Mai abans a la història hi ha hagut 1.500 milions d’éssers humans confinats, sota l’amenaça d’un microorganisme invisible als nostres ulls, que s’ha fet fort en l’espai exterior. Si bé estem en una situació no gaire diferent a la que ja va passar la Humanitat en altres moments de la Història, avui tenim la ciència per ajudar-nos, la qual cosa, en opinió del biòleg i divulgador Juan Luis Arsuaga, codirector del projecte d’Atapuerca, és la gran basa –juntament amb la solidaritat– que ens ajudarà a “reequilibrar el sistema actiu” en el qual vivim.
Llegia unes declaracions seves en les quals comentava que la pandèmia del coronavirus ha de ser tractada com un incendi: anar apagant brases perquè no ressorgeixi. Ens hem enfrontat a focs similars en el passat?
Clar que sí. La verola va matar desenes de milions d’éssers humans i també el descobriment d’Amèrica va deixar les poblacions indígenes sota mínims a causa en bona part a infeccions a les quals els seus organismes no estaven adaptats. Des que l’ésser humà es va fer sedentari i van créixer les societats, agrupant grans masses de població en petits espais, hi ha hagut epidèmies. De fet, tenim malalties en la història recent, com el paludisme, que maten moltes persones. Podríem dir que en el Paleolític hi havia menys combustible per provocar un incendi com aquest, perquè els humans vivien en grups aïllats i quan no tenim boscos sinó grups d’arbres, és més difícil que es propagui el foc. Ara som molts humans i estem molt comunicats, a més de tenir una activitat com no l’hem tingut mai abans. Això genera un gran incendi que s’estén, però cal anar apagant focus i després les brases.
Per tant, amb la nostra tecnologia els humans no tenim tan controlat l’entorn com ens pensem.
Ah, no, l’entorn no està controlat en absolut. Depenem de molts factors, però també és veritat que hi ha factors que provoquen incendis i no ens són aliens. Si aquesta pandèmia del coronavirus, com sembla, té el seu origen en els mercats d’animals vius a la Xina, és antròpica, és a dir, que el seu origen és humà. Té a veure amb la nostra manera d’actuar en un lloc determinat, que resulta que ara és molt més fàcil que es propagui per tot el món, perquè hi ha molta més superpoblació i moviments que en el passat.
Creu que en sortirem amb alguna lliçó apresa?
Això ho veurem en els pròxims Pressupostos Generals de l’Estat. Si hi ha més diners per invertir en la ciència, les universitats i l’educació, haurem après. Sabrem aviat si només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Ara, la ciència es troba en una situació de precarietat i les universitats estan infrafinançades, quan és on es realitza la major part de la recerca. Aquestes són les lliçons que més m’interessen, més que les morals que relacionen la pandèmia amb la culpa sobre la nostra manera d’actuar fins ara, com si es tractés d’un pecat. El que veig és que ara, mentre estem immersos en la crisi, som molt conscients de les mancances del sistema. Per exemple, veiem que teníem una sanitat pública que no estava dimensionada per enfrontar-se a un virus així. Si ho estava per la grip, però no per un virus que és una mica més contagiós, una mica més letal i que afecta les persones grans. Per descomptat, el que sí que hem après tots molt és d’epidemiologia.
Ens tornarà a passar?
No té per què tornar a passar si n’aprenem. Si mantenim errors comesos, passarà, però crec que no succeirà. Aquesta crisi té a veure amb qüestions culturals de la Xina, amb un origen conegut. Crec que és una crisi passatgera i no suposarà un abans i un després històric; serà com una onada que pertorba i altera al seu pas. El problema és que pugui haver-hi una onada com aquesta cada cinc anys, perquè això no hi ha sistema que ho suporti. En aquest cas, com té a veure amb hàbits socials, temes hospitalaris o de mobilitat, és a dir, amb factors controlables, soc optimista i penso que no coneixerem una altra igual.
Canviarà en alguna cosa el nostre comportament?
