Així doncs, voldria començar advocant per l’educació lenta, manllevant el terme que Joan Domènech empra, perquè la voràgine de recursos, iniciatives, tasques escolars, challenges… ens ha sumit en una mena d’estrès afegit a la complexitat de la situació que penso que no ens beneficia. Els grups de Whatsapp bullen i entre les moltes informacions, opinions i bromes que es comparteixen, es difonen molts recursos i idees adreçades als infants per si volen aprendre, entretenir-se, ocupar-se, divertir-se, jugar… Fent una cerca a Google tan bàsica com “recursos per infants en confinament”, en català, surten fins a 185.000 resultats! I sí, segurament és un valor que com a societat tinguem aquesta capacitat de resposta i creativitat, però alhora genera certa infoxicació i desorientació perquè ja no saps on mirar ni què triar. I si a més tens en compte que aquests infants que hauran de fer ús d’aquests recursos en alguns casos estan cosits a tasques escolars i alhora els hauran d’acompanyar uns pares que teletreballen, tot plegat es converteix en quimera.
Així doncs, en temps de confinament suggereixo educació lenta, que vol dir fer poc i bé. Les escoles haurien de trobar la fórmula per acompanyar els seus alumnes en unes tasques que es poguessin realitzar de la manera més autònoma possible i en dosis assolibles. Està clar que la novetat ens ha agafat amb el pas canviat, i que no hem tingut el marge per pensar, discutir i elaborar què implica aquesta educació a distància. És ben cert que les consignes poc clarificadores que mestres i escoles han rebut tampoc hi contribueixen. I finalment, sens dubte les característiques i confusió inherent a la pròpia pandèmia no hi ajuden. Però en tot cas, mestres i escoles han d’anar trobant l’equilibri, les fórmules i els recursos per aconseguir un seguiment del curs escolar sostenible. Caldrà entendre que no podrem seguir la planificació que teníem, i que, com tan encertadament diuen Feixas i altres veus, “no estem perdent el curs”. Caldrà reconvertir la planificació esporgant i descomprimint. I sobretot caldrà entendre les necessitats educatives dels infants en temps de confinament que segurament són menys orientades a l’aprenentatge acadèmic i més a una educació en benestar.
Però no són les escoles les úniques que han de respondre a aquesta educació lenta, les famílies en són un altre puntal. Així doncs, suggereixo relaxar la necessitat que els fills i filles facin moltes tasques, reptes i activitats d’aprenentatge o entreteniment cada dia i reivindico un espai per a la calma i l’assossegament. Això vol dir més temps per converses durant els àpats familiars, més temps per col·laborar en les tasques domèstiques (posar rentadores, estendre, plegar roba, parar taula, rentar plats, cuinar, escombrar, recollir, endreçar…la llista és llarga!), més temps per llegir, més temps per jugar entre germans i amb la família, més temps per dormir i més temps per avorrir-se. Penso que als nostres infants els hem d’explicar que tot això és necessari per al nostre benestar individual i com a unitat familiar, i ells ho han d’entendre.
I finalment, un apunt del tot previsible en relació a les pantalles: quantes menys millor. Penso que les pantalles són la gran temptació però alhora un bon enemic. No contribueixen a l’educació lenta perquè un ús excessiu de pantalla excita, inhibeix, enganxa i resta a les altres possibilitats. És clar que se’n pot fer molt bon us, és clar que hi ha molts jocs i recursos altament educatius, però convindreu amb mi que majoritàriament quan un infant té una pantalla a les mans la tendència és a no desprendre-se’n. Així doncs, aboco per un ús mesurat, acompanyat i tant educatiu com sigui possible.
La segona consideració deia que té a veure amb la coresponsabilitat. Com tots sabeu l’educació no és només tasca de l’escola i malgrat hi hagi consens en acceptar-ho, massa sovint s’equipara encara educació amb escolarització. Això porta a cert desbordament de l’escola que se sent col·lapsada tant per la delegació de responsabilitats que se li fa com per l’excés de demandes que li formulem, i que van des de qüestions estrictament acadèmiques (llegir, escriure, calcular, tenir coneixements…) fins a d’altres més globals com l’educació sexual, per a la salut, per a la ciutadania o per al consum. Circumstància a la qual s’hi sumen els reptes que ens va posant el dia a dia i que poden tenir relació amb la crisi dels refugiats, amb l’acollida de nouvinguts, amb les noves tecnologies o amb la mateixa pandèmia que estem vivint. Així doncs, aquesta “escola contenidor” de tanta demanda viu sovint desbordada alhora que amenaçada per la crítica de què sovint és objecte perquè és clar, no ho fa prou bé. I malgrat des de molts sectors educatius, i especialment en veu de pedagogs i pedagogues, es faci l’esforç d’explicar que l’educació és cosa de tots, que hi ha els àmbits educatius formals, no formals i informals, que educa la tribu, etc., això no sempre esdevé realitat.
