Joan Elias (Barcelona, 1956), catedràtic de Matemàtiques i rector de la Universitat de Barcelona des de 2016, ha alçat força la veu els darrers mesos per alertar sobre el deteriorament de la universitat pública. Li tocava fer-ho no només com a rector de la primera universitat catalana, sinó sobretot com a president de l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques), càrrec rotatori en el qual tot just acaba de ser rellevat per la rectora de la URV, María José Figueras.
Elias reconeix que a començaments de curs, amb la resta de rectors, es van plantejar convocar una concentració al carrer si es confirmava que en els nous pressupostos de la Generalitat l’increment de la dotació per universitats resultava pírric. És una idea que està ara aparcada, però no descartada, explica. En comptes d’això, el 8 d’octubre van fer un acte entre acadèmic i reivindicatiu al Paranimf de la UB amb els vuit rectors de les universitats públiques com a protagonistes. Un acte que va tenir un ampli ressò mediàtic. Des d’aleshores, a El Diari de l’Educació volíem asseure’ns amb ell i finalment fa uns dies ho hem aconseguit.
Després de totes les mobilitzacions que van tenir lloc el primer trimestre del curs, sembla que els han escoltat…
Vam fer aquell acte públic al Paranimf que va ser tan massiu perquè hi havia una raó clara de manca de finançament, sabíem que s’estava començant la discussió de pressupostos, i sabíem que la cosa no millorava. Després d’aquell acte vam anar a veure el vicepresident i vam confirmar que l’increment que ells proposaven s’esgotava amb el tema dels endarreriments salarials i la rebaixa de taxes, i després d’això ja quedava molt poc d’increment real. Això va ser abans del 14 d’octubre, que és quan surt la sentència del Procés i ho paralitza tot, però nosaltres hem continuat treballant amb els grups parlamentaris, explicant-los com estem.
En aquell moment es parlava de 100 milions més, a l’acord de pressupostos entre el Govern i els Comuns aquesta xifra s’eleva a 140, a més d’una partida de 57,4 milions per compensar la rebaixa de taxes. Com ho valoren?
Les sensacions són bones, però això va per setmanes. El que s’ha anunciat no és 100% segur. Quan ho sigui farem una valoració.
El que és segur és que hi haurà una rebaixa de taxes del 30%, com demanava la ILP Universitats.
Sí, però el que ningú demana, i això li vam explicar al vicepresident, és que la rebaixa de taxes sigui tota de cop. Ni la ILP Universitats, ni els sindicats d’estudiants, ningú demana que sigui l’any vinent, comprenen la situació financera de les universitats i per tant entenen que, per exemple, es pot fer una rebaixa del 10% durant tres anys.
Se suposa que és per afavorir l’equitat.
I per això s’ha de fer bé. Des del meu punt de vista, seria raonable que no fos generalitzada, sinó que tingués en compte el nivell socioeconòmic de la família. D’acord que aquells qui tenen un alt poder adquisitiu paguen més impostos, però tenint en compte el sistema que tenim, i el país que tenim, que no és un país ric, crec que aquesta rebaixa de taxes s’ha de modular.
A banda del finançament de la universitat, l’altre gran tema és la situació de precarietat laboral d’un gran nombre de professors associats, o falsos associats.
De falsos associats no en tenim. Tenim associats, la situació dels quals no és correcta. Durant la crisi les universitats no podien contractar ningú, i això va provocar que haguessin de fer molts invents, senzillament perquè el nostre objectiu social és assegurar la docència. Tothom va fer el que va poder i, entre altres coses, en algunes facultats, davant la impossibilitat de fer titulars, agregats, catedràtics i fins i tot lectors, es va suplir amb associats. Hi ha associats que tenien a fora una activitat professional molt potent quan van entrar a la universitat, però que després la van perdre. I també hi ha els altres que van haver de fer servir places d’associats perquè no hi havia beques doctorals. O eren insignificants. Parlo de l’època de la crisi dura. Però ara s’està normalitzant. De fet, el moviment d’associats està aturat. Per quin motiu? Perquè això ho estem eixugant traient moltes places de lectors. Aquells associats que són doctors i s’han acreditat surten com a lectors. En el cas de la UB, la previsió és que l’any 2020 traiem una mitja de 2,5 places de lectors per departament.
