Sóc clar des del principi. Tampoc sóc excloent, m’agrada i aplico certa tecnologia. Ara, comparteixo els meus dubtes: observem que en aquests últims anys, també l’oferta formativa per a docents es va col·lapsar amb propostes que passaven per la presència de la pantalla, i amb la imprescindible pantalla digital a l’aula (que funciona quan funciona). Una oferta que ens arriba des de l’administració educativa, des de sindicats de tots els colors i des d’empreses (només un color). Trobo alguna proposta formativa que m’informi de filosofia pedagògica? De metodologia concreta? Trobo alguna proposta que em posi en la tessitura d’investigar sobre l’educatiu a fons?…
I entre altres pensades, el fenomen del coach. Ja no seré docent, seré coach! Però aquesta tendència és només una qüestió formal, d’aspecte, d’embolcall, de producte final que arriba a les aules per ser aplicat amb l’aurèola de modernitat i actualització, i com a aspecte formal em preocupa, però relativament. Després d’alguns debats, de lectures dels savis i sàvies de la pedagogia i de les lleis de mercat, després de contrastar mínimament la sospita, solc constatar que existeix implícita i intencionadament tota una filosofia que sustenta aquestes modes. I que s’amaga amb habilitat.
Una filosofia amb uns interessos molt definits (consultar i llegir els principis d’institucions educatives d’àmbit europeu que marquen directrius) pel que fa a la formació de l’alumnat, a la formació del professorat i a la previsió del futur laboral i el mercat de treball. I ens fascinem, i ens diem “que lluny estic d’això i m’haig de posar al dia…” Una de les fascinacions, més enllà de donar-li al botó i lliscar el dit, és la qüestió del rendiment escolar: aprenen més, millor? Més ràpidament? Ho veus? Ja s’ha colat un altre criteri, el rendiment.
La política educativa europea està obsessionada amb el rendiment acadèmic (Informes PISA i similars). Les xifres ens emocionen i voldríem estar dins d’aquest X% els alumnes de la qual aconsegueixen una competència lectora, per exemple. Sempre m’he preguntat com es fa per qualificar amb un 7,65 els coneixements d’Història, posem per cas. L’obsessió per l’avaluació quantitativa…
Han d’entrar (ja han entrat) els conceptes i paràmetres de l’entorn empresarial i especulatiu a l’escola? Què faig amb Lluís, que té un lleuger retard degut a condicions físiques i socioculturals? A més, un retard respecte a què?
Molts pensem que l’escola és el lloc del respecte al ritme personal d’aprenentatge i de l’assaig, que és el docent el que marca les diferents estratègies per al seu grup classe tan heterogeni sempre, i continuem pensant que serà impossible enquadrar el nostre grup classe en les prestatgeries quantificadores dels percentatges. La meva classe és un paquet amb una forma una mica estranya i no hi ha manera que càpiga a les prestatgeries classificadores, el problema està en com em va sortir el paquet o en qui va fabricar les prestatgeries?
En un dels últims cursos de formació (?) on es presentava una nova proposta, el ganxo era que el docent no tenia pràcticament que fer res, tot ho tenies online, teclejant la contrasenya (previ pagament), fins i tot vindrien monitors de l’empresa que ven el producte per orientar l’alumnat i també em va cridar l’atenció quan van oferir treballar amb ulleres tridimensionals: la imatge, la foto de l’aula era si més no inquietant, tots amb les seves ulleres sense mirar ningú però veient-ho tot. De mirar al mòbil a no mirar.
També veiem aquests anys uns tríptics en els quals es publicita el centre escolar i les seves virtuts. En la primera cara del tríptic apareix la foto de l’aula, d’un pupitre on hi ha una tablet, quin atractiu com a projecte pedagògic, oi? I comenta l’imprès que ja no hi ha llibre… Sí, sembla que es va substituir el llibre, bé, però, i la metodologia? Va canviar la dinàmica de la classe? En l’àmbit domèstic, d’oci, de convivència, la pantalla és qui domina l’escena, també l’he d’afavorir a l’escola?
Bé, no vam venir a l’escola per això, oi? Hauríem de debatre com s’està programant la substitució física del docent, amb la simpàtica aprovació de la societat que aplaudeix i entén moltes d’aquestes maniobres com a innovació pedagògica. Els manuals deien una altra cosa, portar la vida a l’escola implica altres camins, altres dinàmiques, que sempre han estat aquí, que sempre s’han construït amb cada projecte nou. Hi ha canvis que no ho són, que simplement anuncien una fi.
Per acabar, insisteixo com al principi, no es tracta de negar l’eina tecnològica, els docents sempre l’hem utilitzat, es tracta de pensar sobre tot tipus d’eines, modes, termes, panacees que piquen a la porta dels centres. Hi ha molts textos de referència que poden il·lustrar amb major substància els dubtes que aquí compartim. Citaré solament dos que em semblen concrets i sistemàtics. El primer és de Noam Chomsky, Porque lo decimos nosotros, a Paidós Estudi i Societat, tot el llibre és interessantíssim, però, pel que fa al que ens concerneix, les pàgines 51 a 56, per exemple, ens relaten “l’ofensiva contra l’educació pública”. El segon és de Pilar Carrera i Eduardo Luque, Nos quieren más tontos, a El Viejo Topo, bàsicament un manual molt clar per entendre aquest tipus d’estratègies amenaçadores.
I és que en educació, cal parlar de política, cal fer política.
