Al Prat del Llobregat han fet un estudi entre el jovent de la ciutat que conclou que un 3,4% de nois que feien esport regularment durant la primària deixen de fer-ho a la secundària. Però que en el cas de les noies aquest percentatge s’eleva al 9,5%. En termes generals, la pràctica de l’esport és força elevada, ja que ho fan el 86,3% dels infants de primària (la mitjana a Catalunya és del 74,2%) i el 69% a la secundària (67,7%) a Catalunya, però entenen que un dels punts febles que cal treballar (i, de fet, ho estan fent) és aquest canvi de cicle. I més encara en el cas de les noies.
Un estudi del Consejo Superior de Deportes (CSD) titulat Los hábitos deportivos de la población escolar en España, encara que de 2011, dóna un resultat similar: el sedentarisme és més freqüent entre les noies adolescents que entre els nois, amb un percentatge del 46% les noies (39% a Catalunya) i del 24% els nois (26% a Catalunya). Segons aquest estudi, als 12 anys el 74% dels nois i el 54% de les noies fan alguna activitat físico-esportiva (concepte on entraria també fer esport al pati), mentre que amb 16 anys el percentatge baixa a 64% dels nois i només el 35% de les noies. En aquestes edats més d’un terç dels nois i les noies presenten problemes de sobrepès.
Accedir o no a l’esport que t’agrada
“Aquest informe té ja uns anys, i segurament no reflecteix la realitat actual, que ha millorat. La bretxa és menor, però encara existeix i segueix sent preocupant”, diu la doctora Eva Ferrer, especialista en medecina de l’esport i que des de l’Hospital Sant Joan de Déu va liderar un estudi, publicat a mitjans de 2018, titulat Salud y deporte en femenino. Hi ha tres raons principals que expliquen perquè les noies deixen l’esport abans, diu Ferrer: “Hi ha una edat en la qual elles busquen més les activitats socials, prioritzen les amistats, mentre que un alt percentatge dels nois segueixen preferint les activitats físiques. En segon lloc, la competició; sense dir que les noies no són competitives, és cert que busquen més la part lúdica de l’activitat física, i no tant la competitiva. I en tercer lloc hi ha un tema d’accessibilitat: si no pots accedir a l’esport que t’agrada no el pots practicar, i les noies no tenen les mateixes facilitats d’accés perquè les entitats es focalitzen més cap a l’esport de nois”, sintetitza.
Xavier Redon, coordinador de futbol sala femení de la Fundació CET10, té una visió similar, però en positiu. En el seu cas han notat un creixement en la participació de noies i han aconseguit estabilitzar diversos equips femenins. Ara el futsal femení de CET10 compta amb un centenar de noies distribuïdes en equips que van des de categoria infantil (13-14 anys) a sènior femení (18-19). Aconseguir crear equips ha estat fonamental, considera Redon, perquè abans el que passava era que moltes noies jugaven en equips mixtos fins a una determinada edat i després ho deixaven. Segons Redon, el principal problema estava en els esports d’equip, i no tant en els individuals, com dansa o natació; per això, “que hi hagi equips com en el cas del futsal femení, on cada vegada hi ha més llicències federatives, no només evita que ho deixin sinó que atrau l’atenció d’altres noies”.
A la Fundació CET10 han començat a treballar amb el programa smart futsal, a través del qual dediquen part del temps a sessions per interpretar i reflexionar sobre el joc. “Això a les noies els agrada especialment, en aquestes edats és molt important que vegin que participen en la presa de decisions sobre els diferents aspectes del joc”, diu Redon. La major part d’estudis coincideixen que la pràctica de l’esport millora el rendiment acadèmic, però en canvi aquesta és una de les causes de l’abandonament. “El primer que els ve al cap quan comencen a sentir una pressió pels estudis és que han de deixar l’esport, de vegades aquesta pressió els ve de les famílies, nosaltres les intentem convèncer de la necessitat de fer esport i que si pensen que podran amb tot ho aconseguiran”, afegeix.
Una altra experta de la Fundació CET10, la psicòloga esportiva Laura Sànchez, apunta un altre factor per revertir l’abandonament: el paper que juguen els mitjans de comunicació a l’hora de prestigiar l’esport femení. “Durant anys les dones esportistes del nostre país han obtingut grans resultats en l’àmbit esportiu, però el tracta que se’ls ha donat als mitjans de comunicació difereix de l’esperat”.
Diversió versus competició
Al Prat del Llobregat també han iniciat uns programes específics per lluitar contra l’abandonament de la pràctica esportiva durant el pas a la secundària, que també busca incidir especialment en les noies. El primer d’aquests programes, que es va posar en marxa el 2014, es diu Club Esport Jove, i consisteix a implementar una tarifa plana pràcticament gratuïta (20€ anuals) perquè joves de 12 a 18 anys gaudeixin de dues instal·lacions esportives del municipi en la franja horària de 15 a 17 hores, durant les quals es fan activitats dirigides. “Tenim 200 nanos inscrits, i d’aquests els que participen més activament són les noies”, explica Joan Rius, tècnic d’esports de l’Ajuntament del Prat i director d’una d’aquestes instal·lacions esportives municipals. “Els diners no són una barrera per fer esport i a més els joves tenen una percepció amable dels equipaments”, afegeix. A banda de les activitats dirigides, el Club Esport Jove organitza activitats puntuals en altres esports de difícil accés, com hípica, esquí o vela, també per un preu testimonial (15€ trimestrals).
