Una nena es troba una gossa pel carrer i la bateja com Frida “perquè és nena i té bigoti”; acaba de llegir la història de Frida Kahlo. Una altra, filla de mare soltera, que diu: “Mamà, Violeta també es va quedar sola amb els seus nens”, perquè acaba de conèixer la història de la cantant xilena Violeta Parra. Són els efectes que produeix en les nenes Antiprincesas, la col·lecció que mostra les lluites de dones llatinoamericanes i trenca amb els estereotips de gènere de les dones. Una de les seves creadores és Nadia Fink, periodista i escriptora argentina, que s’ha atrevit a parlar a les més petites sobre la vida d’altres dones, des del feminisme, la perspectiva de gènere i en el seu propi llenguatge. La pintora mexicana Frida Kahlo, l’artista xilena Violeta Parra o la coronela boliviana Juana Azurduy, són algunes de les protagonistes d’aquestes històries que posen en relleu les obres i assoliments de totes elles, i deixen enrere la seva vida romàntica o sentimental.
El projecte és una aposta de l’editorial infantil Chirimbote i es complementa amb la col·lecció Antihéroes, pensada per desconstruir la idea clàssica del superheroi fort i valent que tots els nens volen imitar. La col·lecció es dirigeix a nens i nenes de 6 i 12 anys, però també s’està utilitzant a infantil i, fins i tot, per adolescents que volen aprendre les biografies d’aquests personatges.
Des de fa dos mesos, els contes estan disponibles a Espanya de la mà de l’editorial Akal. Una proposta per fer arribar als nens i nenes de l’altre costat de l’Atlàntic els referents llatinoamericans des d’una altra mirada, “més enllà de la idea de la Pocahontas”, com diu Fink.
Antiprincesas neix el 2015, un moment en el qual el feminisme a l’Argentina ja tenia molta força. Com va influir en l’impuls del projecte?
Comencem el gener de 2015 amb Frida, que va ser el primer i va anar una mica previ a l’esclat a l’Argentina del #NiUnaMenos, el qual va arribar poc després i va treure molta gent al carrer. Volíem mostrar històries de dones explicades per a nenes, que era una part que no estava considerada per les infàncies. Començàvem a parlar des del periodisme i les editorials per gent adolescent i adulta, però deixàvem les infàncies per a les grans indústries. Quan va sortir Violeta Parra al juny d’aquell any va ser just quan apareix #NiUnaMenos, i aquí s’acaba de donar un impuls gran a la col·lecció Antiprincesas.
Quins són els criteris per triar les dones protagonistes de la col·lecció?
Vam pensar que havien de ser llatinoamericanes, ja que els contes que llegeixen les nenes vénen de contextos europeus i és bo explicar-los el seu context llatinoamericà, els seus paisatges, els seus colors, els seus cossos, les seves herències i orígens. També havien de ser dones comunes que van fer coses importants. De vegades ens pregunten: «Són feministes o no són feministes?». Bé, la major part de les nostres dones no s’autoanomenaven feministes, però van fer molt pel feminisme popular que estem vivint ara. També vam pensar que havien de representar àmbits diversos: hi ha escriptores, cantants, lluitadores, travestís, [activistes com] les Àvies i Mares de Plaza de Mayo… La idea era que es veiessin totes les possibilitats que tenim les dones.
Pensant en l’eix de la política tradicional, la selecció respon a un perfil polític determinat?
Des del focus de la política tradicional, es podria veure que hi ha una mirada determinada per part nostra, però per nosaltres la política travessa el quotidià i ens costa pensar-ho en aquests límits. Si ho veiem així, és més d’esquerres. Però, per exemple, partim amb Frida Kahlo, que avui és un personatge de moda i que moltes vegades està buit de contingut. Ella és la pintora lesionada que veiem a totes les carteres i coixins, i decidim partir de l’estereotip que es genera d’ella per desfer la vida d’altres maneres.
