Llegim als diaris que l’administració educativa planteja que les escoles es reobrin al juny per orientar acadèmicament els alumnes de final d’etapa, i al setembre per a tots i totes. Per la seva banda, l’OMS ha fet una sèrie de recomanacions sobre mesures a aplicar en el moment de reobrir les escoles, que inclouen indicacions com: augmentar les accions d’higiene, mantenir els infants dins de la seva aula, evitar les barreges de grups, aplicar la normativa del país sobre l’ús de mascaretes, fer salutacions sense contacte físic, o mantenir un metre de distància entre pupitres –una paraula, per cert, que molts feia temps que no sentíem a l’entorn educatiu–.
Davant d’aquestes mesures, ens plantegem diverses preguntes: Quina eficàcia poden tenir aquestes accions? Quines conseqüències poden desencadenar? I, per últim, hi ha alternatives?
1. Eficàcia d’aquestes mesures
La reobertura de les escoles al setembre es planteja com a mesura per recuperar la normalitat, és a dir, perquè el sistema educatiu compleixi les dues funcions per a les quals va ser creat: acollir els infants durant unes hores al dia per tal que els adults puguin anar a treballar, i ensenyar els nens una sèrie de competències que necessitaran per incorporar-se al món laboral.
Les directrius que s’estan plantejant per al setembre pretenen reduir la possibilitat de contagis, mentre no hi hagi vacunes o altres mecanismes per impedir un futur rebrot de la pandèmia.
Ara bé, després de gairebé tres mesos de sentir notícies cada dia sobre aquest virus, si una cosa ens ha quedat clara és que la seva capacitat de transmissió és gran, és a dir, que calen pocs moments de contacte per a la seva propagació.
Malgrat que s’apliquin les mesures de distanciament a l’escola que proposa l’OMS, ¿algú s’imagina que, sense lligar els infants a les cadires, serà possible evitar suficientment el contacte entre ells per tal que aquest virus tan contagiós no s’escampi?
Honestament, nosaltres no ho entenem: o el virus no és tan contagiós, i aleshores aquestes mesures poden fer més mal que bé, o, si ho és, les accions que es plantegen no seran eficaces per evitar els contagis.
2. Quines conseqüències tenen aquestes mesures?
Si em poso en la pell d’un mestre d’una escola de primària, ni m’imagino l’estrès que pot arribar a sentir: aconseguir que els infants estiguin separats, sense tocar-se, amb mascaretes –empassant-se els propis virus i mocs– durant 8 hores al dia!!!
Us podeu imaginar com poden estar emocionalment els mestres que tinguin por a contagiar-se?
Us imagineu la tensió que poden provocar aquestes directrius en els equips docents, on hi ha persones ben diverses en la manera d’acompanyar, algunes més directives, d’altres més permissives?
Per tenir cura dels nens, és necessari que els cuidadors estiguin bé, i és obvi que en aquestes circumstàncies molts educadors se sentiran tensos, angoixats, i híper sensibles.
En tot aquest temps, encara no hem sentit cap mesura per part de les administracions sobre com es pot tenir cura dels que cuiden. Sembla com si els mestres fossin… això, funcionaris que han d’executar directrius per tal que el sistema funcioni.
I les famílies, us imagineu com viuran el fet que l’escola sigui més restrictiva o més lleugera en l’aplicació d’aquestes mesures? I com impactarà aquest judici en l’imaginari de les mestres? Recordem que, fins fa tres dies, hi havia persones que seien a les finestres de casa seva amb braç acusador, quan veien que un infant caminava pel carrer amb la seva mare!
Després del pànic social que s’ha creat, realment esperem que les persones puguin contenir les seves pors quan hi hagi cap transgressió d’aquestes normes impossibles d’aplicar?
I quan els infants, des de la seva naturalesa espontània i plena de vida, transgredeixin alguna norma, com creiem que serà l’acompanyament emocional de l’adult que sosté aquest nivell de pressió?
Es parla d’acompanyament emocional com si fos una pastilla més, que ara cal donar als infants. Però què s’entén per acompanyament emocional?
Acompanyar els infants que hagin viscut alguna situació angoixant implica, sobretot, estar amb l’altre, en companyia, sense pretensió de fer res; ser-hi, tan sols amb la nostra presència física i afectiva, per acollir el plor, la ràbia, la tristesa, el que calgui; abraçant, sostenint, escoltant, acceptant.
L’acompanyament emocional requereix persones madures i que es trobin emocionalment en calma i disponibles.