I per què ho dic això? Doncs perquè el confinament que vivim ha posat de manifest la funció educativa i educadora de determinats agents i els ha situat en un escenari de coresponsabilitat més evident. Sense voler-ho l’escola s’ha hagut d’enretirar i cedir lloc a les famílies qui han hagut d’entomar el guant de l’escolaritat dels seus fills i filles. I en el procés d’entomar aquesta funció les famílies van donant resposta a les tasques escolars i alhora recuperen o reforcen el valor educatiu d’altres aprenentatges familiars als quals fèiem referència línies més amunt (ajudar en tasques domèstiques, bones converses a taula…).
Ara bé, més enllà del binomi família i escola veiem que hi ha altres agents que també contribueixen en aquesta educació en confinament. En serien exemples la ràdio i la televisió, oferint programes que brinden possibilitats educatives als infants. També diverses planes web, blogs i sites oferint un bon ventall de propostes, com ja hem esmentat abans. Així mateix, les administracions locals, supramunicipals, autonòmiques i estatals fan també esforços per arribar a infants i joves amb propostes educatives. O bé veiem com la literatura s’ha fet un lloc, donant accés online a diverses publicacions i llibres des de les pròpies editorials o des de biblioteques. I fins i tot alguna empresa comercial també ha fet gestos.
En definitiva, un seguit d’agents amb una clara potencialitat educativa han vist que era el moment de contribuir de manera més activa o visible i han anat trobant un espai i reconeixement que suma al repte de seguir acompanyant i educant a infants i joves. Així doncs, trobem en la coresponsabilitat efectiva i dels fets una resposta que s’allunya de la delegació i s’orienta a reconèixer la responsabilitat que tots tenim en educació, tot essent agents actius. En aquest sentit, penso que caldria màxima proactivitat per part d’aquests agents per anar ocupant un espai que de manera natural hauria de ser més seu. En definitiva, penso que aquest espai de confinament hauria d’interpel·lar a tots i cadascun dels agents educatius que poden contribuir en l’educació tot potenciant la seva capacitat de resposta efectiva.
I finalment abordo la tercera consideració entorn al treball en xarxa en educació. En íntima relació amb l’anterior consideració, on faig referència a la coresponsabilitat educativa, que aquesta coresponsabilitat sigui eficaç depèn en bona mesura de la capacitat de treballar connectats i en xarxa. El treball en xarxa en educació fa referència a l’estructura organitzativa que incorpora diferents agents educatius en un pla d’igualtat tot donant resposta a un mateix objectiu (assolir l’èxit educatiu, millorar la cohesió social, atendre la primera infància, millorar la transició al treball dels joves escolaritzats,..). Es tracta d’estructures sostenibles, creadores de coneixement i capital social atès que en posar en contacte diferents professionals aquests aprenen a confiar entre ells, reconeixen les seves interdependències i treballen plegats aconseguint millors resultats.
De xarxes en educació n’hi ha de molts tipus: algunes són internes de les organitzacions i altres són entre organitzacions. Algunes integren agents educatius diversos (mestres, pedagogs, educadors socials, monitors, pediatres, treballadors socials,…) i altres tenen una constitució homogènia aglutinant el mateix tipus d’agent educatiu (xarxes de mestres, de pedagogs, de monitors de lleure,…) Algunes estan orientades a l’acció (els agents educatius es connecten per tirar endavant accions) i altres estan més orientades a l’aprenentatge (busquen la millora dels professionals implicats). Tanmateix, i malgrat la diversitat de xarxes, cada cop es reconeix més el valor i potencial de les xarxes educatives en general.
D’altra banda, en temps de confinament som conscients que han emergit moltes xarxes de col·laboració i ajuda (de veïnatge, de solidaritat, de científics, de professionals,…), i que moltes persones o professionals s’hi adhereixen amb ganes d’ajudar. En temps de confinament també som conscients que les xarxes socials virtuals (instagram, twitter, whatsapp, internet,…) tenen un potencial de connexió, difusió i generació de pertinença notable. Així doncs, la meva reflexió té a veure amb connectar el potencial d’aquestes xarxes virtuals, la disposició a la col·laboració que ha emergit arreu i la necessitat del treball en xarxa en educació. Podríem trobar fórmules? Segur que sí!
En definitiva, i per anar tancant, tres són les consideracions que he volgut compartir en temps de coronavirus: els sentit de tendir a una educació lenta, la necessitat de comptar amb més agents compromesos de manera explícita amb l’educació d’infants i joves, i l’oportunitat que els diferents agents educatius es connectin per donar més i millors respostes educatives.
