extorsionarà?
- Quan sigui gran, em plomaran els banquers? Els agents immobiliaris, em condemnaran a hipoteca perpètua?
- Quan sigui gran, els agricultors ja hauran contaminat la major part de rius i llacs amb fertilitzants i la pluja àcida cremarà la terra?
- Quan sigui gran, el fum de les fàbriques haurà tapat el blau del cel?
- Quan sigui gran, el vessament de residus enverinarà els peixos?
- Quan sigui gran, les dones continuaran sofrint i morint a mans dels homes?
- Quan sigui gran i em posi malalt, els metges em faran servir de conillet d’índies?
- Quan sigui gran, perderé la salut en una mala feina o en el trajecte per arribar-hi?
- Quan sigui gran, la meva llengua, com el 90% de les llengües del món, estarà a punt de desaparèixer？
- Quan sigui gran, m’agradaria tenir una feina plena d’aventures. Pilotar avions, potser. Però, per què em diuen que he de tocar de peus a terra?
I, comptat i debatut, sabem que, quan siguin grans, tot haurà passat molt de pressa: un dia renunciaran a fer una pregunta que ningú volia respondre i sense adonar-se’n hauran deixat de ser joves.
És ben conegut que els efectes de la nostra feina triguen a veure la llum, que així com la bona o mala praxi mèdica acostuma a tenir un resultat prou immediat, les conseqüències de les actuacions educatives apareixen a més llarg termini, sovint quan ja fa temps que hem perdut de vista l’alumne.
A vegades, però, en tenim un retorn: un retrobament fortuït ens permet de copsar uns resultats dels quals en som part. Si els resultats són bons, perfecte; però si no ho són, ens preguntem què ha fallat. I millor que no en sentim cap remordiment.
Què hi podem fer? Cadascú deu tenir el seu remei, però bé es podria trobar un camí senzill en el jurament hipocràtic. Adaptar-lo a l’àmbit de l’educació no és gens difícil; adoptar-lo, tampoc, si el que es vol és tenir una guia ètica. És una opció personal.
Voldria ressaltar, només, un dels aforismes del jurament, el que, una vegada adaptat, diria: “Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en l’educació, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que la millor lliçó”.
Podríem continuar adaptant i adoptant el jurament d’Hipòcrates, però tant se val, tampoc hem de guarir ningú, n’hi ha prou si treballem des del respecte a l’alumne i la humilitat personal i, sobretot, si som capaços de fer-ho amb la simpatia, la calidesa i la comprensió que recomanava aquell savi.
