Cada una de les citades parts s’ha de sentir important i necessària dins de la comunitat educativa. Aquest gran conjunt s’ha segmentat, s’ha anat dividint en petits fragments per poder treballar millor, doncs ningú pot abraçar-ho tot. L’escola està formada per aules, nivells, cicles, ED, claustre, departaments, AMPA, etc. Però sovint ens sentim tan bé dins del mateix subconjunt que ens oblidem que formem part del gran, que és en realitat el que ens dóna la força. Ens repartim les feines però mai hem de deixar enrere l’objectiu primordial, que és l’educació de tots els infants.
De ben segur que totes coneixem mestres enfocades en la seva classe, en els seus nens i nenes, en les seves mares i pares, fent una feina admirable com a tutores, però que potser han perdut la visió de comunitat. Algunes es centren tant en el seu petit nucli que obliden que formen part d’un conjunt més ampli, que aporta la gran riquesa de l’educació que és la seva diversitat.
Els que consideren com els seus infants ho són de tota l’escola i, alhora, tota la resta també són seus. Cada mestra ha de sentir que ho és de tots els alumnes de l’escola, no només dels que té a la classe. S’ha d’involucrar en l’educació de qualsevol d’ells, hem de sentir-nos part d’un tot.
A vegades dins les aules es desenvolupa una trajectòria aïllada de la resta de l’escola. També passa amb els cicles, essent notable el nombre d’escoles en les quals la interrelació entre els cicles és inexistent o molt minsa. Sempre hi ha d’haver una visió global de tot el que s’està fent, no poden haver-hi illetes. L’aula ha de ser un gra de sorra més dins de l’escola.
Hi ha centres on les seves mestres tenen una gran mobilitat, canviant de curs o de cicle, i això fa que es conegui tota la complexitat de l’escola. Quan ens assentem molt en una realitat sovint ens costa molt entendre la que es viu en altres nivells i cicles. Podem pensar que el nostre és el més complex, que és on es necessita més ajuda. Si això ho fa cada mestra dins la seva zona es fa impossible ser empàtics amb la resta del claustre i companyes.
Per tenir una visió global cal que hi hagi rotació de mestres dins la mateixa escola. La diversitat enriqueix als docents. Trobar nous reptes, anar coneixent diferents edats evolutives, diferents currículums, ens fa millors educadors. Tot canvi és un aprenentatge i d’ell hem de treure tot el positiu que puguem.
En els centres que promouen aquesta mobilitat, les mestres tenen una visió general de l’escola, es fan seus tots els problemes, siguin o no del mateix nivell o cicle. I també se senten seus tots els alumnes d’altres aules, doncs han tingut l’oportunitat de conèixer la problemàtica que els envolta. Són més empàtiques i comprensives amb els problemes dels altres.
Per les mestres és molt difícil deixar la zona de confort. Sovint aquests canvis els provoca neguit, prefereixen anar adquirint experiència en un determinat nivell o cicle, tenint així una seguretat que les ajuda en el dia a dia. Potser seria el moment de començar a educar assumint la possibilitat d’equivocar-se i podríem començar per nosaltres mateixes. No ens haurien de fer por els canvis, doncs amb ells s’aprèn i treuen de nosaltres competències que no sabem que tenim. Si volem que els nostres alumnes s’enfrontin a nous reptes estem obligades a fer-ho nosaltres també.
Quan es porta molt de temps en el mateix nivell o cicle es consoliden moltes rutines en el dia a dia. En canvi, quan una mestra fa un salt de cicle aporta idees noves, maneres de fer, d’entendre, molts coneixements procedents d’on ha estat abans, ganes de fer coses diferents de les que s’han fet sempre. Tot això millora el cicle, entrant aire nou i una altra perspectiva.
Amb la mobilitat de les mestres en el si de l’escola aquesta s’enriqueix i, el que és més important, s’enriqueixen els alumnes.
