Darrerament han sortit algunes anàlisis sobre la falta d’innovació educativa a la Universitat. No dic que no. Però és molta casualitat que aquestes crítiques apareguin a tot arreu i no surti tant la manca de recursos, la precarietat laboral de molt professorat a temps parcial i mal pagat, i la falta de finançament dels darrers anys que proletaritza la universitat. Malgrat tot (sobretot de l’administració), la universitat tira endavant, encara que amb menys pressupost, amb polítiques erràtiques u orientades al “salveu-vos vosaltres”, i personal cada vegada més precari i desmotivat.
I tira endavant també pel compromís de molta gent que és conscient que avui ja no és suficient posseir un raonable cabal de coneixements. És fonamental la capacitat d’adaptació al canvi i a la incertesa, perquè, actualment, el canvi és constant i vertiginós en totes les àrees del coneixement i de l’activitat humana. Per això, el professorat universitari ha de ser capaç de transmetre noves capacitats als seus estudiants, però començant per posseir-les ell mateix. I també perquè l’alumnat s’avorreix cada vegada més, de tanta paraula i tantes presentacions audiovisuals llegides.
Això no justifica que no s’hagi deixat de costat el tradicional objectiu de transmetre o compartir coneixements, mitjançant la sessió expositiva, que no és del tot dolenta (és dolent qui la dona i com la dona). Ningú dubta que és necessari adoptar metodologies didàctiques diferents i eficaces per encarar els nous requeriments.
I és lògic que alguns docents se sentin molt satisfets acadèmicament després d’una classe purament transmissora. Això és el que han vist i viscut. I ningú li ha dit que hi ha altres maneres. I la universitat s’ha caracteritzat durant segles per exercir a les seves aules la sessió expositiva com a procediment metodològic, però avui dia obliga a qüestionar-se la pura classe de transmissió expositiva, on un docent manté el protagonisme absolut de la comunicació obviant qui l’escolta i centrant-se únicament en el que diu. Però no hi ha metodologies d’ensenyament pures i miraculoses i, fins i tot podríem dir que no hi ha metodologies bones i dolentes, sinó bones i males pràctiques metodològiques que es realitzen a l’aula.
Existeix un ADN professoril on la concepció de l’ensenyament universitari és que l’alumnat aprèn assimilant els coneixements tal com el professorat ho formula, ja que es pensa que l’alumnat no posseeix cap coneixement i que amb la transmissió se l’hi inferirà automàticament (i no passa al cap sinó als apunts). Per tant, se l’examinarà sobre el que s’ha dit (no sobre el que aprèn). Ja sabem que és una fal·làcia pensar que l’ésser humà aprèn per transmissió verbal, al contrari, no aprèn per transmissió verbal del coneixement sinó per construcció del coneixement mitjançant l’activitat. Un ensenyament útil i amb sentit és el que utilitza una metodologia complementària que possibilita que l’estudiant construeixi aquests coneixements perquè canviïn les seves estructures del coneixement.
El que és important no és quina metodologia s’utilitza, sinó quina és la concepció, implícita o explícita, d’ensenyament i d’aprenentatge que es posseeix. Aquest és el problema. No serà tan important la tècnica pedagògica com la concepció de la qual es parteix.
Parlar d’innovació a la universitat són paraules majors, ja que implica aportar elements que condueixin a una activitat intel·lectual individual o en grup, i crear relacions de retroacció i motivació per comprovar el procés d’aprenentatge dels estudiants. Ha d’activar en ells el procés d’aprenentatge. És a dir, cal centrar la formació en l’aprenentatge i en l’adquisició de competències i destreses, valorant adequadament l’esforç requerit i la qualitat de l’aprenentatge dels alumnes. Això comporta nous reptes per al professor i l’estudiant, canvis en els objectius i en la metodologia docent, la reformulació de les estratègies d’ensenyament-aprenentatge, i modificacions en el sistema d’avaluació i en l’organització dels recursos i els espais. És una nova forma d’enfocar l’ensenyament universitari. Gens fàcil amb les condicions actuals.
Però per això seria necessari que el docent universitari es sensibilitzi interioritzant la docència com una professió educativa, no com un científic que ensenya, i sàpiga quines són les tasques pedagògiques necessàries per dur-la a terme, quins són els aprenentatges rellevants, els mitjans didàctics que disposa i què ha de fer per facilitar en l’alumnat el desenvolupament de la capacitat de comprensió més que el de repetició. I molts no ho saben fer, ja que mai, mai, han rebut una formació pedagògica. I això és responsabilitat dels qui governen les universitats. No és únicament culpa dels docents.
És molt maco dir que el professorat ha d’ajudar a gestionar el procés d’aprenentatge de l’alumnat innovant, motivant-los i entusiasmant-los en un treball més profitós i una actitud constant d’aproximar-se a les fonts de nous coneixements, però no dóna eines per fer aquesta transformació. A cost zero, diran.
És veritat que la universitat necessita canviar la seva pràctica docent i innovar la seva metodologia, però també la formació pedagògica el professorat (que hauria de ser obligatòria), la dotació pressupostària, les estructures, les relacions laborals… Molta feina després de les retallades i de la mala gestió administrativa. Suposa un necessari canvi diferent. Quan un alumne entra a la universitat no veu grans científics, grans investigadors (com demanen les agències d’acreditació); veu un docent que està davant d’ell intentant ensenyar-li alguna cosa. El canvi hauria d’actuar sobre les persones i els contextos (processos de comunicació, estructurals, polítiques, agències d’acreditació, de relacions de poder i categories, de presa de decisions, de relacions laborals…) per promoure innovacions institucionals des de dins i amb el context de cada universitat per a una universitat de futur. La miopia es cura amb noves ulleres i no amb paraules escrites o de discursos.
