La relació que tinc amb el món de l’educació és llarga i profunda però, sens dubte, molt limitada, i de manera similar entenc la meva relació amb la filosofia… és així, i així ho dic, aquest text no és fruit de cap gran estudi estadístic, ni reflecteix el pensament de cap gran pedagog, filòsof o pensador. Si això és el que busques, para de llegir, ja que aquí no ho trobaràs. Fa unes dècades aquest text tindria realment poc futur i si en l’actualitat en té és degut al fet que els límits dels qual parlo, els límits humans, són cada dia més efímers, eclipsats per una onada que transgredeix tota convicció, una emergència que amenaça en l’horitzó, però que ja és present avui dia: el canvi climàtic, una amenaça amb profundes connotacions filosòfiques i cada dia més present en els àmbits educatius.
Així doncs, una vegada feta aquesta petita introducció, i malgrat que no sigui una eminència, us anuncio que aquest article parlarà essencialment de dues qüestions: per una banda, intentaré posar de manifest la rellevància clau que tenen certs aprenentatges aparentment distanciats del canvi climàtic per tal de poder-lo afrontar amb condicions, ja que, només parlant de reciclatge i de medi ambient, donem una perspectiva tan limitada del fenomen que el convertim en mortal potencialment. Dit això, abans d’entrar a detallar els aspectes eminentment educatius que considero claus per afrontar la present circumstància històrica, ens aturarem a donar un cop d’ull al context general en el qual vivim i en el qual es dóna tota actuació educativa des de ja fa uns quants anys, ja que el canvi climàtic no és només un tema sobre el qual hem d’educar, també és un lloc des d’on fer-ho i, de fet, és l’únic des d’on ho podem fer avui dia. Sense més dilació, comencem.
Un canvi climàtic és una variació climàtica amb afectacions en la globalitat del planeta, és un fenomen que es dóna de forma natural i que no es nou ni a la Terra (la qual n’ha viscut una infinitat) ni per a la humanitat (que va néixer i créixer en l’última gran glaciació); però el cas que ens ocupa és peculiar: el fenomen climàtic actual no es deu a causes naturals, sinó humanes, i mentre l’última glaciació va durar aproximadament 100.000 anys, amb una variació de la temperatura d’uns 6 graus, el fenomen actual, en aproximadament 140 anys, ha fet augmentar la temperatura en 0,8 graus i l’augment és exponencial. Així doncs, cal fer-se una pregunta que malauradament no és retòrica: Té sentit educar? Té sentit ser educat?
Segons els experts, si la temperatura global augmenta 2 graus respecte a l’era preindustrial, hi ha risc real que tot el que parla, escriu i llegeix desaparegui; com he comentat anteriorment, al 2016, la temperatura havia augmentat aproximadament 0,8 graus i les perspectives apunten que l’any 2050 ja podríem haver arribat a l’amenaçant xifra dels 2 graus d’augment, però això no és el pitjor! Ja que, si no revertim les afectacions al medi que generen l’escalfament del planeta abans del 2035, ja estarem sentenciats… Així doncs, tenim una finestra d’uns 15 anys durant els quals encara tenim coses a dir i a fer; ara bé, més d’hora que tard hem de modificar les nostres actuacions, si no volem que aquestes desapareguin en un àrid desert despoblat, és clar.
