La notícia potser no va donar la volta al món, però gairebé: un nen de 15 anys guanyava el primer premi de la loteria. De la Loteria del Nen, a més. La premsa va celebrar la feliç coincidència, i el dia de reis i l’endemà totes les portades en digital i paper n’anaven plenes. El dia de la loteria els periodistes busquen aquesta mena d’estampes simpàtiques, però en aquest cas el gremi d’informadors va demostrar una gran ignorància –o incompetència–, perquè cap mitjà generalista va advertir en aquell moment que un nen no pot guanyar cap premi de la loteria senzillament perquè els menors no poden jugar. L’alerta la van donar més tard entitats com Acencas, dedicada des de fa un munt d’anys a l’acompanyament i rehabilitació de jugadors patològics i altres addiccions. Però, com acostuma a passar, aquest segon missatge va tenir un ressò ínfim en relació al primer.
“La Llei 13/2011 de Regulació del joc prohibeix explícitament en el seu article 6.2.a tota activitat relacionada amb el joc als menors d’edat”, deia una nota distribuïda per Acencas el dia 7, amb la qual cosa, afegia, si aquest noi hagués comprat loteria “es tractaria d’una infracció greu”. En algun moment algú hauria advertit als pares del noi, que ja havien sortit dient que en realitat el dècim el van comprar ells, i que el seu fill simplement havia estat el primer que havia sortit al carrer a celebrar-ho. Però no era això el que havien fet entendre als periodistes en aquells primers moments d’eufòria.
Més enllà de l’anècdota, estan massa exposats els adolescents als jocs d’atzar? “L’exposició és tremenda. Els nanos tenen un accés molt fàcil a les màquines i als jocs online; primer s’habituen a apostar sense diners als videojocs, i a més hi ha una autèntica allau de publicitat de joc a la televisió que molt sovint no respecta els horaris de màxima protecció infantil”. Francesc Perendreu és el president d’Acencas (Associació Centre Català d’Addiccions Socials) i fa molts anys que és la veu de la ludopatia a Catalunya. Se’n va sortir fa uns trenta anys i en fa més de 25 que es dedica al tractament de persones amb problemes d’addicció als jocs d’atzar o a altres addiccions socials (compres, sexe, vidoejocs, xarxes socials), a més de la sensibilització i el lobbisme ben entès, fins al punt que és l’únic exjugador patològic que forma part del Consejo Asesor de Juego Responsable. Aquest consell assessor el va crear el Ministeri d’Hisenda el passat mes d’octubre, i en ell s’hi asseuen reguladors, psiquiatres, psicòlegs representants de la indústria del joc i també representants d’associacions d’afectats per la ludopatia.
“La major part dels qui acaben sent jugadors patològics comencen amb 16 o 17 anys, o fins i tot abans. Però al principi perden petites quantitats de diners i els pares no ho detecten, l’alarma salta quan ja són majors d’edat, tenen accés a més diners i estan més desinhibits”, diu Perendreu. “A les sales de joc –explica– el DNI només es comprova quan el jugador demana un pin per jugar, però aquell pin té una validesa de sis hores i el paper on està anotat acaba el terra, o sigui que per un menor és molt fàcil trobar-lo i jugar a les màquines”. “I en el cas d’internet –segueix– només cal tenir un amic que ja tingui 18 anys perquè et doni la clau d’accés, ha de ser algú de confiança perquè ell cobra si tu guanyes; això en el cas de les cases d’apostes serioses, en algunes petites només cal una targeta de crèdit i hi ha menors que ja en tenen”.
La facilitat d’accedir a microcrèdits ha empitjorat el problema respecte a com era fa vint anys. “Demanen un microcrèdit, el perden, en demanen un altre més gran per pagar el primer i que els quedi una mica per seguir jugant, i anar fent, i aquests microcrèdits molt sovint tenen uns interessos d’usura”, lamenta Perendreu.
L’abús de la publicitat
El president d’Acencas dona moltes xerrades a instituts, encara que normalment el criden per parlar sobre addicció als mòbils, als videojocs i a les xarxes socials. “Però una cosa porta a l’altre. Els videojocs tenen caixes màgiques amb jocs d’atzar, si guanyes pots comprar fitxes que et donen talents nous o que milloren el teu equip. Un dia en un col·legi un xaval em va dir que ell ja jugava al pòquer, i que ja portava guanyats 3,5 milions de punts, i que quan tingués 18 anys guanyaria 3,5 milions d’euros; és la fantasia de la vida sense esforç”.
A banda de les facilitats d’accés, l’altre factor és la publicitat de joc, avui omnipresent. Fa dos anys, Acencas va col·laborar en un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), en el qual es va concloure que en les retransmissions esportives de ràdio el 45% de la publicitat era de joc, i que en el cas de la televisió aquest percentatge era del 20%. Són anuncis que només haurien de sortir a partir de les 22 hores, quan s’acaba l’horari protegit, “però la realitat és que surten abans i que els nens els veuen”. I no acaba aquí. A la portada dels diaris digitals esportius aproximadament el 40% de la publicitat també és sobre joc, i apareix a qualsevol hora del dia perquè no hi ha cap regulació que ho impedeixi. “La pitjor és la publicitat en directe, la que fan els mateixos periodistes que retransmeten els partits”, afirma Perendreu. A Change.org, una campanya activada recentment demana que es prohibeixin els anuncis d’apostes esportives online a televisió.
Un decret que protegeix als menors desat al calaix
Fa més de quatre anys que el Govern de l’Estat va enllestir, i va arribar a sotmetre a informació pública, un Reial Decret de Comunicacions Comercials que posava limitacions a la publicitat de les apostes esportives i establia mesures protectores pels menors, però per alguna raó (o per algunes pressions) aquest decret es va acabar desant en un calaix. Perendreu confia que el nou executiu el desencalli o tiri endavant una regulació protectora de la infància respecte al joc.
Per exemple, explica el president d’Acencas, aquell reial decret obligava els anunciants i les pàgines web a incloure advertències sobre la prohibició de jugar als menors i a restringir aquesta mena de publicitat a algunes franges horàries. També prohibia l’aparició de personatges famosos en publicitat sobre apostes; “quan apareixen Carlos Sobera o Cristiano Ronaldo en un anunci sembla que estiguin venent una activitat lúdica, i no una aposta, que és el que realment és”, assegura Perendreu.
I quina proporció d’adolescents tindrien problemes de joc? No hi ha cap recerca exhaustiva al respecte, ni a Catalunya ni a Espanya, assegura, però sí que s’han fet estudis parcials que Acencas va penjant al seu web. Per exemple, un informe de 2015 sobre menors i jocs d’atzar online, elaborat per Pablo Garcia (Universitat de Saragossa), Pilar Buil (Univeristat Internacional de Catalunya) i Maria Josep Solé (CAC), cita estudis internacionals segons els quals entre un 2% i un 8% dels adolescents tenen problemes de joc i un altre 10-15% està en risc de desenvolupar-los. Un altre estudi de 2017 de la Universitat de Santiago de Compostela sobre el joc online i els menors gallecs, fet a partir d’una enquesta a 3.208 adolescents d’entre 12 i 17 anys, establia que la mitjana d’edat en la qual un adolescent aposta per primer cop en jocs d’atzar online és de 15,3 anys. I advertia també aquest informe que l’hàbit del joc va habitualment associat a altres conductes de risc, com el ciberbullying, el contacte amb desconeguts o el sexting.