Una altra cosa és l’educació emocional, que és molt interessant i pot aportar moltes estratègies als nens i nenes de cara al futur, però amb els infants, el que cal ara, no és un currículum, sinó presència, vincle i cos.
I l’aprenentatge? Com pot afectar aquesta situació a l’aprenentatge dels infants?
S’argumenta que les escoles s’han de reobrir per tal que els infants no deixin d’aprendre. Però què s’entén per aprendre? Sembla com si el concepte d’aprenentatge es reduís a estar asseguts al pupitre fent el que toca.
Gran part del que sabem, no ho hem après per instrucció, sinó per observació dels altres. És a través d’aquesta convivència que assimilem els valors i les creences d’aquells que ens envolten.
I què pot estar aprenent un infant en aquests moments? Quins missatges estem transmetent els adults sobre la vida, la mort, la salut, la malaltia, els virus, el què és aprendre, o el tractament dels avis?
Quan un infant observa la cara d’angoixa de l’adult que el cuida, com l’impacta això? Quan rep una mirada de rebuig o de judici si toca un company, què sent?
Por, sí, podem imaginar que sent por, i culpa. La por té una funció adaptativa que és fer-nos conscients d’un possible perill, però si és excessiva, és un estressant que debilita moltíssim el sistema immunològic.
¿Tenim raons justificades per sentir por i haver d’establir mesures excepcionals en aquests moments? O pot haver-hi també altres maneres d’afrontar aquesta pandèmia?
3. Alternatives a les mesures anunciades
Com amb tantíssims altres temes, tenir una opinió argumentada sobre la crisi de la Covid19 és molt difícil: hi ha teories de la conspiració, científics que les neguen, metges que aconsellen que no es facin servir mascaretes amb els nens, organismes com l’OMS que demanen que no s’obrin encara les escoles, i fins i tot polítics que recepten desinfectants.
El sistema capitalista se sustenta en la productivitat i l’expansió. Cada dia que no treballem, se’ns diu, incrementa la magnitud de la crisi econòmica que se’ns ve a sobre. Des d’aquesta òptica, s’entén que els responsables polítics necessitin que es torni a la normalitat, i aquest objectiu explica les decisions que es prenen.
Malgrat les circumstàncies, és un motiu d’alegria saber que, per aquests propòsits de tornar a la normalitat, sí que els polítics són capaços d’aconseguir un pressupost addicional per reduir a 15 el nombre de nens per grup.
A nosaltres ja ens encanta les idees de reduir el nombre d’alumnes, incrementar els recursos i flexibilitzar la normativa d’espais, però, com hem dit abans, cal pensar si la mesura serà eficaç, i cal anticipar les conseqüències que pot tenir aquest endeutament en el futur.
Sembla que la pandèmica està en recessió. Pel que ens diuen, pot haver-hi rebrots, especialment a la tardor. Caldrà prendre mesures eficients per observar si s’incrementen els contagis. Hi ha països on la pandèmia ha tingut molta menys incidència, i on no s’han aplicat mesures de confinament tant estrictes. Caldrà analitzar detingudament aquestes dades per aprendre d’elles.
Ens preguntem si es poden aplicar mesures per detectar nous casos de contagi i aplicar accions amb rapidesa, sense haver de crear les condicions tant anti-natura que es plantegen per a les escoles, i sense haver de tornar a la pedagogia del segle XIX, la pedagogia del pupitre, de l’aprenentatge individual, i de la por.
Si realment, en aquests moments, el perill és assumible, obrim les escoles amb les condicions necessàries per tal que els educadors, les famílies i els infants trobin un espai per sentir-se acollits, un espai on poder tenir cura de l’aprenentatge i de l’afectivitat de totes les persones.
Entenem que prendre decisions en un moment tan delicat com aquest és complicadíssim. No hem volgut criticar les decisions des del to arrogant o irresponsable que estem acostumats a sentir aquests dies per part dels qui no ocupen càrrecs de decisió.
Som conscients que les diferents institucions de govern busquen trobar un equilibri entre el retorn a l’activitat laboral i la reducció de contagis i morts. No és fàcil. Però creiem que, a les escoles, és possible trobar un equilibri més ajustat entre prevenció de riscos i cura de l’acompanyament.
És en aquest sentit que pensem que cal també posar l’atenció i els recursos en cuidar els educadors, en dotar-los de formació per acompanyar emocionalment els infants, i en generar normatives que afrontin els perills sense generar més pànic social, no sigui que, com expressa la dita, el remei sigui pitjor que la malaltia.