Estem parlant de transformar comportaments; per tant, l’educació hi ha de tenir un paper clau, però en moltes ocasions, quan pretenem educar en relació al canvi climàtic, atenem més a les seves conseqüències que a les seves causes: parlem de contaminació i fem tallers de reciclatge, però escassament ens plantegem la dimensió històrica, política i existencial que el fenomen té; i no dic que això estigui malament, simplement dic que, amb aquestes actuacions, “només” conscienciem, fem palesa la necessitat d’un canvi, però no donem eines potents ni per plantejar quin hauria de ser aquest canvi, ni per realitzar-lo… de tal manera que, en comptes d’aconseguir revertir de forma notable les afeccions al medi, tenim ciutadans que se senten culpables o que se’n riuen… Té sentit educar? Des de la meva perspectiva, depèn de com ho fem: si hem de seguir moralitzant-nos per estar “matant la Terra”, no cal; si ens hem de seguir preparant per una vida laboral que, en la millor de les perspectives, tindrem a mitges, tampoc cal. Ara bé, si hem d’afrontar de forma sincera i profunda el problema que tenim entre mans, és absolutament essencial que eduquem i que ho fem tan bé com puguem, ja que el fracàs seria de tals dimensions que no pot ser una opció acceptable, malgrat sigui una opció.
Vistes les circumstàncies generals en les quals hem d’educar, passem ara a com considero que ho podem fer i quins aspectes són els principals en aquesta tasca. Hi ha 3 nivells que resulten claus per entendre el fenomen de forma global: l’ambiental, l’econòmic i l’existencial. Comencem pel primer.
Com ja he dit alguna vegada en aquest text, aquest nivell és el més tractat a l’hora de parlar del canvi climàtic, i no tan sols és el nivell més superficial i immediat, sinó que també la manera de tractar-lo ho acostuma a ser. Els problemes ambientals, com la contaminació, no són problemes simbòlics, són absolutament reals, però la resposta que li donem des de l’educació és, en moltes ocasions, de caràcter simbòlic; poques vegades fem accions reals i mínimament útils envers la contaminació, la pràctica general és realitzar tallers amb plàstics d’un sol ús, fer representacions de l’evolució dels pols desfent-se i coses per l’estil… En definitiva, les accions que realitzem per tractar el medi ambient acostumen a ser simulacres i, per tant, són falses accions. Aquestes pràctiques tenen 3 respostes bàsiques. Per una banda, efectivament pot ser que hi hagi una conscienciació efectiva dels educats, però, per altra, hi ha dues possibles sortides alternatives que resulten contràries al que es busca. Els simulacres, si no vénen acompanyats d’accions reals, ens apropen als problemes, però no ens hi fan arribar mai! De tal forma que fem present el conflicte, però tota solució que se li dóna és reconegudament incapaç d’afectar-hi, i aquest joc de presència i simulació genera aquesta doble resposta anunciada: per una banda, hi ha qui, degut al caràcter virtual de les propostes de resolució, assumeix la incapacitat real de solucionar-ho i, com a molt, n’assumeix la culpa, però no la responsabilitat; i per altra banda, hi ha qui, fruit del plantejament generalment allunyat de la realitat, entén el conflicte simplement en un pla abstracte, com si el fenomen succeís en un planeta diferent al que trepitja i fos quelcom més vinculat al currículum escolar, que no pas a la seva pròpia supervivència… i això és realment perillós.
Dit això, hi ha un munt de propostes sobre educació ambiental que no són simulacres tan clars com els vistos, com fer recollides de deixalla, per exemple; però, dit això, i malgrat ser accions vivencials i reals, la seva afectació segueix limitada a un àmbit encara simbòlic i impotent davant la realitat inabastable. Però això vol dir que l’educació està condemnada a ser una anècdota? No ho crec, però per superar aquesta circumstància, hem de superar també el nivell ambiental en el qual estem ara mateix, hem d’anar al nivell econòmic.
