Bona part de les qüestions que en les darreres setmanes ens hem interrogat en l’àmbit educatiu davant la situació extraordinària a què ens hem vist abocats, giren a l’entorn de garantir l’aprenentatge de l’alumnat. En la majoria d’aquests debats l’equitat n’ha ocupat un espai central ja que s’han fet palpables les febleses del nostre sistema educatiu i alhora s’ha fet evident que hi ha tasques i funcions que no es poden substituir. En aquesta mateixa direcció, pensem que caldria reorientar gran part d’aquests debats i fixar-nos en l’inici del nou curs, a partir de setembre, que de ben segur serà anòmal en molts sentits.
Difícilment trobarem una altra etapa o moment històric com aquest, en què la finalitat del sistema educatiu no hauria de ser seguir generant massa aprenentatges i sí, provocar la mínima iniquitat possible. Fins i tot la FMRP de Catalunya ha emès un encertat i valent comunicat en què ens convida a treure’ns pressió. Si hi pensem, a partir del setembre som a temps de posar en pràctica unes condicions millors per seguir construint ecosistemes educatius rics en oportunitats educatives per al conjunt de l’alumnat. Fem-ho en la mateixa direcció que apunten nombrosos informes internacionals a l’hora d’associar el desenvolupament de la inclusió educativa i l’equitat a la dimensió comunitària de l’educació.
1/ La suma d’iniciatives multiplica els resultats, també en educació!
Més que mai cal reivindicar la construcció d’ecosistemes educatius tot posant l’ull especialment en tres condicions:
a) El processos educatius en lògica comunitària: no es tracta de promoure curses per veure qui obté (o proporciona) més èxit educatiu en una cursa acadèmica per arribar no se sap ben bé on. Els processos educatius, en tant que patrimoni col·lectiu, ens evidencien que escoles, entitats, alumnes i famílies comparteixen esforços i intercanvien coneixements com a condició per una major eficàcia i majors oportunitats d’aprenentatge.
b) Visió col·lectiva de cada context educatiu: caldrà preguntar-nos de nou en quin punt són les necessitats educatives ja identificades i quins són els nous objectius que, per exemple, escoles i entitats hauran de compartir. No fer-ho ens pot dur al risc d’entrar en una febre d’estratègies educatives que assumeixin espais o funcions que no els pertoquen.
c) L’ecosistema a través de nodes: no podem seguir permetent que hi hagi encara molts infants, adolescents i joves que participen d’activitats educatives en entitats de base comunitària (ja sigui fent suport acadèmic ja sigui en caus i esplais), fent-hi aprenentatges carregats de sentit per a la resta de la seva vida, i que en el centre educatiu no se’n faci ressò. Només des d’un treball coordinat, en xarxa i amb connexió entre les iniciatives diferents i propostes socioeducatives del territori, podrem fer un salt significatiu i afrontar millor el repte enorme del nou curs, amb complicitats compartides. L’escola es pot entendre com un node més en el mapa de l’aprenentatge articulat en la comunitat. Cada un dels nodes fa la seva funció i comparteix els mateixos infants i adolescents, però cada un des de la seva manera de concebre l’educació amb les seves eines i estratègies que li són pròpies. El conjunt de nodes i perfils educatius són necessaris i sumen (justament perquè tenen mirades i maneres de treballar diferents) i és des d’aquesta complicitat que arribem millor a la diversitat i al desenvolupament de la inclusió educativa. I per això necessitem proximitat, sintonia i reconeixement mutu.
2/ Les crisis, sense ser desitjables, són oportunitats per aprendre i créixer
Resulta necessari i molt pedagògic preguntar-nos, com a membres d’una comunitat educativa, què hem après al llarg d’aquestes setmanes. El sacseig que ha suposat aquesta aturada ens convida inevitablement a realitzar alguns aprenentatges. Un primer aprenentatge té a veure a considerar que no es tracta de recuperar el temps perdut, sinó d’aprendre la lliçó i sortir-ne tots plegats persones una mica millors, més conscients de la fragilitat del benestar i de la importància de les relacions interpersonals, de la cura dels altres i de tot el que donem per descomptat.
La crisi ens ha posat davant el mirall i ens ha fet adonar més que mai de qui som, què fem i també ens permet veure què no fem. Tal com Ana Ayuste i Jaume Trilla plantejaven en un article recent en aquest mateix diari, per fer front de manera eficaç a les desigualtats per mitjà de l’educació és necessita molt més que accions puntuals compensatòries en moments de crisi; es requereixen polítiques educatives sostingudes i molt compromeses que garanteixin la millor escola pública per a tots aquells infants que parteixen de les condicions socials i econòmiques més precàries.
Un segon aprenentatge el podem fer a través de la gran obra col·lectiva de geografies humanes i musicals, que tenen lloc aquestes setmanes en molts balcons i terrasses. Necessitem ser i construir-nos a través de comunitats i projectes col·lectius. Davant els mesos que vindran els diferents agents educatius, tots ells, hauran d’organitzar-se i assumir el repte compartit que tenim. Esdevindran motors en les diferents comunitats educatives.
3/ El suport comunitari com a xarxa que pot amortir les desigualtats
Si pensem en clau de centre educatiu, és clar que en alguns moments hi haurà la temptació de resoldre el treball i les emergències sense massa reunions, trobades i contactes. Sabem, però, que anar ràpid no sempre és garantia d’èxit. Llavors ens convé recordar aquella dita que sentencia: “Si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat.” Caldrà pensar en tot l’argumentari estratègic a nivell comunitari per fer de les necessitats virtuts.
Per exemple, tinguem en compte que a cada territori o municipi l’impacte haurà estat desigual, però segur que trobarem elements comuns. És a dir, els mestres, equips educatius, professionals en general, necessitaran més que mai sentir-se part d’una comunitat educativa. Hem d’identificar necessitats formatives comunes i formar-nos conjuntament dins entitats i escoles. Fem-ho també sempre que sigui possible convidant a participar a les famílies. No només farà que aprenguem junts davant els reptes educatius que es tenen sinó que ens enfortirem des de la relació interpersonal, pensant que els infants i joves no són només d’una escola o d’una entitat: els infants i joves són el patrimoni de la comunitat educativa.
4/ Un major coneixement (reconeixement) mutu de la família i l’escola
Finalment, no volem passar per alt que el confinament ens ha recordat –malgrat ja ho sabíem– el molt que ens necessitem. Ha posat sobre la taula que la relació família-escola no pot basar-se únicament en el respecte mutu. Cal alguna cosa més. Una relació constructiva, potent i dinàmica esdevé limitada si únicament la concebem sabent que hi som. Que aquests dies les famílies s’hagin convertit en agents educadors –com si no ho fossin sempre!– no vol dir que hagin de substituir la funció escolar. Al mateix temps, les famílies han pogut experimentar la complexitat de la tasca del professorat, no només acollint i tenint cura dels infants sinó sobretot essent capaços de motivar-los en un treball immens. Aprofitem aquest acostament i mirem de treure’n el màxim profit pensant en la dinamització del nostre ecosistema educatiu.
