Contactem amb Henry Giroux mentre es troba confinat a la seva casa d’Hamilton (Ontario) corregint exàmens dels seus alumnes de la Universitat de McMaster. El coronavirus va arribar al Canadà a finals de gener, gairebé un mes abans que a Espanya, però la situació sembla més tranquil·la, amb una xifra de contagiats i morts molt més baixa en termes absoluts i relatius. Per aquest intel·lectual, referent mundial de la pedagogia crítica, la Covid19 en realitat està posant en evidència la destrucció que ha portat el virus del neoliberalisme des de l’època de Reagan i Thatcher, i per això, sosté, quan tot això acabi caldrà plantejar una autèntica reestructuració, que no reforma, del sistema capitalista.
Com està portant aquesta situació?
Igual que moltes persones, estic tractant de complir les regles que eviten la propagació del virus i al mateix temps tractant de comprendre el context polític més ampli en el qual es va desencadenar el virus.
Quines lliçons hauríem d’extreure com a societat d’aquesta pandèmia?
La primera lliçó és que un sistema polític social construït sobre la cobdícia, el benefici, la mercantilització i la privatització de tot no pot abordar una crisi d’aquesta magnitud. A més, durant els últims quaranta anys, el neoliberalisme global ha minat i afeblit aquestes institucions, com la sanitat pública, que són cabdals per afrontar una crisi d’aquest calibre. És important entendre que no sols estem bregant amb una crisi sanitària, sinó també amb una crisi política i ideològica. El virus del neoliberalisme, amb el seu racisme, les seves notícies falses, les seves polítiques d’austeritat i la seva desigualtat massiva en riquesa i poder, juntament amb la destrucció de l’estat de benestar, és una força letal molt poderosa que ataca la societat. La destrucció que ha imposat no sols a la societat sinó també a l’ecosistema produirà moltes més pandèmies si no es combat i es destrueix.
Algunes persones veuen aquesta crisi com una cura d’humilitat de la qual ha de sorgir una societat més solidària amb un major esperit comunitari. Però altres veus intueixen que qui en sortirà reforçat serà l’autoritarisme, ja que, per exemple, per raons sanitàries acceptarem estar geolocalizats. Com ho veu, vostè?
Certament, una crisi d’aquesta magnitud llança llum sobre aquestes forces ocultes que la mateixa crisi ha intensificat, com l’expansió dels poders policials, el fet de culpabilitzar del virus als immigrants, el tancament de fronteres i, com hem vist a Hongria, les àmplies restriccions de les llibertats democràtiques. Totes aquestes forces ens transmeten la possibilitat que, quan la crisi retrocedeixi, hi haurà un devessall de governs autoritaris que assumiran més poder, en convertir en permanents moltes de les actuals restriccions. En altres paraules, l’estat d’alarma ja no serà, en paraules de Giorgio Agamben, un estat d’excepció. En alguns casos, s’intensificarà el que he anomenat feixisme neoliberal, una combinació de crueltat basada en el mercat i les formes explosives de racisme i neteja racial. Però, d’altra banda, una crisi també pot servir per airejar la corrupció i els poders fàctics opressors, i per obrir la possibilitat d’advocar per canvis radicals com una renda bàsica universal, la creació d’un sistema d’atenció mèdica gratuïta de qualitat, una guerra contra els moviments acientífics, i una renovada preocupació per la justícia ambiental. Amb sort, s’evidenciarà la barbàrie i les patologies que avui dia defineixen moltes societats i s’imposarà un nou llenguatge i un sentit de responsabilitat i solidaritat col·lectiva. Em temo que, quan la pandèmia retrocedeixi, l’elecció que haurem de prendre a molts països serà entre el totalitarisme, en les seves formes suaus i fortes, o l’apoderament ciutadà i una crida radical a la solidaritat global.
S’enfortiran encara més els pilars bàsics de l’estat de benestar, com els sistemes de salut i educació pública?