Alguns innocents es poden preguntar quina relació hi ha entre el canvi climàtic i l’economia, per ells escric aquest petit paràgraf. Des de la perspectiva econòmica, el canvi climàtic té dos grans punts d’atenció: qui el provoca i qui el rep, i la resposta és la imaginable. En gran mesura el generen els rics, però la pitjor part se l’emporten els pobres. El 50% dels combustibles fòssils són consumits de forma directa pel 20% de la població més rica, i aquesta relació és exponencial. A més, a aquesta afectació també se li ha de sumar la contaminació fruit de la producció industrial, la qual podria ser evitable si no es prioritzés la maximització dels beneficis respecte de les mesures ambientals, beneficis que, de forma majoritària, van a aquest 20% benestant. Per altra banda, cada any, més de 24 milions de persones s’han de desplaçar del lloc on viuen per causes ambientals, aquesta xifra supera amb suficiència el nombre de desplaçats per causes bèl·liques, és així des del 2008 i en l’actualitat, és més del doble… òbviament, les persones desplaçades ho són perquè no disposen dels recursos per fer-hi front, i no, no formen part precisament del 20% més afortunat… i aquest fenomen també és exponencial.
Dit això, i malgrat que, efectivament, la gent menys responsable de fenomen climàtic en rebi les conseqüències més immediates, el canvi climàtic és una amenaça que no entén de colors de pell ni de gèneres, ni de diners ni de religions… la perspectiva de classe no només apunta a la injustícia monumental que està succeint avui dia, també ens hi aporta una sortida, una sortida tant pels pobres com pels rics, tant pels creients com pels ateus: canviar les relacions de producció i de consum; ara bé, és impossible canviar el sistema econòmic sense canviar-nos a nosaltres mateixos, doncs el sistema viu en i gràcies a nosaltres: és en les hores que treballem, en les coses que consumim, de fet, en el mateix acte de consumir… però també es troba en altres llocs, als desitjos que tenim, a les pors, al que ens agrada i al que no, al que ensenyem, al que aprenem i a què ens resistim a aprendre. El sistema de producció en el que vivim és de caràcter material, però no només té aquesta dimensió, també és un sistema de creences, una xarxa en la qual ens movem i evolucionem com a persones i, sobretot, una xarxa en la qual ens constituïm, on assentem les obvietats sobre nosaltres i sobre el món en el qual vivim i morim.
Tal com ho veig, com a espècie i com a individus, ens trobem en una disjuntiva: o seguim funcionant com funcionem, sense revisar amb profunditat el que som, el que fem i el que volem, la qual cosa ens acabarà destruint a nivell material, o desconstruïm les voluntats materials i existencials que ens constitueixen com el que diem que som, avançant així cap a un món i un ésser humà que, avui dia, no podem ni imaginar. Aquesta última opció és, al meu entendre, la tasca més rellevant que l’educació pot ajudar a realitzar en vers el canvi climàtic: ser un suport no tant per aprendre coses noves, sinó per qüestionar les que sabem i actuar en conseqüència.
Per sobreviure en aquest planeta ens hem d’enfrontar amb sinceritat, de forma radical i global. En el que segueix apuntaré algunes idees que considero que ens poden ajudar a fer-ho, entrant ja de ple en l’últim dels nivells: l’existencial, on trobarem l’arrel del conflicte i una possible resposta al mateix.
El canvi climàtic és un fenomen material i, com a tal, afecta de forma directa a la nostra materialitat: al nostre cos, a la nostra animalitat. Si els humans simplement ens caracteritzéssim per aquesta animalitat, poc tindríem a fer respecte al canvi climàtic, però si fos així, el canvi climàtic actual no es donaria! Són les voluntats que van més enllà de l’animal les que ens han portat a sobre explotar el medi, i és la priorització d’aquestes voluntats individuals respecte de la supervivència material el que ens està impedint realitzar els canvis necessaris per superar la situació actual. Ara bé, d’on venen aquestes voluntats? Totes són diferents i diverses, però que tenen en comú? La resposta a les dues preguntes és la mateixa: el llenguatge.
Sense llenguatge no podem afirmar, negar ni preguntar… sense ell, l’humà no té cultura, i és una vegada en ella quan tenim desitjos que traspassen l’animalitat i generen la perillosa sobreexplotació del medi. Tota creença, veritat, fe o desig immaterial és fruit de l’ús del llenguatge, però sense materialitat, el llenguatge desapareixeria, i amb ell, tota creença, veritat, fe o desig immaterial: el llenguatge està sotmès a la materialitat dels que l’usem però, alhora, els que l’usem, el prioritzem respecte de la nostra pròpia materialitat posant en perill tant la materialitat animal de la qual partim, com la cultura i els conjunts de creences que hem desenvolupat amb l’ús del llenguatge.
