En l’àmbit de l’ensenyament hem d’estar amatents i tenir molt en compte com la dreta pot influir a augmentar, encara més, la segregació escolar. Perquè malauradament són evidents les tendències de la nostra societat d’agrupar-nos en funció de la capa social a la qual pertanyem. I els poders públics ho afavoreixen en comptes d’intentar buscar mesures correctores i compensadores. Unes tendències que no ajuden a la necessària diversitat, més aviat dificulten la convivència i probablement augmenten els conflictes. No afavoreixen la cooperació, la companyonia, la col·laboració… i sí la competitivitat, el fet de passar per damunt de l’altre, el masclisme, el racisme. Es fan paleses les diferències de classe, d’ètnia, de gènere, d’orientació sexual… que es contemplen com elements de segregació social.
Tots som racistes. A vegades he començat una intervenció en una activitat de formació amb aquestes paraules. La intenció ha estat provocar reaccions dels assistents; no sempre ho aconseguia.
“Jo no sóc racista, però això que fan no es pot acceptar; un oratori al costat de les cases serà un niu de conflictes…” Frases d’aquest tarannà es poden escoltar a persones entrevistades a la televisió quan hi ha hagut algun fet relacionat amb veïns gitanos o musulmans. El més interessant és la primera part. Jo no sóc racista, no tenim perquè no creure-la. Caldria distingir racisme i comportaments racistes. No podem jutjar el que una persona pensa o sent. Allò que es creu d’ella mateixa. Pot pensar que no és racista i alhora tenir uns comportaments que ho contradiuen. Els sentiments racistes són això: sentiments, poc racionals, fàcils de manipular. Per canviar-los fa falta un temps de relacions personals que poden ajudar a entendre i sentir que totes les persones són iguals i tenen els mateixos drets. No hi ha races humanes. No hi ha cultures superiors a les altres. Hi ha cultures on el masclisme està molt més accentuat que a les nostres; però la nostra cultura permet deixar l’avi o àvia a una residència i altres ho consideren una infàmia.
Si afirmo que tots som racistes és perquè hi ha una mena de racisme light, que no és delicte, present a la societat. L’empresari que no dóna feina segons la cara o el color, el propietari d’un habitatge que el lloga a preus desorbitats a estrangers pobres, la família que canvia la seva criatura d’escola perquè s’hi han matriculat uns quants nouvinguts o gitanos, qui va caminant i canvia de vorera perquè una persona negra s’hi acosta… tots aquests actes són comportaments racistes i no es pot denunciar a ningú per fer-los. Però són el cultiu on creixen els comportaments racistes delictius, cremar barraques, apallissar persones, insultar jugadors de futbol negres, maltractar… actuacions fetes per persones civils i per funcionaris públics.
És probable que el racisme sigui instintiu i l’antiracisme fruit d’una construcció educativa. Des de l’inici de la humanitat, els grups humans han entrat en conflicte, han discutit pel control del territori, per l’aigua, pels possibles cultius… Nosaltres i ells és quelcom arrelat a les persones des de temps immemorials. La majoria de nadons a una certa edat no es refien dels estranys. Ambdós fets han permès la supervivència individual i col·lectiva de la humanitat. Els infants creixen i la humanitat ha evolucionat molt. Amb el procés educatiu podem superar l’ancestral nosaltres i ells. Podem relacionar-nos i aprofitar el bo i millor de cada persona i cada cultura: la humanitat en conjunt avançaria, el futur seria millor per a les noves generacions.
Si respectem les diferències, lluitarem contra les desigualtats que poden provocar. En una societat classista com la que vivim pot ser que mirem els immigrants pobres i ètnies minoritàries des de la situació de poder que tenim. No és fàcil dur a terme unes autèntiques relacions interculturals. A Occident s’ha conceptualitzat l’interculturalisme, però és dubtós que es dugui seriosament a terme. Fer-ho posaria en qüestió els privilegis i el poder que gaudeixen les societats riques, el primer món, enfront de les societats de l’anomenat tercer món. Altres analistes parlaran de centre i perifèria del sistema. Probablement si els països d’origen de la immigració que arriba a casa nostra no haguessin sofert anys o segles d’espoli des d’Europa (un espoli que continua avui), no vindrien tantes persones jugant-se la vida a trobar un futur que no tenen. Com ha escrit Teresa San Roman, “el problema es hacer sitio a todos ellos. Y para eso tendríamos que movernos todos nosotros.” [1]
La meva experiència em permet afirmar que malgrat certs comportaments racistes de mestres i professorat –els ensenyants són membres de la societat i participen d’alguns comportaments–, l’escola és la institució més ben valorada per les famílies nouvingudes o de cultures minoritàries. Ha estat el lloc on s’han sentit tractades com persones en pla d’igualtat. Fora s’han sentit observades, vigilades o invisibles. No podem, però, deixar d’estar amatents i sovint l’administració educativa no està a l’altura que es requereix.
Quina és la finalitat del programa PRODERAI [2], que per sort va tenir poca volada? Es volia formar al professorat per detectar comportaments islamistes, per tant es presentava (sense voler?) a les persones de religió musulmana com un perill latent de practicar el terrorisme. En comptes d’animar a defugir els estereotips i prejudicis que existeixen a la societat actual, s’animava a fixar-nos en certs comportaments que podien ser de qualsevol criatura o adolescent. En comptes d’animar a la convivència malgrat les diferències, es demanava prevenció envers persones diferents de la majoria.
Als centres escolars s’ha de viure una autèntica educació antiracista. Els ensenyants hem de procurar uns comportaments adequats als valors que volem transmetre. Hom ensenya més amb el que fa que amb el que diu. Hem de transmetre a tota la comunitat educativa, a tota la societat la necessitat de conviure amb totes les diferències; la necessitat de lluitar contra les desigualtats que generen els comportaments racistes. Contra la segregació escolar.
[1] San Román, Teresa (2004) Sueños africanos para una escuela catalana. UAB, Barcelona
[2] Prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius. Departaments d’Ensenyament i d’Interior.
