Rocketman
Després de Bohemian Rhapsody ens arriba Rocketman que ens mostra una bona part de la vida d’Elton John. Dirigeix Dexter Fletcher i el personatge d’Elton l’interpreta amb molta solvència Taron Egerton.
Mentre veia la pel·lícula pensava en La La Land, en All that jazz i en De-Lovely, que filmava una part de la vida de Cole Porter. Crec que Rocketman beu d’aquestes tres obres anteriors.
Descobrim un nen molt ben dotat per la música, tímid i acomplexat, amb una mare que no l’acaba de saber ajudar ni comprendre, un pare que és incapaç de mostrar-li cap mena d’estimació i una àvia que supleix les mancances dels seus pares.
Seguim la carrera d’aquest mestre del rock, l’acompanyem en els seus inicis i en el moment que sap que s’ha de crear un personatge si vol triomfar en aquest món tan difícil. Som testimonis del seus triomfs, dels seus desenganys amorosos, de la magnífica amistat amb l’autor de les lletres de moltes de les seves cançons –paper que interpreta Jamie Bell, l’inoblidable nen de Billy Elliot–, de la seva baixada a l’infern de les drogues i, al final de tot, quan toca fons i entra en una clínica de recuperació, sabem alguna cosa de la seva vida actual i de les donacions que fa a causes humanitàries. Un personatge que malgrat tot s’acaba redimint.
L’escena inicial no té preu. Elton John entra vestit de dimoni a una sala per iniciar la teràpia de grup. Una imatge inoblidable.
Un musical on les magnífiques cançons fan avançar la història i que té moments molt entretinguts i brillants. Ras i curt: un bon musical que no us podeu perdre.
El sótano de Ma
Una pel·lícula de por, de terror, de suspens, de psicòpates… ha de tenir uns actors i unes actrius que t’acompanyin sempre. A mi no m’abandonen, per exemple, el Perkins de Psicosis, el Hopkins de El silenci dels anyells, els joves assassins d’Haneke, alguns personatges interpretats per l’Huppert, la colla de la sèrie Scream, tots els dràcules o el Krueger que viu en els somnis del jovent… i ara l’esplèndida i gran actriu que és Octavia Spencer, la qual dóna vida a una dona que té un passat on ha patit una gran humiliació i que decideix tornar el mal que li han fet d’una manera ben original i esgarrifosa.
No hi ha grans ensurts. Hi ha, com acostuma a passar, alguns errors de guió, de versemblança, però la sang no arriba al riu i els encerts t’ho fan perdonar tot. No hi ha paisatges de novel·la gòtica, ni una música especialment insistent… però hi ha una dona amb un passat molt dolorós que es capaç de somriure com només ho sap fer Olivia Spencer –recordeu-la a Criadas y señoras o a La forma del agua–, un rostre ple de bondat, però que es convertirà en l’infern d’una colla d’adolescents que volen celebrar festes, remenar l’esquelet, beure, tocar-se una estona i poca cosa més.
Si us agrada aquest gènere gaudireu de El sótano de Ma, dirigida per Tate Taylor i que recupera l’actriu Juliette Lewis, ara convertida en una mare d’una adolescent que com gairebé tothom amaga pecats de joventut.
Per cert, l’he vist tot sol al cine i veure pel·lícules d’aquesta mena sense ningú més a la sala és una experiència molt excitant. De tant en tant et gires per veure si entre les ombres de la sala hi ha el dolent. O la dolenta, com passa en aquest cas, però la gran traça de la construcció del personatge és que acabes sentint molta simpatia per aquesta dona que està decidida a tot i per amor.