Serà molt difícil tornar a aquestes polítiques d’austeritat que van afeblir els pilars de l’estat de benestar, com la salut pública, encara que crec que altres béns públics com l’educació, si no hi ha una transformació radical allunyada del capitalisme, seguiran com estan o fins i tot involucionaran cap a una major repressió. Algunes reformes essencials no suposen un perill per la dreta, perquè no soscaven l’estat neoliberal. D’altres no seran tolerades.
A veure si ho entenc, enfortir la sanitat pública no és una amenaça per l’estat neoliberal però enfortir l’educació pública sí que ho és? Em costa molt imaginar una política pressupostària expansiva en sanitat i regressiva en educació.
El que dic és que l’encanteri de l’era Reagan-Thatcher s’ha trencat. Aquest sistema aïlla les persones, menysprea qualsevol forma viable de solidaritat, promou un individualisme rabiós i una forma de competència similar a una gàbia i, en fer-ho, produeix grans nivells de pobresa, destrucció ambiental, inseguretat, sofriment i precarietat. L’estat haurà de reinventar-se al servei de l’atenció, la justícia i la compassió, i això només succeirà si les persones poden imaginar una forma de vida diferent, una forma diferent d’organitzar la societat. Però recordem que aquesta lluita per una societat més justa sorgirà d’una catàstrofe i de les seves inimaginables conseqüències. No hi ha garanties sobre el que sorgirà. S’ampliaran algunes institucions, com la salut pública, es debatran algunes polítiques, com el salari universal, i es repensarà l’educació en funció del seu propòsit i de com s’organitzarà. I, des del meu punt de vista, de totes les polítiques que seran objecte de debat, l’educació serà la més volàtil, perquè no tracta únicament de proporcionar beneficis importants, com preparar als joves per al treball, sinó també de la formació de valors, desitjos, voluntats i identitats. L’educació es tornarà més virtual i es mourà en gran manera en línia. Aquest serà un territori inexplorat i corre el risc de desautoritzar encara més als claustres, afeblir les seves files i convertir l’educació en simplement un sistema de lliurament definit en termes completament tècnics i instrumentals. El llegat de la reforma educativa sota el neoliberalisme ha estat terrible, ens ha deixat l’estandardització, les proves i altres formes repressives de pedagogia. Per tant, aquest llegat tornarà per venjar-se, per la qual cosa caldrà lluitar per repensar el significat i el propòsit de l’educació en termes crítics, cívics i emancipatoris.
Els nens i adolescents passaran almenys dos mesos sense abandonar les seves llars o veure als seus companys; però hi ha persones que adverteixen que, si bé aquesta situació és suportable per als nens de les classes altes i mitjanes, ha de ser molt insuportable per aquells que viuen en condicions més precàries. Com haurem d’enfrontar el retorn a la ‘normalitat’ en aquests casos? Estan tenint aquest mateix debat als Estats Units?
Aquest debat és important, perquè el virus afecta més agressivament aquelles poblacions considerades prescindibles, que eren invisibles en el passat. I això ja no és cert, perquè la seva presència està relacionada amb la possible propagació del virus, que pot infectar qualsevol persona, i per tant no poden ser ignorades. El que cal recordar és que la qüestió sobre qui mor i qui viu és un tema polític nuclear que ens defineix com a societat. Això és particularment així per als infants i la gent gran. I el que és clar és que la majoria de les societats capitalistes ni estan proporcionant un futur als seus joves ni estan protegint als seus vells, o a les seves persones amb discapacitat, especialment aquelles que viuen en residències o que són pobres. El coronavirus no afecta totes les persones indiscriminadament. En realitat, els pobres, els vells i les persones de color suporten la càrrega dels efectes d’aquest virus com cap altre grup, especialment als Estats Units. Aquest és un tema polític. Aquests nens que pertanyen a les anomenades poblacions excedentàries han de ser emparats pels poders públics; en cas contrari, existeix la possibilitat d’infeccions massives i també de protestes massives contra la crueltat i exclusions del sistema.
