El fill d’un dels xofers d’Augusto Pinochet va ser alumne de Lucas Fernández, professor d’Història des del 2014. Va ser en el primer any de la seva carrera professional, en un centre de preparació universitària, quan el jove se li va acostar en finalitzar una classe sobre la dictadura a Xile (1973-1990): “Em va explicar que se sentia confós amb el que havíem comentat a l’aula i ho va comparar amb el que ell havia escoltat tota la vida a la seva família, que tenia una ideologia més de dreta”, recorda Lucas.
El període de la dictadura de Pinochet s’estudia a classe d’Història, Geografia i Ciències Socials de “2º medio”, que equival a 4t d’ESO (15-16 anys) en el sistema educatiu espanyol. El contingut curricular, elaborat pel Ministeri d’Educació i aprovat pel Consell Nacional d’Educació (CNED), un organisme autònom de l’Estat que “cautela i promou” la qualitat en aquest àmbit, recomana una dedicació de 30 hores pedagògiques (de 45 minuts cadascuna) a la Unitat 3, que comprèn “dictadura militar, transició política i els desafiaments de la democràcia a Xile”.
El temari aborda “la dictadura militar i supressió de l’Estat de dret, així com la violació dels drets humans i el paper de les institucions civils i religioses en la defensa de les víctimes”. També s’enfoca en “les característiques i efectes del model econòmic neoliberal i els canvis polítics producte de la Constitució de 1980” fins a arribar al procés de transició a la democràcia.
Un tema polèmic
El passat recent va ser omès en l’assignatura d’Història durant la primera dècada de la transició i fins a la renovació curricular que va implicar la reforma educativa de 1997. El debat sobre la forma de tractar les causes del cop de 1973 i la sistemàtica violació als drets humans va retardar la publicació del nou text d’estudi sobre aquest tema, que finalment va veure la llum el 2001. “El conflicte més recurrent i de major repercussió pública es va donar a propòsit de la incorporació del tractament de la història recent en la proposta curricular”, documenta Renato Gazmuri en la seva tesi doctoral La construcció ideològica del currículum xilè d’Història i Ciències Socials.
Entre 2007 i 2009, el govern de Michelle Bachelet va dur a terme un altre procés d’ajust al currículum nacional que va ser molt criticat per un sector d’historiadors conservadors que, segons Gazmuri, “va denunciar que s’atemptava contra la reconciliació dels xilens, fomentant l’odi i perpetuant divisions”. Finalment, el contingut que s’imparteix avui va ser elaborat el 2016 d’acord a les definicions establertes en les Bases Curriculars de 2013 i 2015.
“A la dècada passada es va obrir un nou camí i es planteja la perspectiva dominant en l’actualitat: es posen al centre de l’aprenentatge d’aquest període les diferents interpretacions que existeixen al respecte”, explica Lucas Fernández. Segons ell, prenen importància “les diferents versions” de les causes que expliquen com es va arribar a una dictadura cívica-militar de 17 anys. “No hi ha una sola hipòtesi o relat, sinó que -amb el suport de fonts documentals, iconogràfiques i audiovisuals- s’estableix una explicació multifactorial i més complexa de l’esdeveniment”, precisa el professor.
“Diferents visions”
La unitat 4 del llibre de text d’Història de l’editorial Santillana dedica una pàgina a analitzar les “diferents visions del trencament de la democràcia”. Recull l’opinió de l’Església Catòlica, de diferents partits, de la Junta Militar de Govern, d’una xilena -la cantant Javiera Parra- i fins i tot reserva un espai perquè l’estudiant reculli el testimoni d’un familiar. Després afegeix la mirada de cinc investigadors i planteja preguntes a l’alumne com “Quantes perspectives del mateix esdeveniment pots extreure?”.
Lucas Fernández explica que amb aquest enfocament es va arribar a una solució “de consens” per a “no imposar una perspectiva que el cop d’Estat va ser dels militars o d’una dreta recalcitrant i opositora a Allende i al govern de la Unitat Popular (UP)”. En la seva opinió, això dóna lloc a entendre que “en alguna mesura, el trencament democràtic té una mena de justificació i es pot caure en el risc de pensar que totes les perspectives siguin igualment vàlides”. I concreta: “Hom no pot dir que les violacions als drets humans que es van cometre en dictadura estaven justificades perquè s’estava a punt d’instaurar un govern socialista”.