Tampoc ho crec. Evidentment, marcarà les nostres vides a Espanya perquè està tenint una incidència molt més gran que en altres països, com Portugal, i els efectes es notaran segons les pèrdues humanes en l’entorn més pròxim o els impactes econòmics que causarà, però per desestabilitzar el sistema global i generar grans canvis fan falta moltes crisis. Els imperis del passat van caure quan les crisis se succeïen una darrere una altra. Aquestes són les que realment poden desestabilitzar el sistema. Però, per descomptat, la pandèmia no és un càstig diví, ni ha estat provocada per l’impacte d’un meteorit, sinó que darrere d’ella estan els nostres comportaments humans i estic convençut que intentarem evitar que es reprodueixin pandèmies així. En el futur, ens haurem vacunat contra aquesta mena de crisis víriques. També podria passar que tinguem una crisi d’un altre tipus i això ens impedeixi recuperar el sistema l’equilibri. Com a biòleg crec que hem de reforçar l’homeòstasi, és a dir, els mecanismes que permeten reequilibrar un sistema dinàmic amb alguns reajustaments. És un equilibri, com el biològic, en el qual si treus un pilar n’apareix un altre o es compensa per una altra banda, però és difícil que s’esfondri del tot perquè és actiu, no és un aqüeducte estàtic que cau quan perd un suport.
I quins reajustaments hem de posar en marxa?
Per descomptat, els sanitaris, que han de millorar perquè d’això depèn l’estat del nostre sistema immunològic, però no només. És necessari que hi hagi menys desequilibris econòmics i socials, perquè una societat amb pitjor repartiment de la riquesa està pitjor preparada per afrontar una crisi. D’igual manera, una societat en la qual no hi ha consensos entorn de temes fonamentals està pitjor preparada per suportar mesures tan sacrificades com pot ser el confinament. El confinament que estem vivint, de fet, no és el resultat de l’acció de la policia. No estem a casa perquè les forces de seguretat ens ho imposin, sinó perquè hi estem tots d’acord. Sense consens social sobre aquest tema, seria impossible. Tot el país, al marge de la ideologia política, ens hem posat darrere del Govern i no sortim de les nostres cases perquè ens sembla just. Un altre mecanisme és l’educació, perquè una societat mal educada afrontarà pitjor una crisi d’aquest tipus.
Sent una espècie tan viatgera, hem acceptat bé aquest confinament
Sí, i és per una qüestió de coneixement. Avui surt algú per la televisió i ens diu que hi ha un virus que és nociu i el creiem. Acceptem no sortir perquè confiem en la ciència, mentre que en l’època medieval, quan la pesta negra, la gent es tancava a les seves cases per terror al que es pensava que era una maledicció. En la història de la Humanitat no hem vist abans aquest grau de coneixement general que tenim ara. En general, hem incorporat la ciència.
Com imagina el retorn a la normalitat? Reforçarà llaços entre les persones o augmentarà el distanciament?
El que veiem aquests dies són imatges d’una solidaritat i compromís com no s’han viscut mai abans en la Història. Ara ho veiem cada dia a les vuit de la tarda, quan tots sortim a aplaudir junts a les nostres finestres. Hem tingut dues guerres mundials, una guerra civil a Espanya i mai s’ha vist gens comparable com el fet de veure tota la població unida en una crisi, sense enfrontaments.
Canviarà la nostra relació amb la natura?
La natura cal respectar-la, amb i sense coronavirus. Aquests dies sento molt parlar d’aquest assumpte, però aquesta pandèmia no és una venjança de la natura. Estem igual que fa uns mesos respecte al medi ambient. Ni millor ni pitjor que llavors. El problema amb el coronavirus ha sorgit a l’interior de les societats humanes, però no com a resultat de l’activitat en el medi natural. Dit això, no hi ha cap dubte que tenim un seriós problema amb la contaminació ambiental i els danys a la biodiversitat. Fins i tot hi ha estudis que diuen que en les zones més contaminades afecta més la letalitat del coronavirus, però la pandèmia no és el resultat d’aquesta pol·lució. No necessitem invocar pecats perquè ve un virus per així ser més conscients del que estem fent amb aquest medi ambient perquè és una cosa fonamental sempre. És el mateix que dir que ara hem descobert el valor de la família, l’afecte als fills… Tampoc cal un coronavirus per això. El que sí que és important és entendre que cal repartir les conseqüències de l’emergència per igual. Si ho fem així anem bé, però si al final resulta que afecta poc uns pocs, que el repartiment és desigual, sí que pot ser explosiu. I això és quelcom que no té a veure amb la natura, sinó amb la política.