I això no incrementarà la despesa en nòmines?
No, perquè també s’està jubilant molta gent, obligatòriament o voluntàriament. I com són nòmines molt potents, perquè són persones amb molts anys d’antiguitat i de recerca, això genera aquesta capacitat de contractació. El capítol 1 del pressupost no es pot tocar. No es pot incrementar i no l’incrementem, entre altres raons perquè estem sota la lupa del Departament d’Economia. O sigui que estem incorporant gent jove, i ho estem fent a una velocitat alta, però molt em temo que no serà prou alta per tapar el forat que es va crear en el seu moment. I com que hi ha aquest forat, en algun moment el patirem.
Perdoni, però no acabo d’entendre això del forat.
En el seu moment, no va entrar gent jove de lector. I això vol dir que quan arribi el moment que haguem de començar a agafar gent per ser agregat o titular, en algunes àrees no tindrem prou candidats. Això és un flux: en surten uns i n’han d’entrar d’altres; però si això es trenca, arriba el moment que no tens prou candidats amb els mèrits per substituir els que surten.
Els docents precaris denunciaven que treballen ‘full time’ cobrant 400 o 500 euros al mes. Això, per tant, s’està acabant?
Full time no ho estan. Tenen contractes d’obra i servei per fer unes hores de docència, i vigilem que facin el que han de fer i no altres coses. Evidentment que hi pot haver abusos, com passa a qualsevol empresa, però quan ens assabentem d’algun abús actuem. Ha baixat la pressió perquè estem traient moltes places; pensi que hi ha hagut més d’un que ha passat d’associat a fix, directament, o fins i tot a catedràtic. Perquè són gent que estava allà, que no va poder accedir a cap plaça fixa perquè no n’hi havia, i estem intentant que tota la gent pugui entrar.
El Pep Vilalta diu en el seu llibre que a Catalunya tenim un gran sistema universitari que està en un moment molt delicat. En relació amb la resta d’universitats espanyoles, i pel que fa a aquest risc, estem millor o pitjor?
El risc financer es pot arreglar d’un dia per l’altra si el ministre o el conseller de torn treuen el talonari. Però el problema és el de personal. Això no s’improvisa. Formar un sènior a la universitat són 10 anys. Una persona consolidada ho està entre els 35 i 40 anys. Si això ho perds, és molt difícil refer-ho. Un gran investigador no s’improvisa, un gran equip no s’improvisa. Aquest és el risc fonamental, desfer tot aquell esforç que es va fer als anys vuitanta i noranta, i que és la raó per la qual tenim una gran universitat. Si això ho perdem, no sé si podrem reconstruir-ho.
És a dir, que encara no hem acabat de veure les conseqüències del que va passar durant els anys de la crisi.
Estem molt bé en els indicadors internacionals –la Universitat de Barcelona és la millor de l’Estat i de l’espai iberoamericà–, però a la vegada el que estem veient, tant pel que fa a la universitat catalana com l’espanyola, és que el nostre creixement és més lent; és a dir, que els altres creixen molt més ràpidament i nosaltres perdem pistonada. Ens estem frenant.
Quins deures li posa al nou ministre… o als dos ministres, el nou i el que continua?
Ho ha dit el ministre Castells, que no hi estava d’acord. A la CRUE [Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles] també ho hem dit. Vam lluitar per aconseguir un ministeri de recerca i universitats… i ara va, i ens el deixen en dos. És un error. La docència i la recerca no es poden separar a la universitat. Més del 70% de la recerca a Espanya es fa a les universitats. Per tant, separar en dos ministeris no té ni cap ni peus. N’estem convençuts. És un error.
I els deures?
A Ciència, és evident. Hem de recuperar els pressupostos que teníem fa uns anys dedicats a recerca, perquè estem perdent posicions respecte als objectius que diu la Unió Europea, i ens hauríem de posar en la mitjana de la UE. I, pel que fa a Universitats, també és clar. El model actual d’universitats ha estat molt útil, la LRU [Ley de reforma universitaria, de 1983] va suposar el trencament amb la universitat franquista i va ser molt bona, estem on estem gràcies a aquella reforma en profunditat. Però ara ens cal una altra reforma. Un altre pacte social sobre quin model d’universitat pública vol la societat espanyola. El model que tenim ara és una cotilla. Ens impedeix tirar endavant, fer un altre salt de qualitat, i estem en disposició de fer-lo.