Vist això, apareix una nova pregunta: com podem prioritzar la supervivència de tots respecte de la voluntat de cadascú? La sortida més directa seria simplement fer-ho, deixar de banda els desitjos materials i centrar totes les nostres energies en sobreviure, però això no funciona així… o no de forma tan automàtica, ja que, ens agradi o no, en l’actualitat prioritzem la voluntat a la necessitat, som addictes del desig cultural, i a un addicte no el desenganxes de la seva addicció simplement dient-li que de no fer-ho morirà. Tal com ho veig només tenim una sortida efectiva: no hem de destruir la voluntat, hem de convertir la supervivència en voluntat, en un anhel de tal nivell que eclipsi la resta de desitjos, o que els posi al seu servei. Com que cada persona té els seus desitjos particulars, no hem d’intentar afectar directament aquests desitjos, hem d’afectar a la cultura que els genera, els hem d’afectar de forma indirecta: hem de superar la idea de Déu.
Déu és forma sense matèria, llenguatge sense cos, pura transcendència, però tot aquest corpus l’han generat cossos que parlen, parlants que, per algun motiu, reneguen del cos, de la matèria i de l’animalitat; per altra banda, hi ha molta gent que no creu en un Déu transcendent, però segueix creient en l’idea de déu, en una presència totpoderosa i salvadora, en una il·lusió de seguretat, una fe oculta i silenciosa que els fa sentir tranquils, segurs i lliures… l’estat legal, per exemple. El primer Déu és un discurs metafísic, el segon té caràcter humà, però, moltes vegades, la relació que tenim amb ell és prou similar a la que tenim amb el primer: quelcom impersonal i poderós a qui queixar-nos i culpar; però del canvi climàtic no en sortirem vius ni amb pregàries ni amb querelles o multes milionàries… no hi ha cap alteritat superior que pugui ajudar-nos a sortir-ne: si ho aconseguim només serà degut a nosaltres, i només ens n’alegrarem nosaltres; si no, només serà degut a nosaltres i no ens plorarà ningú… no hi ha ningú a qui queixar-se, no hi ha ningú per qui preocupar-nos, ningú, res… res, excepte nosaltres mateixos i les nostres ganes de viure.
Educant no salvarem l’existència humana, però podem intentar ajudar que els humans ho fem. Ajudem a desfer-nos dels mites que vagin més enllà de la matèria, usem el llenguatge per vincular-nos amb ella, no per construir-hi castells de paraules que desapareixeran quan no hi siguem; ensenyem matemàtiques, ciència, economia, sociologia, filosofia, religió! Però, posem tots aquests coneixements a les mans dels humans, no els convertim en nous ídols pels quals viure, sinó en eines per sobreviure; tinguem el valor de fer preguntes que no sabrem respondre de bon principi, assumint que, potser, ningú té una resposta que ens agradi, i que no podem preguntar a ningú que no sigui humà i fal·laç com nosaltres; aprenguem a viure en la inseguretat de la pregunta permanent, doncs així és la nostra existència; estimem-nos tant com puguem, qualsevol motiu per no fer-ho no es troba en aquest planeta; fixem-nos en el que fem cada dia, en el present immediat és l’únic lloc on tenim capacitat d’actuar… En definitiva, ajudem a apoderar-nos de forma absoluta del nostre esdevenir, potser fent-ho, ho aconseguim fer també els educadors… potser, fent-ho, aconseguim que la present generació no sigui l’última de la nostra espècie.
O ara o mai, nosaltres sabrem què estem disposats a sacrificar…
