Aquests missatges m’han fet pensar que també últimament veiem insults racistes a jugadors de futbol, violència entre equips rivals, partits polítics xenòfobs, agressions físiques a persones d’altres llocs, baralles nocturnes, destrosses de mobiliari, augment de violència de gènere, etc. El que podem anomenar violència contemporània.
I és veritat que el tema és molt ampli i complex, però som conscients de la necessitat d’acotar, en el camp de l’educació, per poder abordar-lo. I ja sabem que el context social és important i que la humanitat es deixa influir per qüestions de vegades incomprensibles, però no podem acceptar que la violència és un instint innat, i que l’agressivitat no és més que un fenomen adquirit en el context social. Per als educadors l’important és la educabilitat, mitjançant l’ajuda mútua i la preocupació pels altres.
Per tots aquests motius, he arribat a meditar sobre el paper que l’educació pot fer davant de tot això. Sóc conscient que l’educació no ho pot fer tot, i que necessita molts suports externs, però sí que podem fer el possible i l’impossible perquè es redueixi aquesta violència contemporània.
I per això estic convençut que hem d’impulsar l’educació de ser millor ciutadà o ciutadana, diguin el que diguin els que defensen més llengua, matemàtiques, informàtica o qualsevol disciplina acadèmica que també és important. La pregunta clau en aquesta temàtica és: com gestionar la violència en la infància de cara a la seva limitació o eliminació en la societat adulta?
En primer lloc, l’educació per la democràcia que ens permet analitzar quina democràcia és la que desitgem per la ciutadania i reflexionar sobre si hem, i com, de reinventar la democràcia dia a dia. En aquesta ciutadania seran fonamentals la cultura de la pau, la justícia social en un procés democràtic, la formació cívica o el pluralisme, per aquesta constant recreació de la democràcia.
I s’acompanya de l’educació en la ciutadania social. L’educació per la solidaritat ens permet, en aquest món ple d’exclusió social i discriminació, intentar crear una nova consciència social dels ciutadans i ciutadanes on tingui cabuda una diversitat del “nosaltres”. Com s’intenta ara amb la crisi sanitària. No es tracta únicament d’introduir elements curriculars sobre la base de discursos retòrics, sinó d’incorporar el compromís, de l’educació i d’aquells que la protagonitzen en les institucions educatives, de lluitar contra la pobresa, contra l’exclusió social, contra tot tipus de discriminació i a favor de la comunicació entre les diferents identitats. Educar és comunicar. Cal desenvolupar mecanismes de comunicació que permetin construir nous imaginaris socials que ajudin a una major participació, treball i projectes en comú entre les persones.
I no oblidar-nos de l’educació per la igualtat. És la creació d’una realitat que es viu amb l’altre i que permet a tot ciutadà o ciutadana lluitar contra la desigualtat, i a intervenir perquè no es produeixi aquesta desigualtat. És, per suposat, el dret de tots a accedir a la cultura, a l’educació, a portar una vida millor. Relacionada amb l’educació intercultural en la convivència en qualsevol tipus de diversitat. Avui dia existeixen múltiples figures de la diversitat i moltes d’elles són incompreses en l’actual estructura social. El respecte a la identitat en la diversitat, la confluència de diferències i el diàleg constructiu entre cultures per aconseguir uns drets col·lectius per a tothom, i no només d’una minoria o majoria ètnica, de sexe, de religió, etc. Desenvolupar, des de la diversitat individual i social, una visió pluralista, una expressió de particularitats i diferències, requereix de la feina educativa.
I finalment, una educació ambiental en un planeta on no hi ha hagut respecte per la natura. La humanitat, a través de tots els mitjans, necessita retrobar-se amb la natura, crear una nova ètica de relació amb ella. L’educació pot i deu ser molt útil en la lluita pel desenvolupament sostenible.
Tot això ha de provocar una nova forma de veure i practicar l’educació i la convivència entre els humans. Amb aquesta formació ciutadana no es pretén únicament introduir nous elements curriculars i ambientals, sinó que es pretén que la infància i la joventut les assumeixin com una actitud ètica i moral, i això implica una nova manera de veure l’educació i les seves pràctiques. Una educació que ens ha de portar a una nova ètica de la comunicació i el diàleg, entès aquest com el reconeixement de l’altre, i a un redimensionament o reconfiguració de l’educació mitjançant projectes comuns alternatius, on tots els protagonistes de l’educació tinguin experiències democràtiques, d’autoreflexió i d’autoestima.
La millora de la societat i l’eliminació d’aquesta violència contemporània tindrà lloc quan tots els que treballen per aquest món millor integrin en el seu comportament educatiu aquestes ciutadanies. O almenys ho hem d’intentar. Recordem que les idees i pràctiques feixistes, la xenofòbia, les agressions es curen amb moltes coses, però sobretot amb més educació ciutadana. Un bon moment per reflexionar sobre tot això.