Per quin motiu és una cotilla?
Ens falta autonomia. La governança em preocupa poc, perquè és qüestió que el rector vulgui manar. El problema fonamental és la captació de professorat, això està massa encotillat. Per què tenim tan pocs professors o professores estrangers? I, de fet, molts dels que tenim ho són perquè el marit o la muller són espanyols, i ja viuen aquí. És a dir, la universitat espanyola seria un pol d’atracció si no fos per les barreres que ho impedeixen. A la UB, per exemple, hem demostrat que ho sabem fer molt bé, i per això als rànquings estem on estem. Si ens deixessin fer, i tinguéssim una mica més de pressupost, ens situaríem entre les 100 primeres del món.
Per tant, més flexibilitat en la contractació.
Totalment. Jo eliminaria les acreditacions, això ho he demanat al ministeri. Només deixaria una, potser: la de fer funcionaris. Però també he posat en dubte que els professors universitaris hagin de ser funcionaris. No cal. Com en altres casos de professionals que són funcionaris i tampoc no cal. Això és una cosa del segle XIX. Però clar, com els professors han de ser funcionaris, llavors entrem en la Llei de Funció Pública, i això ho complica tot. Si ens fixem en el model anglosaxó, és una altra història. O en el cas dels nòrdics, els quals quan han de contractar un catedràtic fan una crida internacional, es presenta qui vol, fan un procés de selecció i trien. I s’ha acabat. Però, clar, aquell catedràtic o aquell departament després serà avaluat pel seu rendiment. Si tries malament el teu rendiment de recerca baixarà i a la llarga rebràs.
Els nòrdics tenen més controls de qualitat que la nostra universitat?
No, nosaltres tenim molts més controls que ells. En tenim de tot tipus, però no tinc tan clar que siguin els més eficaços per millorar. Per tant, ara s’ha de fer un canvi per desregular aquesta estructura que ens impedeix que entri gent de fora. I de les titulacions ja no dic res.
Si en vol dir alguna cosa, endavant…
La meva pregunta és: per què un titulat de matemàtiques de la nostra universitat –parlo de matemàtiques perquè és el que conec–, ha de ser igual que a la Complutense de Madrid? Hi ha algunes titulacions que sí, com Medecina, que tenen un control especial en l’àmbit europeu, i això és raonable. Però per quin motiu un químic de la UB ha de ser molt semblant a un químic de l’Autònoma? No té ni cap ni peus. Jo defenso l’autonomia de les universitats. Òbviament, hi ha d’haver una avaluació, perquè són diners públics i si no s’estan usant bé, fora. Però crec que haurien de donar l’oportunitat a les universitats, sobretot a aquelles que demostrem que estem a un nivell molt bo en l’àmbit internacional, i que per tant vol dir que tan malament no ho fem. Jo això li he dit al president Torra: “Hem demostrat que ho sabem fer, doneu-nos els mitjans i l’autonomia per pujar encara més amunt”. Però necessitem això: més diners i més autonomia.
En l’avaluació de la qualitat d’una universitat pesa molt més la recerca que la docència, oi?
Una universitat sense recerca no és universitat, i una universitat només amb recerca, tampoc. És a dir, nosaltres hem de fer docència i recerca a altíssim nivell. Si no, seríem una escola o un centre de recerca, i no som ni una cosa ni l’altra. Som una universitat. Perquè la nostra docència és de qualitat si estem en la línia de poder comunicar les darreres notícies en qualsevol disciplina. És a dir, el que aquests dies està parlant el doctor Massagué segurament serà explicat en poc temps en els nostres màsters o cursos de doctorat.