El segon programa s’anomena Caràcter Esportiu i s’adreça a l’esport federat. Va començar l’any passat amb el futbol. Els equips infantils dels tres clubs del Prat van tenir l’acompanyament d’un psicòleg esportiu durant tot un trimestre, mentre els entrenadors rebien igualment formació per incorporar als seus entrenaments aspectes d’educació emocional o en valors, factors que es considera contribueixen a pal·liar la taxa d’abandonament. “Entenem que en la mesura que els nanos percebin l’esport com una activitat divertida i no tan competitiva, menys abandonament hi haurà, perquè moltes vegades l’abandonament ve del rebuig a la competició, i això ho veiem especialment en noies”. També es va fer sensibilització entre les entitats esportives i les famílies. “Vam començar amb el futbol, i aquest any estem col·laborant amb sis entitats que fan volei, bàsquet, atletisme i triatló, esports on hi ha molta més presència de noies, amb la participació d’un total de 150 joves d’entre 11 i 13 anys”, diu Rius.
L’esport no té gènere
A l’estudi Salud y deporte en femenino es presenta un decàleg de recomanacions per fomentar que nenes i adolescents actives i prevenir l’abandonament de l’esport. El primer consell és que, com diu l’Organització Mundial de la Salut, les nenes i els nens facin una hora d’activitat física diària, principalment aeròbica, i tres dies a la setmana una activitat “vigorosa” per enfortir músculs i ossos. Es recomana també que l’activitat vagi associada a socialització i diversió i a altres valors com treball en equip, assertivitat, responsabilitat, equitat o fair play. I que provin diversos tipus d’esport i puguin triar el que més els agradi, superant estereotips, perquè, com diu també l’informe, “l’esport no té gènere” encara que hi hagi disciplines que s’associen més a nois i d’altres més a noies. L’exemple més clar és el futbol, l’esport rei entre els nois, i en canvi el cinquè més practicat entre les noies.
“El món de l’esport i de l’activitat física està carregat de prejudicis negatius cap a les dones i tot allò que, a cada societat, es considera femení –diu l’informe–. Certament, avui dia, al nostre entorn, ja no hi ha lleis que prohibeixin determinades pràctiques esportives a les dones, ni discursos mèdics que desaconsellin la pràctica esportiva, com en el segle passat. Amb tot, en l’imaginari col·lectiu de la societat persisteixen les idees del que es considera apropiat per nois i el que es considera apropiat per noies, o la consideració negativa de «córrer com una nena» (i el que és considerat femení). Aquestes idees es transmeten sovint involuntàriament, i s’aprenen de forma inconscient, per multitud de canals, al llarg del nostre procés de socialització.”
“A les grans ciutats –apunta la doctora Eva Ferrer– no passa res si una noia adolescent escull practicar arts marcials o boxa, però en altres àmbits està mal vist que les noies facin segons quin tipus d’activitat; alguns pares de certes cultures prohibeixen que les seves filles vagin a nedar, perquè han de portar banyador, i les noies que són àrbitres de futbol reben encara de forma reiterada insults masclistes”.
La guardiola del cos humà
La davallada esportiva que es viu en l’adolescència és encara més pronunciada quan es fa el salt a la universitat, i en canvi els estudis sobre hàbits esportius del CSD observen que un cop superada aquesta etapa hi ha un repunt, ja que un percentatge significatiu de persones reprenen la pràctica esportiva.
“Fins als 20 anys les persones som com una guardiola, tota l’activitat física que fem és una inversió que posem a la guardiola, i que en el cas de les dones ens pot ajudar a tenir un menor risc de problemes cardiovascular o patologies associades a debilitat dels ossos quan ens arriba la menopausa, per això el sedentarisme precoç és tan negatiu”, sosté Ferrer. Per ella, la clau per revertir la situació està més en l’àmbit familiar que en l’escolar. “A l’escola hi passen moltes hores, però la pedra angular en l’adquisició dels hàbits és la família, perquè al final una nena que vegi que a casa es fa esport ho copiarà i a la inversa farà el mateix”.
La llista de beneficis que apunten els experts pel que fa a la pràctica esportiva en aquestes edats, en especial entre les noies, és molt més llarga, ja que parlen de beneficis físics però sobretot psicològics: millor tolerància a la frustració, constància, disciplina, capacitat d’esforç, esperit de superació, autoconfiança, treball en grup, millora de l’autoestima, superació de moments difícils, desinhibició, aprendre una millor gestió del temps, socialització, etc.
