David Miró explica a l’Ara, de dijous 13 de juny, que Jordi Cuixart, un cop acabat el judici, es troba amb la Txell, la seva dona, a la sortida de la sala del tribunal. Hi ha dos policies de dimensions gegantines que tenen una missió: impedir el contacte físic entre els presos i els familiars. Cuixart avança somrient i quan arriba a l’alçada on hi ha la seva dona allarga la mà i per l’escletxa estreta que hi ha entre els dos cossos dels guardians acarona la panxa de la Txell. Una acció que dura breus segons, però d’una intensitat que només podem comparar amb la seva fragilitat. Acarona per uns instants la mare i la criatura que esperen. La tendresa és un vincle i en Cuixart el fa viu amb la senzillesa que tenen els detalls més insignificants i que descobrim quan ens falten, com els passa als peixos quan els treus de l’aigua.
I aquest gest em fa pensar en la necessitat que tenim de fer viva la tendresa quan fem referència a les relacions mestres-alumnes. Entre uns i altres s’alcen molt murs difícils de vèncer. El mur d’unes paraules que no sabem compartir. L’escassetat de mirades als ulls perquè s’adrecen als ordinadors i a tota la burocràcia que ofega l’escola. El mur d’una xerrameca que ens fa oblidar allò que és essencial en la relació educativa. El comentari és més necessari ara perquè aquests dies ens dediquem a avaluar i ens cal trobar les esquerdes entre els murs de les nostres seguretats i de les nostres sentències definitives que lentament anem alçant. Temps per acaronar l’altre, per restablir la relació vehiculada per un contacte suau i directe, que no estigui mediatitzat per qualsevol altra consideració ni artefacte.
Trobar el gest adequat, sense la pressió que sempre té el fet de tocar. Senzillament permetre que els dits facin la seva feina, els dits i la mirada. Compartir les llàgrimes i les rialles, les paraules i els silencis. Compartir les coses del món i mantenir viva la tendresa, perquè si en som capaços res estarà perdut. Un gest pot salvar moltes coses i totes necessàries.