Quin tipus d’estereotips derroquen els relats que escriuen?
Bàsicament, els estereotips de gènere, com les dones van ser explicades en els contes clàssics per a les infàncies. Dones que sempre van estar a l’espera que les rescatessin, que van viure sempre per la seva imatge, cuidant el seu cos i vestimenta, que van haver de seguir una tradició familiar, que van seguir un llegat que no va tenir a veure amb l’elecció o el desig; es barallaven entre elles i eren molt competitives. Volíem desfer aquests estereotips i en comptes de dir que això estava malament, optem per mostrar altres dones fent un altre tipus de coses. Ens va semblar una manera propositiva d’ensenyar a les nenes miralls més reals en els quals reflectir-se. En qualsevol aniversari infantil a les nenes les disfressen de princeses i als nens de superherois, i això genera un context i una manera d’haver de ser que és sempre inassolible.
Parla de “ni princeses Disney ni Barbie”, precisament dues fites infantils per a moltes generacions.
D’una banda hi ha el tema de la bellesa focalitzada només en el físic, una bellesa que, a més, és inassolible. Una Barbie representa un model i uns estàndards impossibles que tenen a veure amb dedicar-te tot el dia al cos, operar-te, emmalaltir-te o, fins i tot, mentir, perquè després veiem que quan treuen una foto a una model sense Photoshop i té cel·lulitis se li ve el món a baix. Em crida l’atenció com es sexualitza les nenes vestides com a princeses de Disney. Una nena de vuit anys no té formes –és rodoneta o és plana–, però no pot cabre en un vestit de princesa que, a més, és un dibuixet animat i té dimensions irreals. Aquestes cintures que no poden existir; o el pèl necessàriament llis, perquè arrissat és com si fos l’antibellesa. Té a veure amb poder ser a partir de com som d’imperfectes i amb estimar-se com una és. Als nens se’ls ensenya l’ego i les nenes se’ls ensenya la culpa. Tant de bo que això ajudi a fer que les nenes creixin amb més afecte per elles mateixes.
Tu vas ser educadora infantil. Com es pot traslladar tota aquesta pedagogia amb un enfocament de gènere a les aules infantils?
Segons les edats, hi ha diferents estratègies. A les escoles encara hi ha molts models a desarmar. Hi ha coses molt establertes: des de les llistes i les files separades per nens i nenes, que ja per si mateix és una separació molesta, sobretot si parlem de persones trans; fins als colors, els tipus de jocs i les joguines o els espais que ocupen als patis, etc. Són coses estructurals que cal començar a veure. Després caldrà anar desarmant altres detalls, com els problemes de matemàtiques, els quals encara parlen que la mamà comprarà verdures i el papà és arquitecte. Hem de desarmar-ho amb molta minuciositat i posant la mirada cap a l’interior de cada docent perquè totes estem travessades pels masclismes i per les nostres criances. Es tracta de mirar profundament fins a quin punt ens pot haver danyat aquest tipus d’estructura i fer que les infàncies d’avui el visquin amb més naturalitat per ser el que cadascú vulgui ser.
Ara que estem en època nadalenca, hi ha diverses campanyes i moviments que han aixecat el missatge de les joguines no sexistes. S’ha avançat alguna cosa en aquesta idea de mirar les infàncies sense tractar d’imposar un rol de gènere des de petits?
Això és un tema que es va naturalitzar per molt de temps i des del feminisme es va començar a canviar la mirada i el punt de vista. El feminisme és això: replantejar-te com et van educar, com mires i com et relaciones. Al no haver observat mai les infàncies des de posicions més progressistes, no ens adonàvem i naturalitzàvem que regalar una escombreta estava bé. Sí que crec que ha empitjorat el tema del rosa associat a les nenes. Fins i tot les cuinetes són roses. Més enllà d’això, em sembla que en el moment actual anem a totes: es qüestionen les joguines, les pel·lícules, els llibres… Hi ha un retrocés d’aquest adultocentrisme que va manar durant tant de temps i que està sent sacsejat perquè som generacions que criem amb més llibertats, famílies criades en democràcies que, necessàriament, vam generar infàncies més lliures i més qüestionadores.