Però estem veient com cauen malaltes persones riques i famoses. Per exemple, Boris Johnson, que ha hagut de passar per l’UCI d’un hospital públic. Això hauria d’ajudar-lo a valorar la sanitat pública…
El fet que els rics i famosos contreguin el virus no significa que el virus no afecti diferents poblacions de maneres molt desiguals. Als Estats Units, el nombre de negres pobres que contreuen i moren a causa del virus és molt desproporcionat respecte al seu pes relatiu en la població. Moltes persones no poden autoaïllar-se perquè són pobres, sense llar i viuen en condicions miserables i abarrotades. El virus s’està propagant ràpidament entre els interns de les presons, que en la seva majoria són persones pobres de pell negra i marró. A la ciutat de Nova York, els pobres contreuen el virus i moren en taxes desproporcionades. Aquestes poblacions no compten amb una atenció mèdica adequada i sofreixen incidències desproporcionades de pressió arterial alta, diabetis, estrès, aïllament i falta d’accés a una educació de qualitat. És important tenir en compte que moltes comunitats negres i marrons viuen en àrees desateses i contaminades, i són molt més vulnerables davant del virus. Aquest és un tema polític i econòmic vinculat a polítiques de racisme, pobresa i desigualtats massives en riquesa i poder. El virus pot infectar qualsevol persona, però algunes estan més protegides que altres i tenen accés a xarxes de seguretat social, atenció mèdica de qualitat, medicaments i altres salvaguardes, i això no és simplement un problema mèdic sinó un problema polític i ideològic.
Com John Gray ha assenyalat, el virus ha exposat algunes de les febleses fatals del capitalisme al mateix temps que deixa en evidència la situació de fallida en la qual es troba el projecte intel·lectual i ideològic del neoliberalisme, però una cosa és arrencar la roba de l’emperador i una altra reestructurar el sistema, en comptes de simplement reformar-lo. Pensi en la resposta de Trump a la pandèmia, que equival a un rescat empresarial i polítiques que suggereixen que està més interessat en l’economia que en la vida humana. La sensació d’ansietat i fragilitat que experimenta la gent no ofereix garanties polítiques, però obre noves possibilitats per una visió i un món alternatius. L’Estat haurà de ser repensat, haurà de renéixer pel que fa a les seves funcions protectores i en el centre d’aquest repte està la creació d’un sistema educatiu que pugui educar a una generació de joves per assumir aquest desafiament. Aquesta serà la gran lluita del segle XXI.
Li preocupen les conseqüències econòmiques d’aquesta crisi? A Espanya, el primer impacte, pel que fa a persones que han perdut les seves feines, és pitjor que el 2008.
La gran quantitat de persones que cada vegada més perden les seves feines o treballen en condicions extremadament perilloses posa de manifest la naturalesa tòxica de la relació capital-treball. En primer lloc, als Estats Units el consumisme impulsa el 70% de l’economia. Acabi amb ell i l’economia entrarà en col·lapse. En segon lloc, aquest tipus de desocupació crea una crisi ideològica i política que revela com en el si del capitalisme neoliberal coexisteixen una crisi de legitimació i una crisi de consciència. Aquesta situació és explosiva, les persones no moriran de fam si poden lluitar i combatre un sistema que no ha aconseguit satisfer les seves necessitats humanes més bàsiques.
S’ha referit diverses vegades a la renda bàsica universal. Entenc que una mesura d’aquest estil la consideraria en la direcció correcta…
Absolutament, és essencial. Però és només un pas en la reestructuració de societats que es preocupen poc per les necessitats humanes i prioritzen l’acumulació de capital per sobre de tota la resta. La clau per entendre aquesta crisi és que hem de repensar el fet que el capitalisme i la democràcia no són el mateix, i que ja és hora que un nou llenguatge, visió i moviment de masses donin sentit a un futur en el qual la justícia, la igualtat i la llibertat s’uneixin en la forma d’una societat socialista democràtica, una que vagi més enllà de les fronteres per abraçar un nou regnat de democràcia global.
No sé si hi ha alguna cosa que voldria afegir.
Els meus millors desitjos que vostès es mantinguin fora de perill, vigilants i valents.