La terminologia que s’utilitza per descriure els fets és un altre dels aspectes polèmics de l’ensenyament d’aquest període històric. Les acadèmiques Paula Morgado i Sabela Fernández-Silva van analitzar vuit llibres de text de l’assignatura d’Història implementats al llarg de 12 anys. El seu estudi – La selecció terminològica referida al cop i dictadura militar en textos escolars d’història durant el període 2002-2014 – va concloure que el concepte règim militar és el que més apareix en aquestes publicacions, seguit de termes com a govern o govern militar.
Segons les autores, “això ens situa en un punt de vista neutre dels fets” perquè la selecció terminològica “no dóna informació específica i fidedigna sobre els conflictes socials, polítics i econòmics que va significar la imposició d’aquest règim”. Fa cinc anys es van començar a fer servir conceptes com dictadura militar, dictadura o règim autoritari amb més freqüència: “Això vol dir que podríem parlar d’una evolució temporal respecte del concepte, tot i que segueixen predominant les variants neutres a l’hora de caracteritzar aquest període”, conclouen les investigadores. La paraula dictador va aparèixer en una única ocasió.
“Fills de la cultura de la por”
L’any passat, amb motiu de la commemoració dels 45 anys del cop d’Estat, els professors del departament d’Història de l’Institut de Macul, un municipi de l’àrea metropolitana de Santiago, van convidar els estudiants a treballar en un projecte de memòria històrica local amb perspectiva de gènere. Els joves van rescatar el testimoni de les víctimes del centre de tortura la Venda Sexy, situat a cinc illes de l’escola i conegut per ser un dels espais on la repressió contra les dones va ser especialment brutal per la violència sexual practicada per part dels agents de la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA).
“Van identificar els testimonis i van realitzar siluetes de cartró de figures humanes a mida real en les que van escriure els relats de les víctimes”, explica Karina Toledo, professora d’Història del Liceu Vila Macul Acadèmia des de fa tres anys. En total, unes 30 figures van ser exposades al col·legi abans de ser exhibides a l’exterior de l’antic centre de tortura perquè els veïns i veïnes reconeguessin l’espai com un lloc de memòria. “L’activitat va ser molt ben rebuda pels estudiants; molts es van emocionar i es va produir un diàleg entre la comunitat educativa sobre els fets”, destaca Toledo.
Aquest tipus d’intervencions, però, no són comuns a tots els centres educatius. “Depenen de l’obertura de l’equip directiu del col·legi”, afirma la professora. “És un tema que pot generar polèmica i divisió dins de la comunitat perquè és el que encara genera aquesta experiència històrica”, afegeix. Ella mateixa reconeix que durant els cinc anys que es va exercir en altres instituts es va arribar a “autocensurar” i es va privar d’organitzar activitats d’aquest tipus en liceus on no es prioritzava l’enfocament en drets humans.
“Han existit casos de censura, fustigació i acomiadament a professors per haver realitzat algun tipus d’activitat considerada ‘política’”, afirma Luís Alegría, acadèmic i professor d’Història a la carrera de Pedagogia de diverses universitats de Xile. Segons l’expert, la dictadura va imposar una “cultura de la por” que va impedir durant molts anys que els professors realitzessin activitats “més crítiques” relacionades amb la memòria històrica i els drets humans. “Si bé avui el tabú per parlar d’això és menor, les pràctiques censuradoras es donen en menor mesura i estan menys acceptades socialment, seguim sent fills de la cultura de la por”, assegura.
La discussió sobre com ensenyar el període de la dictadura cívic-militar a Xile es debat entre els docents que opten per adoptar un paper merament transmissor d’informació i, d’altra banda, els que aposten per provocar una presa de consciència perquè la història no es repeteixi. Luís Alegria s’inclina per “obrir-se a noves temàtiques i diàlegs” i superar el “trauma social” que va deixar la dictadura. Aquest 11 de setembre, amb la commemoració dels 46 anys del cop, hi haurà una nova oportunitat per a professors i estudiants per posar-lo en pràctica.
