Batxillerat? Però quin batxillerat? Formació Professional? Però quin cicle formatiu? I a quin centre? Aquest itinerari només el fan les persones amb poques expectatives i notes baixes? Cal anar a la universitat? Però per fer quin grau i a on? Amb el pas a l’educació postobligatòria arriba la primera decisió rellevant en la vida de tot estudiant, i en canvi, davant d’una oferta cada cop més àmplia i uns itineraris cada cop més enrevessats, el suport que rep acostuma a estar limitat al coneixement familiar, i als recursos orientatius que posa al seu abast el centre on fa la secundària obligatòria. “Tres quartes parts de l’alumnat està molt preocupat per aquesta decisió, com també ho estan les seves famílies, i la major part dels que ara estan fent estudis universitaris o d’FP superior considera que l’ajuda rebuda per part dels seus centres va ser poc útil o que fins i tot que no li va servir de res”, explica Maria Jesús Comellas, professora emèrita titular d’Orientació Educativa de la UAB. Comellas apadrina el projecte Sinspira, liderat pel comunicador Pau Calderón, que intenta posar llum a aquesta tria a les palpentes.
Sinspira és una plataforma online on trobem testimonis d’estudiants que estan acabant un cicle formatiu de grau superior o un grau universitari. Estudiants que no fa tant de temps van haver de prendre aquestes decisions transcendentals i que poden explicar de primera mà la seva experiència a estudiants més joves. Des de fa més d’un any, aquest portal enregistra i penja vídeos d’aquests estudiants, als quals anomena inspiradors, i els demana que responguin en uns minuts a les mateixes vuit preguntes: Com són els meus estudis?; Per què els vaig triar?; Què m’agrada més?; Fes aquests estudis si…; El meu futur professional i el meu somni; El centre d’estudis; i Un consell per decidir. Els estudiants poden veure tot el vídeo o anar a la pregunta que més els interessa. A més, els inspiradors proporcionen altra informació personal, com els estudis que van fer prèviament i la nota mitjana que van treure.
El projecte, explica Pau Calderón, va néixer d’una reflexió: “Cada any milers d’alumnes passen per aquest procés; com és que tota aquesta experiència no s’aprofita de manera sistemàtica i extensiva?”. De moment, porten més de cent vídeos elaborats, i la idea és “que continuï creixent per convertir-se en el més gran banc de dades audiovisuals sobre experiències educatives”, explica. Cada inspirador explica com li ha anat, i les experiències són molt diverses, però hi ha una coincidència en el consell final: “La major part coincideixen en tres idees: fes el que t’agradi, pren-te el teu temps per descobrir-ho, ja que no hi ha pressa; i no pensis només en sortides professionals”, afegeix Calderón.
Un dels nostres
“És important que els inspiradors siguin d’estudiants que es troben al final del seu itinerari educatiu, ja que encara parlen el seu llenguatge; un dels aspectes que més agrada a l’alumnat de secundària és que els testimonis s’expressen amb total naturalitat tant de les coses que els hi han agradat com les que no, dels encerts i dels errors, i de com aquests errors els han permès finalment trobar el seu lloc”, diu Calderón. En el fons, admet, Sinspira no fa més que portar a gran escala una pràctica de tota la vida. “Sempre busquem algú que hagi passat per aquesta situació, aquí el que fem és facilitar-ho. Alguns centres porten exalumnes per explicar la seva experiència a la universitat, o hi ha famílies que intenten que els seus fills i filles parlin amb els d’uns amics, més grans, perquè li expliquin com els hi va a la carrera, però no sempre els convencen i en tot cas això té les limitacions de les relacions de cadascú i el temps que hi poden dedicar”.
“La família és un actor determinant. Aquesta és una decisió que pren el nucli familiar perquè és una decisió de futur, però la seva informació és molt limitada, ja que encara es té la mirada a professions considerades de prestigi seguint els models d’altres temps i amb molta influència per uns referents d’èxit social molt ancorats en la competitivitat, fet que dificulta que permetin que es prenguin moltes decisions.”, adverteix Maria Jesús Comellas.
Al mateix temps que han desenvolupat la plataforma, els promotors de Sinspira han intentat identificar les principals inquietuds i temences als quals s’enfronten els estudiants que es troben en la franja d’edat dels 15 als 17 anys. Més de 500 ja han contestat una enquesta online, i d’aquí surten dades com que el 70% no tenen ni idea de què faran quan acabin l’ESO o el batxillerat, que el 100% vol seguir estudiant i que els agradaria disposar de més ajuda i més temps per decidir, ja que la pressió de triar una opció en poc temps els causa una forta angoixa. “Segurament aquest és un procés que hauria de començar ja a l’inici de la secundària, tant a l’escola com a la família –opina Calderón–, a 4t l’alumnat de vegades té la sensació que està fent tard”.
L’efecte descoberta
“El nostre objectiu és arribar a cobrir la totalitat d’estudis postobligatoris, tant universitaris com de cicles formatius”, comenta Calderón. Però el projecte va més enllà de ser un simple repositori de testimonis. “Estem desenvolupament eines tecnològiques pròpies per fomentar el que anomenem l’efecte descoberta, esperem que la intel·ligència artificial ens permeti relacionar perfils, interessos i habilitats, i que els usuaris no només puguin saber com els hi ha anat a aquells estudiants que han fet el que ells tenen pensat fer, sinó que el sistema els proposi itineraris formatius que ni s’havien plantejat”, afegeix.
De fet, segons Calderón, Sinspira té també la voluntat de donar visibilitat a itineraris desconeguts, i per això considera que és una bona eina per incrementar les vocacions STEAM, i en particular entre les noies (un objectiu clau del sistema educatiu), així com donar visibilitat i normalitzar itineraris tradicionalment menystinguts com els dels cicles formatius.
Hi ha, però, una part crematística: Sinspira no és una plataforma oberta ni gratuïta, sinó que el seu manteniment i desenvolupament passa per atraure l’interès dels centres educatius, però sobretot d’institucions i ajuntaments que puguin assumir una subscripció anual perquè el cost no afecti els recursos dels centres. Segons Comellas, “és un tema que va molt més enllà d’una decisió individual, afecta la societat i pot repercutir en una disminució de l’abandonament escolar i la millora de la formació i la motivació de l’alumnat”. El preu de la subscripció no es publica a la web ni és fix, sinó que s’intenta adaptar a cada tipologia de centre, explica Calderón. “Volem ser útils per l’alumnat i per les orientacions que es fan en els centres, ja que el professorat no té prou informació actualitzada, proposem dinàmiques a l’aula perquè l’orientació sigui una activitat engrescadora, facilitem una guia de visionat perquè la consulta sigui àgil, i també tenim la intenció d’anar més enllà –afegeix–, la idea seria que al final els centres poguessin rebre informació sobre com els ha anat als seus estudiants en relació a la presa de decisions, és a dir, perquè poguessin avaluar la seva mateixa tasca orientadora”.