Molts homes també han començat a mirar-se i a tractar d’entendre de què va tot això. Se senten interpel·lats i alguns fins i tot posen en qüestió determinats models de masculinitat.
A la nostra col·lecció Antihéroes pensem com aquests estereotips també afecten els nens perquè els demanen que siguin forts, que es preparin per ser els proveïdors de la seva llar, cobrir les expectatives, etc. Aquests circuits perjudiquen nens i nenes. Ens semblava important plantejar que a la història de Llatinoamèrica hi va haver homes que no eren superherois, que els seus superpoderes passaven per coses més quotidianes i que, a més, van enfrontar pors, perquè ser valent no és no tenir por, sinó enfrontar-s’hi. Parlem de Cortázar, del Che Guevara, de Galeano…
Què n’opina del fenomen de Las Tesis, que des de Xile s’ha expandit a nivell mundial?
Ha estat increïble, és una cosa molt creativa, i aquesta creativitat en el feminisme s’està imposant i és novetat. Trencar amb un ritme tan senzill i tan simple, explicar el patriarcat amb quatre paraules cantades, relacionant l’Estat i el capitalisme. Em sembla meravellós i, més enllà de la repercussió mundial, també la que ha tingut en llocs més petits que han buscat com fer-ho i han volgut participar. Tot el que es faci per interpel·lar la major part de gent possible em sembla genial. El feminisme entén que les coses cal dir-les de totes les maneres possibles, i en això tenen molt a veure els feminismes populars, que no es queden en els recintes acadèmics, sinó que surten a interpel·lar totes les persones. De vegades el feminisme pot ser una paraula molt forta per algú o, fins i tot, una paraula amb connotacions negatives, però quan aprofundeixen s’adonen que és una manera de salvar-te la vida.
Moltes dones parlaven d’un exercici reparador per elles, la qual cosa està directament associat a les violències de tota mena que enfronten en la seva quotidianitat.
És una reparació col·lectiva, que és el que passa amb les coses massives. Hi ha persones que per millorar un mal dia van al futbol i criden amb molta gent, o a un concert. Són aquest tipus de coses col·lectives que també tenen una mica d’exorcisme, de bruixeria. Parar-se, posar el cos, acusar i assenyalar col·lectivament és quelcom al qual el feminisme va donant cada vegada millor forma.
Com s’hauran d’enfrontar el feminisme i les noves generacions al desafiament de la ultradreta?
Si tingués la fórmula, m’hagués presentat com a candidata [riu]. Crec que estem fent una aportació des de cada lloc que podem perquè s’empoderin les infàncies. Aquestes ultradretes tenen uns trets molt terribles. Més enllà de ser conservadores, són poc profundes i estan travessades pel fonamentalisme. No dic que les ultradretes anteriors hagin estat millors, però tenien una base que es podia sostenir des d’àmbits ideològics, filosòfics o teòrics. Ara hi ha una aliança d’oportunistes, amb pocs estudis i moltes oportunitats, sumat al creixement de l’evangelisme. Això és un error de les esquerres i de moltes militàncies socials, les quals no van veure venir el que feia l’evangelisme en els sectors més empobrits; i els grans negocis que hi ha darrere de tot això: des de l’explotació de cossos i territoris fins al narcotràfic. És un combo molt difícil. Però estan creixent una gran quantitat d’infàncies ben diferents i ben qüestionadores. Per això és tan important el feminisme popular, el que travessa tots els sectors, no sols un sector universitari que pot pensar des d’una teoria. En el feminisme popular cadascú es troba feminista dins del seu propi camp d’acció.