Un bon professor és més important que no pas quina és la ràtio de la classe, les infraestructures del centre, els materials i recursos tecnològics disponibles o el currículum d’unes i altres assignatures. La qualitat del professorat supera tots aquests altres condicionants, i més encara en el cas d’alumnes que procedeixen de famílies socialment i educativament més vulnerables. I perquè aquesta qualitat es doni és essencial la formació permanent.
Això, que pot semblar una obvietat, ve ara avalat per un dels estudis que fa la Fundació Bofill dins del cicle Què funciona en educació?, i que realitza conjuntament amb l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua). En aquest cas han analitzat els resultats de 200 estudis internacionals que analitzen de forma rigorosa l’impacte de diversos programes de formació permanent del professorat en el rendiment educatiu de l’alumnat i en el seu desenvolupament socioemocional. Una de les autores de l’informe, l’analista d’Ivàlua Núria Comas, el va presentar ahir en un acte al Palau Macaya.
Segons Comas, el conjunt d’aquests estudis demostra que els programes de formació permanent del professorat generen un impacte positiu en el rendiment acadèmic de l’alumnat, i que aquest impacte és similar al que s’aconsegueix amb reduccions de ràtio alumnes-mestre, i superior a l’efecte que té comptar amb professors auxiliars. Els programes són efectius en totes les etapes educatives, però s’intueix un major impacte entre l’alumnat vulnerable, i en el cas dels infants menors de 7 anys, es constata un efecte positiu sobre les seves habilitats socioemocionals i comunicatives. A més, els estudis posen de manifest que les activitats de formació permanent aconsegueixen canvis reals en la pràctica diària del professorat.
En concret, diuen els investigadors, les activitats de formació permanent són més efectives quan 1) aborden qüestions pedagògiques rellevants per a cada àrea de coneixement o de competència (ex: un programa que transmet estratègies per ensenyar a sumar i a restar als infants), mentre que els programes de caràcter general tenen efectes petits o fins i tot nuls; 2) existeix coherència entre el contingut de la formació i el context educatiu en què s’insereix el professorat i l’alumnat a qui acompanya (pel que fa al currículum, les activitats quotidianes del centre educatiu, i les pràctiques docents); i 3) els programes funcionen especialment bé quan inclouen coaching o mentoratge, feedback expert i acompanyament al llarg del temps, espais per a la reflexió sobre la pròpia pràctica professional; i activitats d’aprenentatge basat en l’acció. En canvi, no hi ha cap relació directa entre el nombre d’hores de formació i l’eficiència d’aquesta formació.
Poca informació sobre la realitat catalana
I quina és la realitat de la formació permanent del professorat a Catalunya? Segons la Fundació Bofill, “a la pràctica, ofereix un panorama ben heterogeni: cursos sobre àrees específiques, sobre competències transversals, aspectes teòrics; durades i horaris diversos (des d’activitats puntuals a programes continuats durant el curs); metodologies presencials, virtuals, grupals, coaching; diferents esquemes de provisió (Departament d’Educació, ICE, ajuntaments, empreses), etc. I és també divers el paper que pot tenir el mateix centre i els seus equips docents i directius com a agents de formació i desenvolupament professional”.
Jaume Ametller, professor de la UdG i nou coordinador del Programa de millora i innovació en la formació de mestre (MIF), va reconèixer que els estudis internacionals apunten aspectes que poden ser útils, però que cal que les evidències les fem a partir de la nostra realitat. En aquest sentit, va lamentar que “no tenim prou informació sobre els nostres programes” de formació i per tant “tenim poques evidències del que passa en el nostre context i de l’impacte que té la nostra formació permanent”.
A l’inici de l’acte, el director de la Fundació Bofill, Ismael Palacín, va comentar que “quan preguntes a algú sobre la formació permanent, gairebé tothom et diu que està bastant descontent. Paradoxalment, en un dels nostres baròmetres els mestres ens van dir que havien millorat gràcies a la pràctica professional i en segon lloc gràcies a la formació permanent, molt per sobre de qualsevol altra possible resposta, com aprendre dels companys o dels comentaris del director o la directora”.
Les recomanacions dels experts
Tenint en compte aquesta anàlisi, els investigadors recomanen planificar la formació permanent en base als objectius curriculars dels centres i a les necessitats específiques del seu alumnat, i vincular la formació a les tasques i responsabilitats dels docents. Per fer-ho efectiu, s’haurien de prioritzar fórmules d’aprenentatge basat en l’acció (l’exercici de la docència, l’observació i l’avaluació d’altres docents, etc.) i s’hauria de preveure que les formacions incorporessin temps i oportunitats per a reflexionar sobre la pròpia pràctica docent i per incorporar allò que s’ha après a la formació en l’exercici diari.
Així mateix, continuen els investigadors, “cal dissenyar formacions que incloguin mecanismes d’acompanyament i seguiment per als docents (com el coaching), per facilitar la transferència de coneixement, i eines i temps per tal que avaluïn les noves pràctiques”; “fonamentar el contingut de la formació permanent en les evidències sobre l’efectivitat de les diverses estratègies educatives i sobre la manera en què els infants adquireixen coneixements i competències”; i, en darrer lloc, “avaluar les diverses iniciatives de formació permanent per al professorat i identificar quins són els elements que fan que les formacions siguin realment efectives”.