A la universitat no hi ha cap conflicte entre una cosa i l’altra, l’únic conflicte és que el dia té 24 hores. Una docència d’altíssima qualitat ve alimentada també per la recerca de gran nivell. El recercaire d’altíssim nivell ha de fer docència, perquè ha de transmetre el que sap. I un professor no pot ser bo si no està al dia de què es cou a nivell internacional. Això no vol dir necessàriament que ho expliquis, sobretot si estàs fent un curs de primer, encara que jo sempre dic que els professors de primer han de ser els millors, ja que són els que tenen una visió estratègica de la disciplina.
‘Recercaire’ i docent semblen dos perfils molt diferents. El primer te l’imagines capficat en el seu món i les seves anàlisis, i el segon amb una gran capacitat didàctica i divulgadora…
No, no és així. El Paul Dirac, premi Nobel de Física que va descobrir l’antipartícula de l’electró, el positró, anava a fer classes de física de primer. Havia de ser un luxe. O un altre Nobel, Richard Feynman, considerat un dels físics més importants del segle XXI, veus vídeos seus i t’adones que era un gran comunicador. També li podria parlar de grans matemàtics que han estat grans comunicadors. Gent que fa l’esforç d’explicar-se. A la meva àrea, que és l’àlgebra computacional, la meva experiència és que els científics són grans comunicadors. Perquè al científic li agrada explicar el que fa.
Parlem una mica de la funció social de la universitat. Fa uns mesos l’ACUP va participar en el llançament de l’Agenda d’Innovació Social, amb un diagnòstic molt pessimista pel que fa a la cohesió social i el paper de l’educació.
El diagnòstic és terrible. Però els treballs que s’han fet des del Pacte Nacional per la Societat del Coneixement demostren clarament que el problema no és de les universitats. La universitat és equitativa, ja que un cop hi has arribat, la teva extracció socioeconòmica pràcticament no té cap influència amb el teu resultat acadèmic. El problema no és el que ens arriba, sinó és el que no ens arriba. El que no és equitatiu és allò previ a la universitat. És a dir, el nivell socioeconòmic és el que fa que molts nois i noies no arribin a la universitat, però quan hi arriben no hi ha cap biaix en els resultats, o és molt poc significatiu. Les xifres són claríssimes.
Això vol dir que cada cop arriben menys alumnes que són fills de famílies pobres?
Anem millorant, però poc. És allò que s’acostuma a explicar: digues la parada de metro més propera a casa teva i et diré la teva esperança de vida, probabilitats de fracàs escolar… i, també, quines possibilitats tens d’arribar a la universitat. I no dic que la universitat sigui totalment equitativa, perquè també tenim problemes, però el problema gros està abans.
La selectivitat influeix en aquest biaix?
No, la selectivitat és simplement ordenar la gent. L’aprova gairebé tothom.
Però després hi ha unes notes de tall.
És que això depèn de l’oferta que podem fer. Els diferents centres tenen la capacitat que tenen, i d’això depèn la xifra que poden admetre. Hi ha altres països on cada universitat fa el seu examen d’accés, i els candidats han d’anar aplicant a diversos centres, però al final sempre hi ha un nombre limitat de places. Aquí és un examen per tothom igual, els ordenes i el primer tria. És com allò de la democràcia i el sistema parlamentari, del qual es diu que és el menys dolent que hem inventat fins ara. Doncs això seria el mateix, és el sistema menys dolent que tenim.
Hi ha eleccions a la UB a finals d’any. S’hi tornarà a presentar?
Sí. Ja he expressat aquesta voluntat a la gent del meu equip.
Deixi’m aprofitar la seva condició de matemàtic per preguntar-li per l’escola. Com li sembla que s’imparteixen les mates als instituts?
No sóc especialista, però vist el que passa, hi ha alguna cosa que no devem estar fent prou bé. Ja sé que matemàtiques és una disciplina dura (encara que a mi sempre em va semblar molt fàcil), amb un elevat nivell d’abstracció i que pels nois i noies és un os, i els costa entrar-hi. I, per tant, alguna cosa hem de fer, perquè és una disciplina maquíssima. Les facultats de matemàtiques tenim contacte amb els instituts, i és una cosa que ens preocupa a tots. No dic que ho estem fent malament, sinó que hi hem de reflexionar, però la realitat és que cap país del món ha trobat una solució.
