M’hi veig molt reflectit i no és gratuït que per la dedicatòria triïs, entre totes les cites existents, unes paraules de Voltaire, aquell escèptic que no estava de tornada de res, malgrat que algú ho pugui pensar. Fa un parell d’anys vaig publicar un llibre que es diu Us volia dir, que també és una llarga carta destinada de manera especial a la meva fillada. Necessitava mostrar per escrit l’herència que els deixava, sotmetre’m a la seva mirada i confiar-los alguns elements molt personals perquè som éssers fràgils i vulnerables amb data de caducitat.
Abans de llegir el teu llibre sabia ben poca cosa de tu. Tens cara de bona persona, portes barba, ets periodista, director adjunt del diari Ara, llegeixo sempre els teus articles i ets autor d’alguns assaigs, un sobre un pensador que mai acabarem fent nostre del tot i que compartim. Parlo de Montaigne. Però no recordo haver parlat amb tu mai de la vida o potser algun dia, però no més de cinc minuts. Ara et conec més. Diria que molt més, perquè el teu llibre parla de la paternitat, d’aquest exercici que ens humanitza i a on no hi ha cursos de formació previs, ni diplomes ni màsters de cap mena. Assumim la paternitat com tu expliques, estimant i pensant. I equivocant-nos sense tenir la sensació que la vida ens suspèn i sabent que el més important és treballar perquè fem el que fem sempre puguem mirar als ulls de la fillada i la fillada ens retorni la mirada amb emoció, amb raons també, amb estimació i, sobretot, amb generositat. A la fillada se l’estima d’una manera incondicional, per això tu i jo defensem que la paternitat és un exercici d’irracionalitat pura i dura. No demanem res als fills i a les filles i ens els estimem sense condicions. El dolor més agut que podem imaginar o experimentar és quan la vida els fa mal i quan toquem amb els dits la sensació de felicitat vol dir que sabem que viuen protegits dels mals del món.
Justifiques el teu exercici literari dient que necessites aturar-te i mirar el món, mostrar-lo tal com tu, tu i només tu, el veus, perquè saps que ets una singularitat que es mostra davant d’altres singularitats. Et mostres i mostres els teus valors, no pretens inculcar-los –quin verb tan horrible– però no pots evitar donar alguns consells. Acollir i aconsellar i acompanyar van lligats a orientar i tu, sense fer-ho d’una manera barroera, plena de sentències definitives, et dones com a guia i no pot ser d’una altra manera, perquè la paternitat és un ofici de responsabilitat, de sentir-nos responsables d’aquells que hem portat al món. Il·lustres persones han escrit cartes adreçades als seus fills o filles. Penso en Scott Fitzgerald, en Madame de Sévigné o en José Agustín Goytisolo i les seves Palabras para Julia, per exemple. També trobem fragments en el món de la ficció que tenen aquesta pretensió orientadora, generadora de sentit, de far per indicar el camí que han de recórrer els fills i les filles entenent que il·luminar no és negar altres possibilitats de llum i d’ombres. Recorda què diu Poloni al seu fill Laertes quan aquest ha de marxar de casa. Acaba recomanant-li que sigui fidel a si mateix. Tu també ho dius, això. Fidel i bona gent, perquè al cap i a la fi, si no adrecem la nostra acció a la bondat, ja em diràs quin sentit pot tenir la vida.
Parles del fet de plorar, de les dificultats que tenim per dir que ens estimem, de la por, de la necessitat de fer balanç… Parles de tantes i tantes coses que per acabar-les de fer teves has d’exercitar el saníssim costum de la relectura, d’obrir, si així ho vols, el llibre a l’atzar i repassar un capítol i aturar-te per pensar sobre què estàs dient, quin moment de la teva experiència de pare ens mostres.
Un llibre valent, ric, tendre. Una herència que s’afegeix a les altres herències que rebem del món, perquè arribem a un món que ja ha donat moltes voltes, amb una gramàtica que hem de fer nostra fins i tot, i sobretot, si volem subvertir-la.
Però al final et deixes anar, et surt el pare que no pot evitar el sermó i els sermons poden tenir mala premsa, però convindrem que un bon sermó ens ajuda a no saber-nos sols. Aquest capítol, el deu, l’inicies amb una pregunta central: Què voldria per a vosaltres, fills meus? Què voldria per als joves d’arreu del món? I la primera cosa que concretes és que estimin encara una mica més i acabes parlant d’allò que et commou i a mi em commou llegir el que et commou a tu, Ignasi, aquesta confessió que has gosat compartir.
Només puc pensar que els teus tres fills són afortunats. I les persones que llegim el teu llibre també.
Deixa’m acabar citant l’encert de la portada, aquest dibuix d’Ignasi Blanch, que per mi és un dels il·lustradors més sensuals i més valuosos del nostre país. Entre unes plantes, dues figures que poden ser diferents o poden ser la mateixa persona. I l’ombra, és clar, perquè les ombres sempre hi són.
Tinc un poeta de capçalera. De fet, en tinc uns quants, però en aquests moments recupero uns versos d’un poema que estimo molt. Al poeta també. Es diu Jordi Virallonga. Fan així:
“Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú,
ni han pensat que, en morir, els seus fills tindran memòria”.
Tu, Ignasi, estimes. Ho demostres de manera bella, clara i contundent. La memòria dels teus fills estarà farcida de la relació alliberadora que mantenen amb tu. Sí, la infància és el nostre paradís, amb les teves paraules el podem recuperar una mica cada dia. En aquest sentit jo també em sento una mica fill teu.
