Superada la idea de nadius digitals i analògics, ara el discurs ve de les tecnologies emergents o la Gutemberg tecnològica: robòtica, la nano tecnologia, apps, la realitat virtual, la impressió 3D, les monedes virtuals, la intel·ligència artificial, xarxes socials o la biologia avançada i no sé quantes coses més. Ja no és introduir tauletes u ordinadors, pissarres digitals o el debat dels telèfons mòbils a les escoles, ara va més enllà. És alguna cosa que no sabem molt bé com serà. Però que alguns apocalíptics tecnològics, els pessimistes educatius, que ho troben tot obsolet, ens pregonen i, a la vegada, ens desconcerten, de com seran les aules, les escoles i el professorat del futur?
I davant de tot això, els educadors ens trobem entre ser apocalíptics o integrats. Entre el pessimisme i l’optimisme. Entre llums i ombres. I a més, amb el desembarcament constant d’empreses, altres institucions i editorials interessades a introduir la seva tecnologia. Les seves intencions poden ser legítimes, però no tenen els mateixos objectius que l’educació, encara que s’amaguin parlant de desenvolupar competències digitals. Actualment hi ha a Catalunya 610 empreses dedicades a les tecnologies educatives (infraestructures, equipament, serveis de consultoria, relatives als continguts i recursos per l‘aprenentatge, software, plataformes, etc.) i que, actualment, representen l’1,03% del PIB de Catalunya i va en augment amb el tractament de dades, aprenentatge en videojocs, material…
I no podem mistificar la tecnologia tal com està passant amb la innovació. Hem d’evitar que alguns agents amb l’única finalitat econòmica s’apropien de l’educació amb el seu discurs que la tecnologia s’ha d’estendre, ja que les necessitats del mercat ho necessiten. Que la tecnologia no ens porti, sense ser conscients, a un model de societat neoliberal, on l’important és adaptar-se a les demandes i ofertes del context del mercat i que aquesta flexibilitat necessita constantment noves habilitats que subministra la tecnologia.
És clar que l’hem d’introduir a les aules i les escoles però sempre que sigui per educar, per no segregar (atenció encara a la bretxa digital), per desenvolupar més l’autonomia, col·laborar, compartir i per utilitzar-la per motivar per aprendre i descobrir críticament el món. És cert que sempre l’educació ha estat preocupada per què ensenyem i com ho fem. I la tecnologia afegeix l’on. I això és bo en mans del professorat. El repte serà passar de l’entreteniment en la utilització de les eines tecnològiques a artefactes d’aprenentatge i coneixement, que donin l’oportunitat d’aprendre millor.
I algun apocalíptic educatiu (cada vegada n’hi ha més) ens diuen que és possible que, en un futur proper, algun robot substitueixi al docent. Que el paper del professorat està condemnat, i que la tasca docent està obsoleta. Es confon introduir artefactes instrumentals amb aplicació educativa de les tecnologies. No ho crec, però si algun docent es mereix ser substituït per un robot per la seva forma d’ensenyar, no hi estaré en contra. Però no serà el cas en el conjunt del magisteri. Una altra cosa és com apliquem aquestes tecnologies en benefici de l’aprenentatge de l’època actual i futura.
Segurament no tenim més remei que anar introduint els artefactes que, de forma vertiginosa, es van creant però amb cura de quin és el seu objectiu. Els artefactes digitals són un recurs, com tants que hem tingut en l’ensenyament, però sense oblidar l’educació com a eina per formar éssers humans i ciutadans.
El contingut i les formes canviaran constantment, les estructures socials, la realitat, el context i la moral també. I la tecnologia pot fer canviar comportaments, ja que introdueix de forma quotidiana noves relacions amb el món i a la vida personal. Però sempre ha de quedar a l’educació la importància de la infància, el que alguns poetes parlen de l’estètica, de la bellesa que si l’apliquem a l’educació seria l’estètica de la pedagogia. Deixarem l’educació en mans de les màquines com diuen alguns apocalíptics? De la seva estètica instrumental i insensible? O, al contrari, les farem servir per augmentar el saber, comprendre i orientar-nos cap el futur i facilitar la comunicació per augmentar l’experiència del coneixement? Necessitem competències digitals com a eines d’aprenentatge, d’acord, però molt més competències simbòliques com desenvolupar el pensament, la crítica, autonomia, la construcció del saber, donant sentit al món que ens envolta…
Crec que sempre hi haurà professorat a les aules, una altra cosa és que s’ha de tenir una formació tecnològica per fugir del desconcert i la incertesa. Però la finalitat és l’educació. És veritat que el professorat va canviant. Tenim molta informació i és possible que sigui millor adquirir-la per altres mitjans que la paraula o el llibre. Però el professorat ha de continuar sent protagonista del canvi. I que la seva funció, amb noves eines, afegeixi més orientació, més avaluar el seu sentit i experimentar el més adequat a les necessitats de l’alumnat.
En fi, la tecnologia i l’analogia continuaran canviant el món educatiu i són complementàries. Però la tecnologia ha d’estar al servei d’un projecte educatiu d’innovació i canvi de l’ensenyament i no al revés. Relativitzem els discursos dels apocalíptics tecnològics.
