A començaments de 2016, quan encara es redactaven els darrers esborranys del decret d’escola inclusiva (que acabaria veient la llum l’octubre de 2017), Dincat –federació d’entitats que donen suport a persones amb discapacitat intel·lectual– va engegar un projecte pilot, conjuntament amb la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de Blanquerna-URL, per a la transformació dels centres d’educació especial (CEE). Se sabia que un dels eixos sobre els quals el futur decret faria pivotar el camí cap a l’escola inclusiva seria la reconversió d’aquestes escoles en centres de recursos, però no era tan clar que estiguessin totalment preparades per afrontar aquest repte. A Dincat consideraven que per fer aquest pas calia preparar-se i que, per tant, abans de ser centres de recursos havien de ser centres d’excel·lència, amb un canvi de mirada respecte del que havia estat tradicionalment l’educació especial. Aquesta setmana s’han presentat els resultats d’aquest projecte.
A Catalunya hi ha 106 centres d’educació especial, dels quals 43 són públics i 63 concertats, i d’aquests darrers 56 formen part de Dincat. Dos anys després del decret 150/2017 només 14 dels 106 tenen la consideració de CEEPSIR (centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos), que és el nom amb el qual el decret va batejar aquest nou servei, consistent a donar suport a centres ordinaris amb la finalitat que els especials es vagin buidant (cosa que, ara per ara, no està passant). Segons asseguren a Dincat, són molts els centres d’educació especial que des de fa anys col·laboren, d’una manera més o menys informal, amb centres ordinaris del seu entorn que tenen escolaritzats alumnes amb discapacitat intel·lectual.
Dincat va organitzar dimarts una sessió de presentació dels resultats del projecte amb representats polítics i entitats de la comunitat educativa. Allà, Climent Giné, professor emèrit de Blanquerna i un dels coordinadors del projecte, recordava als presents que “des del 2013 l’Agència Europea per l’Educació Inclusiva ens diu que els CEE han de ser part d’aquest procés i han de sentir que formen part del sistema d’inclusió”. En la seva opinió, “massa sovint els CEE han estat centres paral·lels amb alumnes que interessen poc, fixeu-vos que en les jornades de portes obertes les escoles prometen que faran robòtica o formació trilingüe o que treballaran per projectes, però cap no diu: ‘atendrem tots els alumnes’”.
L’altre coordinador del projecte és Josep Font, durant 40 anys director de l’escola Estel de Vic, un dels pocs CEE concertats que de seguida va rebre la consideració de CEEPSIR. Per Font, “calia promoure canvis significatius en les pràctiques educatives dels centres, deixar de fer el que em sembla que he de fer, i basar-se en l’evidència”. “Avançar cap a la modificació de les pràctiques és el que més costa”, coincideix Giné. A més d’ells dos, l’equip de coordinació del projecte el completaven les vocals d’educació de Dincat, Marta Sendra i Mariona Torredemer, i la responsable d’Infància i Joventut de la federació, Paula Aguirre.
Nous materials i protocols
El primer any del projecte es va centrar en el seu disseny i la selecció dels centres (se’n van presentar 21, però només hi havia capacitat per treballar amb 7), mentre que els altres dos (els cursos 2017/18 i 2018/19) van ser de formació, assessorament i aprenentatge mutu amb els equips coordinadors que s’havien creat a cada centre, integrats per un membre de la direcció, mestres, educadors i famílies. Les set escoles seleccionades van ser Jeroni de Moragas-Ampans (Manresa); Sants Innocents (Barcelona); L’Estel (Vic); Joan XXIII (Olot); Solc (Tarragona); Xaloc (Sabadell) i Crespinell (Terrassa). Dues d’aquestes escoles (Jeroni de Moragas i L’Estel) entrarien posteriorment en la primera fornada (i fins ara única) de CEEPSIR.
Font i Giné destaquen que aquests tres anys de treball han permès produir uns materials fins ara inexistents i que poden ser exportables per a la renovació de qualsevol CEE. Per exemple, s’ha elaborat un material de formació als claustres que consta de 9 unitats (i amb el qual s’aborden aspectes com el nou model de la discapacitat, la planificació centrada en la persona, sistemes d’avaluació i intervenció, l’adquisició d’aprenentatges acadèmics i funcionals, tractament de les conductes desafiadores, etc); i s’han elaborat també uns protocols per a l’avaluació i identificació de necessitats i suports dels alumnes amb discapacitat, i per a l’elaboració del pla de suport individual.
En la memòria s’explica que el currículum ha estat una de les qüestions en la qual s’han invertit més temps i esforços, amb l’objectiu que fos el més similar possible al currículum de primària. “Hem fet una proposta curricular pels CEE però no diferenciada, tots els alumnes amb discapacitat intel·lectual han de tenir accés a tot allò que és comú a la resta de la ciutadania en l’àmbit educatiu i del lleure, cadascun al seu nivell té accés a lectura, i fins i tot alumnes amb discapacitat intel·lectual severa han treballat el teorema de Pitàgores”, diu Font. “Ens han de preocupar els resultats acadèmics, conductuals i socioemocionals dels nostres alumes, i per això hem de veure quin tipus de suport necessita cadascú per assolir-los”, afegeix.
Conclusions: i a partir d’aquí, què?
La memòria del projecte conté 16 conclusions, si bé segurament es poden resumir en el fet que els centres participants estan en disposició de ser centres de recursos per a la inclusió, la qual cosa molts ja fan però sense el reconeixement ni el suport econòmic de l’administració. “Els centres han enriquit la seva comprensió dels alumnes amb DI, assumint una perspectiva més social (contextual) de la seva feina, més centrada en els suports i no tant en les limitacions característiques dels dèficits”, diu una de les conclusions. O una altra: “Els centres han progressat en el coneixement del que significa una atenció educativa de qualitat als seus alumnes i, seguint el model lògic, s’han compromès a alinear les seves pràctiques amb objectius valuosos que es desprenen dels factors i dimensions de qualitat de vida”.
La voluntat de Dincat, expressada pel seu director, Carles Campuzano, és obrir una nova convocatòria per fer arribar aquest acompanyament a més centres. “Molts tenen el camí mig fet”, explicava Giné en la presentació. “Això és la primera fase”, insistia. Queda ampliar-lo a la resta, i queda que, efectivament, aquests centres es vagin transformant en centres de recursos. Però això, segons els presents, depèn ja només del lideratge de l’administració educativa. El Departament d’Educació es va implicar en l’arrencada del projecte (i fins i tot va posar-hi una tècnica en l’equip de coordinació), però a poc a poc se’n va anar desentenent, es llegeix en una de les conclusions. Per això, segons explica Mariona Torredemer, Dincat li demana ara que torni a implicar-se, i que es constitueixi una mesa per al seguiment de l’aplicació del decret 150/2017.
