Estic segur que convindreu amb mi a afirmar que el director Martin Scorsese és més que una pàgina de la història del cine. Ell tot sol és un capítol sencer i si féssim una llista amb les millors pel·lícules de tota la història del setè art en trobaríem unes quantes d’aquest director.
Ara ens arriba El irlandès, que ben aviat podrem veure a Netflix, tot i que us recomano que l’aneu a veure a la gran pantalla. La crítica –i jo, tossut espectador– s’ha rendit davant d’aquesta història de la màfia dels Estats Units. Una història que avança i retrocedeix en el temps i que ens arriba narrada per Frank Sheeran, un dels protagonistes, assassí amb tempestes interiors, a qui dóna vida un magnífic Robert De Niro.
Scorsese ens explica les complicitats entre el poder mafiós, el polític, el sindicalista i l’econòmic i ho exemplifica a partir de la història de Jimmy Hoffa –el qual ja va ser protagonista d’una altra pel·lícula–, el poderós cap del sindicat dels transportistes que va desaparèixer de manera misteriosa. Hoffa està interpretat per un altre actor de grans dimensions. Parlo d’Al Pacino. Les seves converses amb els altres personatges són mostres dels millors diàlegs d’aquests últims anys, al costat dels de Tarantino.
Aquesta parella d’intèrprets està acompanyada per un altre monstre de la interpretació, per un Joe Pesci que amb la cara ja paga. Gairebé quatre hores, però se’t fan curtes. La veritat és que quan surts del cine tens la impressió d’haver assistit a una cerimònia molt important, a la contemplació d’una obra d’art. Com quan surts de Santa Maria del Mar. O d’escoltar un concert de Bach o d’haver llegit els poemes de Sant Joan de la Creu.
